Quatre discos en quatre anys, les barcelonines Al·lèrgiques al Pol·len estan protagonitzant una de les trajectòries ascendents més fulgurants de la nostra escena musical (no tothom pot dir que ha omplert tota una sala Apolo com ho van fer elles setmanes enrere). AL·LARMA és el seu darrer treball, disc on plasmen aquesta evolució que les ha dut de les melodies festives sintetitzades dels seus inicis al pop de guitarres que practiquen actualment. Parlem amb la seva teclista i principal impuls creatiu, Maria Riba. 

Han passat quatre anys des que us vam descobrir, i quatre són els discos que heu publicat. Què penseu ara quan mireu enrere?
Estem molt contentes. El creixement que hem tingut tant personalment com professional, artístic, musical és enorme. Si parléssim amb les Al·lèrgiques de fa 4 anys fliparien. Hem après moltíssim, però tenim ganes de seguir fent camí.

Ha estat una evolució constant fins a arribar a aquesta AL·LARMA, en què sembla que definitivament heu trobat el vostre so.
Sí! Tot i que els anteriors discos ens defineixen molt a nosaltres i cada etapa vital, sí que és cert que amb AL·LARMA hem trobat la nostra identitat.

Amb AL·LARMA hem trobat la nostra identitat

Hi ha cap referent, influència, que hagi marcat o guiat aquesta evolució?
Doncs ja fa molts anys que seguim la pista de girlbands com Ginebras o Cariño. La Dua Lipa també ha estat molt present tots aquests anys,. I amb elles, noms com Carolina Durante, la Joan Jett... Hi ha molts tipus de girlbands. Nosaltres som una girlband d'instrumentistes, no només de cantants! Hole o les Fanny són 100% referent nostre i és una pena que no hagin transcendit tant com les boyband de rock, perquè ens ha costat trobar aquests tipus de referents, perquè no estan a primera plana de la història del rock.

Per què a Catalunya hi ha tan poques dones fent rock? (De fet, a Catalunya hi ha molt poc rock en general)
Crec que el pop rock és un gènere que requereix molta feina i molt nervi. Acostuma a tenir un so molt concret i molts instruments orgànics. Avui dia, en l'era de la immediatesa, fer rock implica temps. No és el mateix fer un beat en una hora amb un programa de producció i gravar una veu a sobre (que està molt bé també, eh!) que quedar tot un grup de música. Provar la cançó en un assaig. Fer tots els arranjaments. Entrar a l'estudi, gravar tots els instruments in situ, buscar cada so concret... És més feina, més temps, més diners, més persones, més logística... Però vaja, mola tant! I el tema de les dones, aquí a Catalunya tenim el mític Rock Català liderat per homes, però també tenim un rock més indie de grups com Les Sueques o Rombo que han estat donant guerra molts anys. El rock sempre s'associa a una masculinitat despreocupada, perillosa, boja. El que no saben és que la feminitat pot ser igual de desenfrenada, i és el que intentem demostrar.

El rock sempre s'associa a una masculinitat despreocupada, perillosa, boja. El que no saben és que la feminitat pot ser igual de desenfrenada, i és el que intentem demostrar

Al·lèrgiques al Pol·len han fet sonar l'Al·larma del rock a Catalunya 

Com us ha ajudat el grup a créixer personalment?
Vam començar el grup quan teníem 19 anys, justament en un canvi d'etapa vital molt explícit i hem crescut i ens hem fet adultes amb Al·lèrgiques. És una experiència molt difícil d'explicar si no la vius. Però sí, la nostra personalitat està 100% relacionada amb la banda.

Totes teniu, però, una vida més enllà del grup, oi?
⁠Sí (riures). Totes treballem d'altres coses, tenim altres inquietuds, tan artístiques com en altres àmbits. Crec que és important tenir més d'una passió. Prioritzem 100% Al·lèrgiques, però també tenim cura de tota la resta.

Si tinguéssiu l’oportunitat de viure exclusivament de la música, l’aprofitaríeu, o també necessiteu aquestes altres facetes vostres per sentir-vos plenes?
Doncs jo crec que depèn a qui li preguntis. Algunes de nosaltres sí, altres no i altres ho provarien durant una temporada. Poder viure de la teva passió és una immensa sort, però com he dit abans, també en tenim d'altres, de passions.

És la pregunta de l’entrevista... Com vau aconseguir portar en Serrat a l’estudi, per fer amb ell una versió del Paraul·les d'amor?
Doncs la veritat és que va ser molt natural i orgànic. Li vam passar la versió de la cançó que vam fer al Desconcert d'iCat amb la Ven'nus i li va agradar molt. Quan li vam explicar que volíem gravar-la, ens va dir que comptéssim amb ell pel que volguéssim, i vam aprofitar per demanar-li si li venia de gust cantar. Va respondre que sí, que clar! I així va ser, molt fàcil!

És la millor experiència que heu viscut fins ara amb el grup?
Tot el que hem viscut és molt especial; però sí, conèixer el Serrat i treballar amb ell és una experiència única i irrepetible que explicarem fins al dia que ens morim (riures).

Conèixer el Serrat i treballar amb ell és una experiència única i irrepetible que explicarem fins al dia que ens morim

Heu evolucionat el vostre so, però l’amor continua sent un dels temes centrals dels vostres temes?
Sí i tant! L'amor i la manca d'aquest és el tema per excel·lència de l'art universal, i per alguna raó serà. L'amor genera tantes coses tan difícils d'explicar, però que a través de la música s'expressen molt més fàcilment... L'amor ha canviat vides, ha canviat inclús governs i la història!  

Més enllà del Serrat hi ha d’altres col·laboracions al disc... Comencem: Dan Peralbo i el Comboi en el tema Fer-ho tot malament. Aquesta, per afinitat estilística, havia de caure un moment o altre, no?
⁠Si! A més, amb el Dan ja fa temps que cultivem una gran amistat i va ser molt fàcil i divertit fer això junts.

I amb els Figa Flawas a Lo Lo Lo, com va sorgir?
Doncs ja feia temps que els seguíem la pista (qui no?) i volíem col·laborar amb algú diferent de nosaltres, però amb el mateix esperit gamberro. I així ho vam fer! Vam coincidir en un concert i els va encaixar sortir de la seva zona de confort i rockejar amb nosaltres (riures).

Formeu part d’una de les generacions més efervescents, creativament riques i eclèctiques de la història de la música a casa nostra. Imagino que això també ajuda a enriquir-vos les unes a les altres i que tots els projectes creixin, oi?
Sí! Hi ha una xarxa enorme dins l'escena musical catalana. Estem superagraïdes de tenir aquests "companys de feina", amb els quals alguns hem fet molta amistat. Hi ha molta pinya i crec que això també propicia l'auge de la música en català, sobretot per part del jovent.