Àlex Lora és un dels dos cineastes catalans (l'altre és el Dani Feixas) candidats a entrar aquest dijous a la shortlist dels Oscars 2025 a millor curtmetratge amb La gran obra. Leo i Diana, una parella aburgesada, porten un televisor trencat a un punt de reciclatge. Allà coneixen en Salif i el seu fill Yousef, dos ferrovellers que conviden a la seva mansió per donar-los més objectes. La situació s'enrareix quan descobreixen que els ferrovellers tenen alguna cosa que ells volen. Aquesta és la història que s'amaga rere un film que, disfressat de thriller i suspens, conté un missatge de denuncia social. Un curtmetratge amb què el director d'Unicorns va ser reconegut amb el Gran Premi del jurat del Festival de Sundance, i ha guanyat més de 50 premis en d'altres festivals nacionals i internacionals. Llista de reconeixaments que Lora, realitzador a cavall entre Estats Units i Catalunya, espera ampliar amb la preuada estatueta daurada.
Com van aquests nervis...
Doncs aquesta setmana es noten una mica. La veritat és que, amb tots el tema dels incendis a Los Angeles i tot el que vaig veure per allà, m’havia oblidat una mica. Però aquesta setmana, pensant que dijous sabrem si estem nominats o no, han tornat. Tampoc em treuen el son, com tot el que s’escapa al meu control.
Imagino que, encara que dedicant-se al cinema, hom mai pot arribar a somiar estar a les portes d'una nominació als Oscars.
No ho vaig somniar mai, perquè simplement era impossible d’imaginar-ho. Suposo que pel lloc on vaig créixer o la condició social, al ser fill d’una família d’immigrants i xarnegos. El meu avi tenia problemes amb l’alcohol i la meva àvia era analfabeta... (fins al punt que havia de signar amb la seva empremta dactilar). La meva mare no va anar ni a l’institut i es guanyava la vida cosint o fent de cangur, i el meu pare treballava moltíssim en una fàbrica per a que no ens faltés de res. El Barri Gòtic pre-olímpic de la meva infantesa era un niu de borratxos i heroïnòmans, amb un índex de criminalitat molt diferent al d’ara. Així que de nen mai vaig somniar amb fer pel·lícules o amb alguna nominació a res, però sí que volia tenir un Cinexin.
El Barri Gòtic pre-olímpic de la meva infantesa era un niu de borratxos i heroïnòmans, amb un índex de criminalitat molt diferent al d’ara. Així que de nen mai vaig somniar amb fer pel·lícules o amb alguna nominació a res, però sí que volia tenir un Cinexin
El cinema era una vàlvula d'escapament?
A casa es veien westerns, blockbusters dels 80 que llogàvem al videoclub. També ens vam aficionar a Twin Peaks quan es va estrenar a Tele 5 als inicis dels 90. Per la resta, no és que m’interessés molt el cinema, tret d’Star Wars i algunes pel·lis d’animació... M’agradava dibuixar, de fet era l’únic que m’agradava, ja que no era massa bon estudiant, tampoc. Recordo que en un examen psicotècnic que em van fer a l’institut, i que encara guardo, es recomanava als meus pares que no fes estudis universitaris, sinó algun curs de perfil baix relacionat amb l’arquitectura. S’ho van prendre malament. Es van pensar que a l’escola em recomanaven que fos paleta i pel meu pare era molt important que anéssim a la universitat, perquè ell no va poder. Però jo no estava motivat, així que feia moltes campanes per les tardes, i en lloc de tornar a casa, perquè no em pillessin, passava moltes estones a la Biblioteca de la Filmoteca de Delmiro de Caralt, a Drassanes, a cinc minuts d’on vivíem. Allà la bibliotecària em va descobrir a Godard i la Nouvelle Vague. De les que em van marcar, recordo una d’en Chris Marker, feta amb fotos, La Jetée, que li va fer pensar a aquell adolescent naif que potser ell també podia fer pel·lis. La coincidència va ser doble, ja que la primera pel·li que vaig anar a veure tot sol, al desaparegut Palacio del Cinema de Via Laietana, al 1995, va ser 12 monos, d’en Terry Gilliam, i recordo que durant els crèdits d’obertura vaig veure que estava inspirada en aquella altra d’en Marker que havia vist en un VHS a la biblioteca. No em va semblar anecdòtic, potser va ser una de les llavors.
En una entrevista amb la revista Metal declaraves: “Vaig començar fent curtmetratges com a diversió, sense mitjans, fa més de vint anys”. L’esperit segueix sent el mateix? Per això has tornat al curtmetratge amb La gran obra?
Segueix sent el mateix. Abans de tirar el primer pla de La gran obra, li vaig dir a l’equip que se’m posava la pell de gallina... Pensant en el fet de que estiguéssim tots allà sense cobrar un duro, només per l’amor a l’art i les ganes de fer cinema... Molt agraït amb tot l’equip que va estar allà cada dia al peu del canó.
Què t’ofereix el format curt que no obtinguis amb els llargmetratges?
Zero pressions, treballar amb equips petits, poder provar, poder equivocar-nos, tenir bastant de control en tots els processos. Hi ha una relació molt íntima amb un curt que potser només he aconseguit fins ara amb els documentals.
La gran obra està fet perquè sigui una partida d’escacs que passa dintre del cap de l’espectador, com un mirall on posar a prova els nostres prejudicis
El curtmetratge és un format estimat per la gent del cinema però que costa que el gran públic i els mitjans s’interessin per ell.
Es considera un format menor, la porta al llarg. Porto vint-i-cinc anys sentint que això canviarà. No ho crec. Tot i així, segueix sent cinema, i pels qui ens agrada, ho valorem molt, però no hi ha manera que arribi a les masses. Per ajudar una mica, llenço un missatge a l’Acadèmia Espanyola: estaria bé que es creés, al menys, una branca de curts, com als Estats Units. I per la Catalana, que si considerem que el curt és cinema, de tu a tu, que no pot ser que el fiquem tot a un calaix de sastre on competeixin barrejades ficcions, documentals i animacions. Crec que haurien de fer seccions, com amb els llargs. Això també ajudaria al talent jove. A les distribuïdores i exhibidors, que creïn sinergies amb curts, encara que sigui amb els premiats de l’any, perquè es passin al cinema, perquè ho normalitzem. I a les plataformes... esteu forrades! Invertiu en curts per a nous talents, adquirint i produint! Als Estats Units hi ha moltes que ho fan. El perill d’això potser és que fitxin a directors de renom i fagocitin el curt més amateur com a plataforma per a nous cineastes, com va passar l’any passat als Oscars, per exemple (l'any passat l'Oscar al millor curtmetratge el va guanyar Wes Anderson amb The Wonderful Story of Henry Sugar).
Com sorgeix la història de La gran obra? Vas tenir clar des del principi que havia de ser un curtmetratge?
La idea no és meva, és del productor (Lluís Quílez). Sí que és cert que, en llegir el guió, vaig veure molts elements relacionats amb els treballs que he fet, més concretament amb El quart regne. A partir d’aquí, sí que vaig pensar que, perquè fos un curtmetratge amb potencial d’anar a festivals, havia de reescriure la història per passar de les 27 o 28 pàgines que tenia la versió que havia rebut, a les 18 de la versió de rodatge. Després de tants anys al circuit, crec que, més o menys, sé quina duració màxima ha de tenir un curt i també quin tipus de to pot funcionar millor. Per això també el vaig dur cap al terreny del misteri i el suspens amb certs moments còmics.
160 festivals i més de 50 premis. Què té d’especial La gran obra?
És un curt estèticament atractiu, amb tensió, ben actuat, que toca temes candents i que posa a l’audiència en l’epicentre. Crec que el curt està fet perquè sigui una partida d’escacs que passa dintre del cap de l’espectador, com un mirall on posar a prova els nostres prejudicis. Per això crec que ha funcionat a arreu. També penso que, al final, si ens posem filosòfics, la gent no va al cine a veure les grans estrelles. Això només és el reclam, l’excusa. Anem al cinema per veure’ns a nosaltres mateixos.
El teu cinema, encara que facis ficció, té part de documental, i sempre, o gairebé sempre una càrrega social. És important per a tu aquest aspecte, més en una època com l’actual?
La Chantal Akerman em deia que una bona ficció ha de semblar un documental, i que un bon documental ha de semblar una ficció. En els treballs documentals que he fet, sempre he intentat fugir dels bustos parlants i tirar més cap allò veritable. Gràcies a ella i a algun altre professor, vaig veure que tot el que aprens fent un documental és aplicable després quan t’enfrontes a una ficció. I també hi ha tècniques de la ficció que utilitzo quan rodo un documental. Respecte als temes, crec que tot el que fem no deixa de ser polític. No m’obsessiono, però al final sóc un home discapacitat que ha crescut en una família de classe obrera. Com a persona “diferent”, estàs acostumat a viure amb tota una sèrie de coses que fins i tot crec que deuen passar desapercebudes per a qui te las fa... De sortida som sempre sospitosos. Hi ha una manca de confiança en vers a nosaltres, també se’ns intenta manipular i utilitzar, i alguns cops s'abusa de nosaltres, com en la història del curtmetratge, que irònicament té molt a veure amb la realitat que he viscut. Crec que inconscientment fem coses que tenen a veure amb qui som. De totes maneres, també tinc alguns curts que són xorrades, acudits i divertiments. Tampoc descarto fer pel·lis de crispetes, en un futur, si les paguen bé i les puc combinar amb altres coses més personals. La realitat és que també s’ha de menjar i el sistema és ferotge. Si no tens quartos, et toca passar passar per l’adreçador, encara que tots els que ens dediquem a això som uns privilegiats.
Si no tens quartos, et toca passar passar per l’adreçador, encara que tots els que ens dediquem a això som uns privilegiats
A cavall entre els Estats Units i Catalunya, quines diferències hi ha entre fer cinema allà i aquí?
Crec que depèn del tipus de projecte, però els americans són molt pràctics. Els sentiments es posen a un costat i la gent va al negoci. Les jerarquies a la producció es respecten molt. També tenen una mentalitat de win-win, amb el que de seguida es creen sinergies i la gent t’ajuda, sobre tot si és alguna cosa que està bé, perquè arribi el més lluny possible i tothom surti guanyant. Els egos es gestionen de manera diferent i crec que hi ha menys enveges, encara que sigui pel fet que el pastís és més gran. També crec que hi ha menys amiguismes i miren directament el talent i el resultat. Les diferències del sistema potser poden explicar el fet de que un curt com el nostre guanyés el Gran Premi del Jurat a Sundance quan competíem directament amb la filla de l’Obama o l'Alexandra Hedison (la dona de la Jodie Foster), o que ara estigui al shortlist dels Oscars amb el curt de la Zoe Saldaña entre els candidats, però que en canvi no hagi estat entre els nominats dels Gaudí. El d’en Dani Feixas ni tan sols va passar el tall de la comissió, sent el més premiat de l’any.
Ja tens experiència amb el premis dels premis, quan van ser un dels vuit finalistes dels Oscars-Student Academy Awards per la teva pel·lícula de 2012 Us?
Sí, va ser una sorpresa, com aquest cop. Va ser un exercici de 5 minuts que vaig rodar al petit apartament on vivia a Nova York, per a una classe de direcció, amb zero expectatives. Em van acabar donant una beca Fulbright per estudiar als Estats Units, i encara que vaig anar a una de les universitats més marginals, vaig tenir la sort de tenir la Chantal Akerman de professora. Van ser dos anys de viure pel cinema, fent molts curts, provant coses. Vivia porta amb porta amb un company de classe gallec, en Roi, en una escala sense veïns i les portes dels altres apartaments buits estaven pràcticament obertes (bé, vam aprendre a obrir-les), així que l’edifici es va convertir en el nostre plató. Tenim un fotimer de curts rodats allà. Per fer-lo més especial, era l’edifici on Wes Anderson havia rodat The Royal Tenembaums, el 337 de Convent Avenue, a Harlem. Anderson, a més a més, va ser un dels que em va felicitar amb un vídeo a Sundance, i també el guanyador de l’Oscar l’any passat pel seu curt. Potser tot són coincidències, però aquell exercici va acabar nominat als Oscars d’estudiants. Aquest any he tancat part del cercle, ja que com a nou acadèmic he pogut valorar els curts dels estudiants d’enguany. A veure si tanquem el cercle del tot amb la nominació.
Dani Feixas, com tu, està entre els candidats a entrar a la shorlist dels Oscars amb el seu curtmetratge París 70.
Em va agradar i emocionar força. Me n'alegro moltíssim pel Dani, que a més del talent, crec que té un cor enorme. És un company súper generós i molt bon paio. Seria un somni que tots dos estiguéssim nominats.
Les diferències del sistema entre Estats Units i Catalunya poden explicar el fet de que un curt com el nostre guanyés el Gran Premi del Jurat a Sundance quan competíem directament amb la filla de l’Obama o la dona de la Jodie Foster, però que en canvi no hagi estat entre els nominats dels Gaudí. El d’en Dani Feixas ni tan sols va passar el tall de la comissió, sent el més premiat de l’any
¿Fem un porra? ¿Millor pel·lícula, millor director, millor actriu i millor actor?
Pel·lícula: The Brutalist... o Anora, difícil d’encertar. Director: Brandy Corbet. Actriu: Mickey Madison (amb permís de la Demi Moore). Actor: Adrien Brody.
Cap projecte nou entre mans?
Sí, es titula, de moment, Entre la pedra i el martell, i és un llarg que rodarem a la tardor a Ripoll.