Aquesta setmana s'han anunciat les nominacions als Feroz, un dels premis més rellevants de la indústria televisiva i cinematogràfica a casa nostra. Enguany una de les produccions que suma més candidatures és La Ruta, la sèrie que ens està descobrint des d'un filtre allunyat de la distorsió mediàtica aquell fenomen contracultural que va ser La Ruta del Bakalao. Nominació a la millor sèrie dramàtica, millor guió, millor actor actriu i actor de repartiment per Elisabet Casanovas i Ricardo Gómez, i millor actriu i actor protagonista per Claudia Salas i Àlex Monner.
Coincidint amb la nominació, ens citem per telèfon amb el jove actor català, un dels talents (ja no tan) emergents del nostre univers interpretatiu, per parlar de la sèrie produïda per ATRESplayer Premium i d'una carrera, la seva, que no deixa de sumar títols imperdibles. "M'agafes assajant una pel·li. Un projecte molt petit, però súper interessant en què el que prima són el guió i els personatges. Si pogués firmar un altre any com aquest ho faria ara mateix, perquè hi ha molta merda rodant per allà fora. No em queixo, aquest any vaig rodar La Ruta el maig i vaig decidir prendre'm un descans perquè fins aleshores no havia parat. Sorprenentment, vaig poder fer estiu i ara podré fer Nadal".
És necessari en el vostre ofici aturar-se, descansar i prendre distància dels personatges?
Dels personatges i, sobretot, del ritme de rodatge, que és molt intens. I el de La Ruta encara ho ha estat més. El personatge que interpreto donaria per fer una sèrie només d'ell. Ha estat una de les millors experiències professionals que he viscut mai a tots els nivells. Estic molt content.
La Ruta ha estat una de les millors experiències professionals que he viscut mai a tots els nivells
A la presentació que vau fer de La Ruta al festival Serielizados deies justament això, que és un dels projectes més especials de la teva trajectòria.
Va ser un rodatge molt especial. Tothom estava molt entregat amb el projecte. Els actors, les actrius, tot l'equip tècnic, València... Tothom s'ha bolcat amb la sèrie. Ha estat meravellós. Es notava que era una història que tothom volia explicar des d'una perspectiva diferent a què s'havia conegut fins ara. Estilisticament i visualment, La Ruta és un relat infinit.
Una història que en el seu moment es va estigmatitzar moltíssim però que indiscutiblement és un dels fenòmens contraculturals més importants que hem viscut les darreres dècades.
La Ruta va tenir mala sort. La van voler capar quan, culturalment, és cert, va tenir una rellevància brutal.
Dones vida a Marc Ribó, un dels DJs més rellevants de La Ruta. Inspirat en la figura de Fran Lenaers, interpretativament és tot un caramel.
Un caramel, però a estones enverinat. He hagut de recórrer a etapes fosques de la meva vida per crear el personatge del Marc. Especialment en els primers capítols.
Ha estat curiós donar vida a un personatge tan fosc en un moment tan lluminós de la meva vida. He hagut de regirar en els meus records menys agradables
La cronologia és inversa: la sèrie s'inicia a inicis dels 90 i va cap enrere. En els primers capítols el teu personatge està en decadència.
Ha estat curiós donar vida a un personatge tan fosc en un moment tan lluminós de la meva vida. He hagut de regirar en els meus records menys agradables per poder interpretar el personatge. Ha estat molt dur, però, a la vegada, tot un repte fascinant. Si hagués seguit capbussat en tendències autodestructives, potser no hauria estat una experiència tan gratificant, però com m'ha pillat en un dels moments més dolços de la meva vida, ha estat molt gustós haver d'escarbar en aquests instants més foscos.
Tot i que tòpica, la pregunta, ha estat terapèutic fer aquest personatge?
Per a mi ha estat la cristalització de tot un seguit de decisions que vaig prendre ara fa dos anys i que han acabat desembocant en aquest projecte. Ha estat un colofó final ple d'emocions i sensacions.
Tu què coneixies de La Ruta del Bakalao?
Coneixia la part més mediàtica. La Ruta de Chimo Bayo, Paco Pil... Desconeixia la part més interessant. La seva eclosió a inicis dels vuitanta i tot el que aquesta revolució va comportar culturalment per a València. Un dels atractius de la sèrie és que desestigmatitza La Ruta del Bakalo i acaba amb la visió carca que existia fins ara. Ha estat molt interessant descobrir tot aquest vessant més cultural i fer-ho des de dins amb molta de la gent que va estar implicada.
De fet, vau comptar amb l'assessorament directe del mateix Fran Lenaers.
Ell va ser qui ens va descobrir tota la música de l'època. No només això sinó que també ens va ensenyar a punxar amb discos de vinil. De fet, vaig incorporar al meu personatges molts dels vicis i dèries que ell tenia quan punxava. Amb ell vam conéixer la base de La Ruta.
T'agrada la musica?
No soc un gran melòman, però m'agrada molt la música. Un dels meus somnis és tenir un grup, però es necessita dedicar-li tant de temps que de moment no m'atreveixo.
Què escoltes?
De tot.
Això és com dir que res.
Últimament estic molt flipat amb la música ambient. Escolto molt Aphex Twin, Brian Eno, Roger Eno, Harold Budd, Isao Tomita... L'altre dia vaig descobrir un músic d'aquí de música ambiental que es diu Javier Segura. Fa coses molt interessants. Però si mai munto un grup, segurament sonaríem molt més punk, però amb guitarres melòdiques i ritmes poc convencionals, molt a l'estil de Fugazi.
Això són paraules majors. Ara ja soc fan teu total.
Són una de les meves bandes favorites. Ells i Radiohead, que també em molen moltíssim.
Soc una persona carregada de contradiccions. No estic molt polititzat però intento filtrar la meva vida des del lloc més compromés possible
Fugazi, més enllà de la música, és una banda molt compromesa socialment. Tu també has adoptat la seva consciència straight edge?
No. Soc una persona carregada de contradiccions. No estic molt polititzat però intento filtrar la meva vida des del lloc més compromés possible. Em guio amb l'objectiu de ser generós amb la gent que m'envolta.
Però això ja és un posicionament polític.
Vist així, sí. Però no soc activista: ni em posiciono políticament ni, ara per ara, em pujaré a una barca per anar a salvar balenes.
Tots som contradictoris amb les nostres vides. No cal ser el més activista del món per intentar canviar les coses. Els microfets: ser bona persona, se just i generós amb els altres, també poden ser actes poderosos.
Confio en les decisions personals. Confio més en el canvi personal que en el col·lectiu. Miro les coses de prop per arribar el més lluny possible. Vull relacionar-me amb el món des de l'amor als altres.
Entre un bon personatge i la pasta per la pasta, sempre triaré un bon personatge
La teva feina com actor també pot ajudar a canviar el món?
Imagino que les decisions que prenc, els projectes en què participo, poden influenciar en altres persones. Però no penso massa en la repercussió que com artista puc tenir en altra gent. Però això sí, entre un bon personatge i la pasta per la pasta, sempre triaré un bon personatge. Però no vull que la gent em prengui com a referent. Em fa mandra l'exposició a què moltes vegades estem sotmesos els actors.
Per què?
Implica tota una exposició que emocionalment no sempre és fàcil de gestionar. Els actors que més respecto de la nostra generació no tenen xarxes socials.
Això també és un posicionament polític.
Les xarxes socials són insignificants. No calen. Si tens talent et seguiran trucant. Potser no et trucaran per projectes on l'exposició pública a través de xarxes com Instagram és el més important, però jo amb aquesta gent no vull treballar.
Quins són aquests actors que tant admires?
Tots els meus col·legues. Oriol Pla, Enric Auquer, Marcel Borràs... Més que els meus amics, gairebé una família. El Ricardo Gómez, la Carolina Yuste, l'Anna Castillo, el Carlos Cuevas... I moltes vegades ens disputem els papers, però no hi ha competència. Sempre està l'ego per allà donant pel sac, però ens estimem i ens cuidem molt.
És complicat gestionar aquest ego?
No és fàcil. Però ho estem gestionant entre totes i tots. I aquesta gestió col·lectiva de l'ego, també és activisme. Som l'hòstia. Tenim molt amor per donar. Si aconseguim fer carreres llargues amb aquest esperit, pot ser un viatge molt èpic.