Aclariment abans de començar: malgrat la coincidència de signatures que ha provocat múltiples equívocs durant anys, l'autor d'aquest article no és el director de la pel·lícula. L'Álex Montoya cineasta fa un gegantí pas endavant professional amb aquest seu tercer llargmetratge (després de Lucas i Asamblea), i després d'una llarga i reconegudíssima carrera en el món del curtmetratge, que va viure tota una fita, quan Cómo conocí a tu padre (2008) va ser premiat al prestigiós Festival de Sundance. Aquest dimecres estrena La casa, que arriba als cinemes amb l'aval de cinc premis al darrer Festival de Màlaga, entre ells el sempre cobdiciat guardó atorgat pel públic.
El director valencià adapta la celebrada novel·la gràfica homònima de Paco Roca i ofereix una pel·lícula catàrtica que és, al mateix temps, un mirall i una abraçada a l'espectador
El director valencià adapta la celebrada novel·la gràfica homònima de Paco Roca i ofereix una pel·lícula catàrtica que és, al mateix temps, un mirall i una abraçada a l'espectador. La casa ens explica la trobada de tres germans a l'habitatge on passaven els estius i els caps de setmana, construïda amb les seves pròpies mans pel pare recentment traspassat. A la reunió també hi són presents les parelles i els fills, i, enmig de desfermats records del passat comú, també es desperten alguns retrets i fa que algunes ferides per tancar segueixin fent mal. “Amb les projeccions que hem anat fent, a Màlaga, al BCN Film Fest i a altres espais, i amb les reaccions dels espectadors que m'arriben, m'he anat adonant que, més que emocional, la pel·lícula és quasi una teràpia. Perquè et fa pensar en les teves pròpies experiències, en les vivències que hem tingut i que, d'alguna manera, ens col·loquen a tots en el mateix pla. Això és mèrit d'en Paco Roca. Diria que La casa resulta catàrtica i ens fa veure que, qui més qui menys, tots vivim coses molt semblants. I que, com diu un dels protagonistes, tots acabem fent el que podem”.
L'adaptació d'un còmic difícilment adaptable va suposar més d'un maldecap per a Montoya, coautor del guió amb Joana M. Ortueta. L'estructura plantejada per Roca funcionava com un rellotge en el llenguatge de les vinyetes, però l'audiovisual demandava donar-li una volta. La solució va arribar en situar l'acció en un cap de setmana, augmentant lleugerament el conflicte entre alguns dels personatges, posant en quarantena la decisió de vendre's la casa, i reunint els personatges al voltant d'una taula, o en alguns dels racons d'aquell espai que genera tanta memòria emocional i tanta nostàlgia. Montoya admet que una de les grans preocupacions va ser la manera de mostrar els flashbacks: “En el còmic, els records arriben canviant el tint de color i de sobte ja ets en una altra època. Però a mi la cosa sèpia em sembla una estilització molt falsa. Llavors revises com recordem nosaltres la infantesa, o el passat, i la memòria està molt vinculada a alguna foto o a algun vídeo. Per això vaig apostar pel Súper-8, que és molt de la nostra generació i s'entén universalment. Vaig voler donar-li als flashbacks de la pel·lícula l'aspecte d'àlbum de fotos”.
El seu gran efecte és assenyalar-nos que nosaltres mateixos podríem ser personatges de còmic o d'un guió
És llavors quan l'absència del pare mort es fa ben present en un relat que posa el focus en com el passat ens conforma. I en la necessitat de reconciliar-nos amb tot allò que encara avui, i per anys que passin, ens cou. És prodigiosament sorprenent com, malgrat les característiques de la història, la pel·lícula no s'abandona mai a la sensibleria. Amb tacte, amb molta cura, apostant pel minimalisme, evitant subratllar res, sense aixecar la veu ni jugar la carta de l'emoció barata, cadascuna de les decisions formals i la pròpia estructura narrativa, amb els canvis de perspectiva entre germans, tot plegat va embolcallant un espectador que aviat s'adona del sanador joc de miralls que proposa La casa. Perquè el seu gran efecte és assenyalar-nos que nosaltres mateixos podríem ser personatges de còmic o d'un guió.
Els actors fan pinya
Amb un magnífic repartiment coral encapçalat per un David Verdaguer que, després del Goya por Saben aquell, viu un moment especialment dolç, per la pel·lícula hi desfilen Luis Callejo, Óscar de la Fuente, Lorena López, Marta Belenguer, Jordi Aguilar, María Romanillos, la petita Tosca Montoya (filla del cineasta, divertidíssima en el seu debut a la pantalla) i el veterà Miguel Rellán. Tots els intèrprets tenen el seu moment, i, com ens explica Álex Montoya, “cap d'ells va voler sobresortir per damunt de la resta, no hi va haver cap disident, tots van fer pinya i van remar a favor d'obra, i... és que, a més, tots són boníssims!”.
En aquest sentit, però, ens sobta una de les confessions que ens fa el director: “A mi no m'agrada gaire assajar prèviament amb els actors. Perquè de sobte surten coses molt xules, però quan rodes et tornes boig perquè allò no torna a passar. El que sí faig és repetir moltíssim, d'algunes escenes hem fet més de vint preses, i és veritat que això pot posar nerviosos els actors. La meva teoria sobre això és que els directors que venim més del visual, del còmic, tendim més a utilitzar-los com a ninotets. Vull que facis això aquí, allò allà, i després els deixes cert marge. D'alguna manera busques una mena de coreografia on tot ha d'estar en el seu temps i en el seu lloc, i... no ho sé, jo crec que els actors ho acaben entenent. Una de les actrius, la Marta Belenguer, que ja em coneixia de quan vam fer Asamblea, diu que rodo com un muntador, i potser té raó, perquè de vegades m'entesto en aconseguir aquell moment determinat que desitjo i em despreocupo una mica més del procés interpretatiu. És curiós perquè sempre m'han lloat la direcció d'actors, que per descomptat no és gens habitual, però tinc la sensació de que si els preguntes a ells no em lloaran tant”, diu entre riallades.
La casa és una pel·lícula que acaba sent una abraçada a l'espectador
Rodada a la casa real de Paco Roca, el mateix espai que va inspirar la novel·la gràfica, i amb un cameo del dibuixant (fixeu-vos en un senyor despistat a la sala d'espera de la consulta del metge), la pel·lícula va comptar amb la benedicció de l'autor de l'obra original: “Ens va donar molta llibertat, tot i que jo li vaig anar consultant algunes coses i comentant els canvis que fèiem respecte al còmic. Em preocupava molt no trair-lo, ni a ell ni als seus milers de lectors. Però crec que està molt content amb el resultat final”. I en aquest sentit, el del resultat i els efectes que La casa té en el públic, Montoya anima la gent a deixar-se endur per la catarsi: “No vull vendre res, però és que les projeccions que hem viscut em diuen que la gent plora i riu, i passa per una experiència compartida molt bonica”.
Nosaltres en donem fe, perquè aquesta història sobre l'amor i el dol, i sobre reconciliar-nos amb el passat i entendre que som com som perquè venim d'on venim, es tradueix en una pel·lícula que acaba sent una abraçada a l'espectador. Llarga, de set segons com a mínim, que és el que duren les bones, ben apretades, abraçades de veritat.