Àlex Susanna tenia gust per la vida. La dansa dels dies (Proa), última obra de l'autor gelidenc, més que un dietari, és un trencaclosques de tot allò que dotava els dies de l’autor d’un ritme propi. A priori, sembla que el text manqui de coherència, d’una continuïtat que faciliti al lector crear-se una imatge previsible d’allò que seguirà llegint. Susanna crea un ambient d’interessos entremesclats que reapareixen pàgina rere pàgina: literatura, art, poesia, bon menjar, vida a la ciutat i vida fora de la ciutat, l’hivern i l’entrada de la primavera, els amics que hi són sense la necessitat de ser-hi físicament, la quotidianitat de la vida cultural del país. Susanna fa un dibuix lliure de tot allò que estima coincident amb la seva manera d’entendre el gènere del dietari: “ben dosificat, tot hi és benvingut i s’empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots. El que millor pot donar cabuda –i resposta– a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo”. La dansa dels dies és un trencaclosques dels gaudis de l’autor que a poc a poc el van explicant per dins.
La dansa dels dies més que un dietari, és un trencaclosques de tot allò que dotava els dies de l’autor d’un ritme propi
Retalls barrejats
Les coses en què instintivament parem atenció de vegades descriuen la nostra naturalesa d’una manera paral·lela a allò que ja hem racionalitzat. Allò en què ens recreem, en què la nostra atenció roman perquè la raó aferma l’instint, són les coses que podrem viure apassionadament. He llegit aquest dietari amb la filòsofa Simone Weil rondant-me el cap. En referència a l’atenció, escrivia que no servia per interpretar les coses, ans per saber “mirar-les fins que la llum broti”. La columna vertebral de La dansa dels dies, malgrat el desori aparent, és la capacitat de contemplar en què Weil pressuposava “fe i amor”: el text són els retalls barrejats de tot el que va dotar de gràcia els dies de l’autor. La capacitat de parar atenció ens eleva i ens fa guanyar perspectiva, ens ajuda a planar per sobre del que només és patent. Susanna tenia clar, però, que a la vida, com a la poesia, “hi ha coses que s’han de llegir i rellegir sabent que mai no podrem arribar a tocar-ne el fons i escatir-ne tot el sentit”.
L’Àlex Susanna va fer un llibre sumant totes les seves atencions perquè comprenguéssim el vessant de la vida cultural del país en què va viure immers
L’Àlex Susanna va fer un llibre sumant totes les seves atencions perquè comprenguéssim el vessant de la vida cultural del país en què va viure immers. Des d’allò que de vegades només semblen detalls, esbatana les dinàmiques d’un lloc i d’un moment que a molts, si no hagués estat per ell, ens haurien restat alienes. Ho fa amb un to costumista que trenca amb el romanticisme i la carrincloneria de què de vegades pensem que ens hem de servir per parlar d’art. Ho fa amb un criteri d’anys. Així, no s’està de parlar de política i de la batussa entre els dos partits independentistes majoritaris, d’expressar incomoditat amb el caire que de mica en mica van prendre els actes reivindicatius del procés o de parlar de la logística del final de la pandèmia. Per arribar al joc d’idees en l’abstracció, és imprescindible el context, també el polític i el social, per això no el va defugir mai.
Al dietari, l’autor hi parla d’un article dominical de Joan de Sagarra en què, al seu torn, s’hi transcriu una carta de Benet i Jornet. Hi diu: “Tu has odiat la cultureta, però has llegit i estimat la nostra tradició cultural”. Havent-lo llegit, em fa pensar que l’Àlex Susanna es va fixar en aquesta sentència per al seu llibre perquè, al llarg de tota la seva vida, s’hi va voler emmirallar: l’instint atent i l’amor a la tradició cultural li van ser sempre el mateix motor. Tot plegat el va dur a un estat de lucidesa permanent, a una capacitat precisa de separar el gra de la palla, amb ganes d’arribar al fons de tot sabent que no sempre ens serà possible: “quan llegim ho fem sempre amb el record més o menys esvaït de totes les nostres lectures, i és així com anem afinant la nostra percepció i filant cada cop més prim”. És així, per acumulació, com també funcionen la memòria i l’experiència quan fan que cada vegada desxifrem qualsevol esdeveniment amb més clarividència, amb més altura de mires. A La dansa dels dies, des d’una atenció i una capacitat de meravellar-se insadollable, l’Àlex Susanna hi veu clar. És el dietari de qui, més que veure passar els dies, vetllant la cultura del país, els va saber fer dansar.