Cervera, finals del 1469. Fa 555 anys. Naixia Alfons, fruit d’una relació extramatrimonial entre Ferran —en aquell moment hereu al tron de Barcelona, i més endavant anomenat "el Catòlic"— i Aldonça Roig d’Ivorra, filla d’un alt funcionari de la cancelleria de Barcelona. Alfons havia estat concebut l’any anterior (1469) a Cervera, mentre es negociaven les capitulacions matrimonials secretes de Ferran i Isabel, els futurs Reis Catòlics. Ferran —el nuvi— era present en aquelles negociacions. Però, en canvi, Isabel —la núvia— no hi va ser mai. Va confiar en els seus representants i en l'honorabilitat del seu futur marit. I el resultat va ser la concepció del primer descendent de Ferran. El misteriós primogènit del Catòlic que hauria pogut canviar la història.
Qui és qui: Ferran el Catòlic
Quan Alfons va ser concebut (1469), Ferran encara no era rei. El seu pare, Joan II, viuria i regnaria fins al 1479 (va transcendir fins a la inusual edat, per a l’època, de 80 anys). Però sí que era l’hereu al tron. El seu germanastre, Carles de Viana, fill primogènit de Joan II i de la seva primera esposa, Blanca de Navarra, havia mort vuit anys abans (1461) en estranyes circumstàncies (Joana Enríquez, segona esposa de Joan II, mare de Ferran i madrastra del difunt, seria assenyalada com l’autora d’aquell crim). Tot i això, res no va impedir que Ferran fos nomenat hereu i que la cancelleria catalanoaragonesa li confiés la missió de culminar el projecte d’unificació de les dues corones peninsulars, iniciat el 1412, quan els Trastàmara castellans van posar les seves natges al tron de Barcelona.
Qui és qui: Aldonça Roig d’Ivorra
Quan Ferran arriba a Cervera per a negociar-hi el seu matrimoni amb Isabel (1469), és un noi de disset anys, però amb una llarga experiència en el camp de les conquestes amoroses. I en aquell escenari, que alterna les espesses hores de negociació política i les relaxades estones de sojorn, coincideixen Aldonça i Ferran. Aldonça, també de disset anys, és la filla —i acompanyant— de Jaume Roig d’Ivorra, un dels cancellers del nuvi i un dels personatges més rellevants d’aquella negociació. La relació de Ferran i Aldonça, que es crea i es forja en aquell entorn de negociació política i amb l’absència destacada de la núvia, no deixa de ser una paradoxa amb cert caire còmic. Es fa difícil no somriure en imaginar els ulls d’Isabel quan es devia assabentar de l’existència d’Alfons.
Qui és qui: Isabel la Catòlica
Quan arrenquen les negociacions de Cervera (1469), Isabel, que en aquell moment tenia divuit anys, tampoc no era reina. Però havia aconseguit que el seu germanastre, el rei Enric IV de Castella i Lleó —i, reveladorament, anomenat "l’Impotent"— repudiés la seva pròpia filla Joana, mal anomenada "la Beltraneja". El pas següent havia estat, purament, per inèrcia: apartada Joana de la cursa al tron, Isabel —cap polític d’una important facció nobiliària fortament oposada a Enric— havia esdevingut hereva. En el decurs d’aquell procés (1464-1468), Isabel —tot i la seva joventut— havia donat mostres d’una gran intel·ligència política. I aquesta habilitat seria la que li permetria abordar amb èxit —si més no, políticament parlant— la primera crisi del seu matrimoni.
El triangle Ferran-Aldonça-Isabel
Ni Aldonça era una simple minyona ni Alfons era un bord qualsevol. I la categoria dels implicats en la crisi obligaria les parts a negociar una sortida política. Ferran, Aldonça i Isabel van convenir que Alfons mai no seria legitimat per a accedir al tron. És a dir, que mai no seria una ombra amenaçadora per als futurs fills de la parella formada per Ferran i Isabel. Però, alhora, es va convenir que se li procuraria una carrera eclesiàstica que l’havia de conduir al cim de la jerarquia de l’Església, amb el propòsit de servir els interessos polítics del projecte hispànic; és a dir, dels fills legítims de Ferran i Isabel. Ferran i Isabel van aconseguir que Alfons, amb tan sols vuit anys (1478), fos nomenat arquebisbe de Saragossa. I amb dotze (1482), de València.
El doble matrimoni estratègic
Ferran i Isabel van tenir cinc fills en comú. Joan, el segon fill i únic mascle, va ser cridat a culminar el projecte unificador hispànic. I el 1495 va ser compromès en un matrimoni estratègic que consistia a enllaçar doblement les cases de Trastàmara i d’Habsburg. Joan, primogènit dels Catòlics, amb Margarida Habsburg. I Joana, germana petita de Joan, i posteriorment mal anomenada "la Boja", amb Felip Habsburg —posteriorment anomenat "el Bell"—, primogènit de Maximilià d’Habsburg i Maria de Borgonya. Aquest doble matrimoni tenia un objectiu claríssim. Però el que no estava tan clar —i que es deixava una mica a l’atzar i una mica a l’habilitat— era quin dels dos patrònims acabaria concentrant tot aquell patrimoni: Trastàmara o Habsburg.
Joan, l’hereu malaguanyat
El 3 d’abril del 1497, Joan i Margarida es casaven a Burgos (Corona castellanolleonesa). I passats sis mesos justos (el 4 d’octubre del 1497), Joan moria a Salamanca (Corona castellanolleonesa). Oficialment, a causa de la tuberculosi. Extraoficialment, a causa dels excessos maritals. Margarida va ser acusada de conduir Joan a la mort (la investigació historiogràfica moderna apunta que seria nimfòmana) i va ser immediatament retornada a la cort paterna. La mort de Joan, sense descendència (1497); de Maria, la primogènita dels Catòlics (1498), i la de la seva descendència, Miquel de la Pau (1500), deixava el partit totalment sentenciat a favor de Joana —la tercera filla dels Catòlics— i, sobretot, de Felip Habsburg, el marit.
Maximilià, Felip, Carles... o Alfons?
El gran beneficiat d'aquella nòmina de morts prematures i inesperades, sobretot la de Joan, va ser Maximilià, cap de la casa Habsburg. El seu net, Carles de Gant, seria la personificació del seu triomf. Ferran va quedar devastat. I fins a la mort d’Isabel (1504), amb les mans lligades. Però després de la desaparició de la Catòlica, hauria pogut revertir aquella situació. De fet, es va casar de nou —amb Germana de Foix— per a engendrar un nou hereu, que havia de portar el patrònim Trastàmara. La criatura nascuda d’aquella unió —també anomenat Joan— només va viure unes hores (1509). I, tot i això, sempre va tenir a la recambra Alfons, l’arquebisbe de Saragossa i de València i ferm candidat al setial de Sant Pere de Roma.
Alfons, el rei que no va ser
La història medieval i moderna europea és plena d'infants bastards que, en un moment d’oportunitat, van ser legitimats per a donar continuïtat a una determinada nissaga reial. Però no va ser el cas d’Alfons. Ferran hi va insistir fins a darrera hora. Però malgrat els recursos emprats (pressió política i militar), va perdre tots els combats diplomàtics que va lliurar als conclaves del segle XVI. El 1503 per Francesco Piccolomini (Pius III); el mateix 1503 per Giuliano delle Rovere (Juli II), i el 1513 per Lorenzo de Médici (Lleó X). Però, en canvi, a la mort de Ferran (1516), Alfons, per voluntat expressa del seu difunt pare, va esdevenir el regent de la Corona catalanoaragonesa fins a l’arribada i coronació de Carles de Gant (1518). I va complir amb escreix la seva missió.
Què hauria passat?
Ferran sempre va tenir a la recambra el seu primogènit il·legítim, però, per alguna raó misteriosa, mai no el va considerar. Què hauria passat si Ferran hagués prescindit del pacte amb Isabel i hagués nomenat hereu Alfons? Doncs que el projecte hispànic s’hauria ensorrat i, probablement, hauria trigat generacions a recuperar-se. O potser mai no s’hauria recuperat. Carles de Gant —net d’Isabel la Catòlica i fill de Joana la Boja— hauria estat coronat a Toledo. I Alfons, fill de Ferran i net de Joan II, hauria estat coronat a Barcelona. Carles i Alfons haurien escrit una història molt diferent de com la coneixem.
