Alfred Hitchcock és un dels grans noms del cinema, amb obres mestres com La finestra indiscreta, Encadenados, Vertigen (D'entre els morts) o Els ocells, i encara que incomprensiblement no va guanyar cap Òscar a la millor direcció, quan es compleixen 125 anys del seu naixement les seves pel·lícules han envellit amb una enorme dignitat. El considerat mestre del suspens no només és molt present per als espectadors -la immensa majoria de les seves pel·lícules es poden veure en plataformes com Prime Video, Movistar Plus+, Apple TV+, Max o canals com TCM-, sinó que la seva influència es continua deixant notar en els cineastes actuals, igual com passava amb les generacions anteriors. Des de Jordan Peele fins a David Fincher, passant per Martin Scorsese, Peter Bogdanovich, Brian de Palma, Wes Anderon, David Lynch o M. Night Shyamalan les referències al cinema de Hitchcock se succeeixen en trames que converteixen l'espectador en voyerista, amb falsos acusats, víctimes rosses i identitats dobles.
Nominat a l'Òscar en cinc ocasions com a millor director, únicament va rebre el reconeixement de la Acadèmia de Hollywood amb una estatueta honorífica el 1968
Hitchcockian
Nominat a l'Òscar en cinc ocasions com a millor director -Rebeca (1940), Náufragos (1944), Recuerda (1945), La finestra indiscreta (1954) i Psicosi, (1960), únicament va rebre el reconeixement de l'Acadèmia de Hollywood amb una estatueta honorífica el 1968. I només una de les seves pel·lícules, Rebeca, es va emportar el de millor film, un premi a què també van optar Enviat especial (1940), Sospita (1941) i Recuerda . Títols esplèndids que responien al talent d'un geni que, tanmateix, en la seva vida personal distava molt de mantenir el to elevat del seu treball. Coneguda era la seva misogínia alhora que la seva obsessió per les actrius rosses -especialment per Grace Kelly- i la poca consideració que tenia cap als actors de les seves pel·lícules. "Els actors són bestiar", li va dir Hitchcok a Truffaut durant la famosa sèrie d'entrevistes que el cineasta francès va fer al seu col·lega el 1962 i que va ser publicada en un llibre el 1966. Tippi Hedren va ser sotmesa a tal pressió per Hitch en el rodatge d'Els ocells, que va abandonar el plató al crit de "Maleïtporc gras!". El realitzador va intentar a més besar-la en un cotxe, com va explicar l'actriu en un llibre en el qual va assegurar que va ser "brutal" i "pervers". Encara que també hi ha hagut actrius que l'han defensat. "Era un director meravellós, un cavaller, divertit, cortès, però hi va haver altres actrius que no ho van viure igual. Jo no vull escoltar històries sobre ell", va afirmar, per exemple, Eva Marie Saint en una entrevista amb la CBS el 2014. Ingrid Bergman, Janet Leigh, Kim Novak o Joan Fontaine van formar part d'aquestes rosses de Hitchcock, un director nascut a Essex el 13 d'agost de 1899 i que va començar al món del cinema quan les pel·lícules encara eren mudes.
Des del principi va començar a llaurar la seva peculiar capacitat per crear tensió i suspens (el denominat estil 'hitchcockian'), en títols com El enemigo de las rubias (1927), que a més va ser la primera ocasió en què el director va fer acte de presència a la pantalla, un senyal que es convertiria en característica del seu cinema. Abans de fer el gran salt a Hollywood convençut pel productor David O. Selznick (amb qui va firmar un contracte per cinc pel·lícules i 800.000 dòlars), va deixar dos dels millors thrillers britànics de la història (Els trenta-nou graons -1935- i Alarma a l'exprés -1938-) amb elements tan recurrents del seu cinema com l'espionatge i la confusió d'identitats. Amb la seva marxa als Estats Units es va veure a el Hitchcock més brillant i no va poder començar aquesta etapa| amb millor peu que amb un clàssic en tota regla com Rebeca (1940), una pel·lícula protagonitzada per Laurence Olivier i Joan Fontaine que va obtenir 11 candidatures a l'Oscar. Fontaine, un any després, es va emportar el premi de l'Acadèmia per Sospita, una cosa que cap altre actor (home o dona) no va aconseguir amb una pel·lícula del cineasta britànic. Aquesta cinta va suposar també el seu primer treball amb Cary Grant, amb qui va tornar a col·laborar en Encadenados (1946), Atrapa a un ladrón (1955) i la mítica Perseguit per la mort (1959), l'escena de l'avió dels quals sotjant el protagonista passa per ser una de les més recordades del cel·luloide. La soga (1948), la seva primera pel·lícula en color, va ser també l'inici dels seus treballs amb James Stewart, amb qui va filmar després La finestra indiscreta, L'home que sabia massa (1956) i Vertigen (D'entre els morts) (1958). Formen part d'una filmografia que també inclou La sombra de una duda (1943), Estranys en un tren (1951), Crim perfecte (1954), Marnie (1964), Topaz (1969) o Cortina esquinçada (1966), entre altres, a més del famós format televisiu Alfred Hitchcock presenta, la inoblidable sintonia del qual donava pas a l'aparició de perfil del celebrat realitzador.