La Seu d’Urgell (comtat independent d’Urgell), cap a l’any 1020. Fa 1.000 anys. El bisbe Ermengol —posteriorment canonitzat com a Sant Ermengol d’Urgell— rubrica i publica l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell, que relaciona tots els edificis religiosos (fundacions eremítiques, fundacions monàstiques, temples parroquials) que depenen de la diòcesi urgellesa. En aquella relació hi figurava el monestir de Sant Llorenç, que acabaria transformant el nom de la petita població que, des de finals de la centúria del 800, s’havia creat i desenvolupat al voltant de la comunitat monàstica. Del Novezà o Lanoves del segle IX es passaria al Sant Llorenç de Lord del segle XII i, posteriorment i successivament, a Sant Llorenç dels Piteus i a l’actual Sant Llorenç de Morunys (a l’extrem nord de la comarca del Solsonès).
El cas de Sant Llorenç
El cas de Sant Llorenç de Morunys és molt evident. A partir d’una fundació monàstica, que la investigació historiogràfica data de l’època visigòtica (segles V a VIII) i que molt probablement va sobreviure, oculta entre les muntanyes, durant l’època àrab (723-785), es va crear una petita concentració de població (segle IX). Seria, també, el cas de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Cugat del Vallès, que, com Sant Llorenç de Lord, sorgirien durant l’organització carolíngia del territori. Però al territori de la Catalunya Vella (els comtats carolingis de la meitat sud de la Marca de Gòtia), ens trobem més de 100 ravals, pobles i viles que porten el prefix "Sant" o "Santa" i que no tenen un origen relacionat amb l’existència prèvia d’un edifici religiós. Per què a la Catalunya Vella hi ha aquesta profusió de pobles "sants"?
Els barons usurpadors
Per entendre l’existència d’aquest fenomen, ens cal situar-nos a l’època crítica de la mal anomenada Revolució Feudal, que es va produir a cavall de l’any 1000. Durant aquella etapa, van passar moltes coses, però les que més van marcar el paisatge social i econòmic resultant serien la desaparició de la propietat i de la llibertat pageses. Els barons territorials —la baula intermèdia entre el poder comtal i les classes pageses— van adobar i promoure un paisatge de violència permanent, amb l’objectiu posat a usurpar la petita propietat i sotmetre la societat a un règim de servitud molt onerós (els anomenats mals usos feudals). Durant el segle XI, els comtats catalans —que ja s’havien independitzat del poder franc— van viure un intens procés de feudalització —com tots els països d’Europa— que en va empobrir i violentar la societat.
Com usurpaven la petita propietat?
La mecànica d’usurpació era molt simple. Dos o més barons territorials, que havien rebut l’encàrrec comtal de preservar l’ordre públic i la defensa militar del territori, creaven —expressament— un escenari d’inseguretat i de violència amb operacions pactades i alternes de pillatge i saqueig. Aquella societat violentada podia reaccionar de diverses maneres, però, cada cop més, els petits pagesos lliurarien la propietat de la seva terra al seu baró territorial a canvi de seguretat en cas d’agressió externa. Els historiadors s’entesten a anomenar-la Revolució Feudal, però la podríem anomenar, perfectament, Revolució Mafiosa. Un cop el pagès havia lliurat la propietat de la seva terra, hi quedava vinculat mitjançant una mena de contracte de lloguer molt feixuc que comprenia el pagament d’una renda i d’unes prestacions personals (els mals usos).
La Pau i Treva
Cap a finals del segle XI, la situació era tan crítica i tan amenaçadora per al futur d’aquell edifici polític que estaven construint els comtes dels casals de Barcelona i d’Urgell, que una de les personalitats més importants d’aquell univers primigeni català, l’Abat Oliba, va convocar una representació de cadascun dels estaments d’aquella societat per tal de pactar uns mínims. Va ser a Toluges, al comtat del Rosselló, l’any 1027, i en aquella assemblea, anomenada de Pau i Treva, es va decidir crear "zones desmilitaritzades": el temple parroquial i un espai de trenta passes al seu voltant quedarien lliures de l’opressió i de la violència baronials. Aquesta "solució" no va ser de fàbrica catalana ni es va aplicar, exclusivament, als comtats catalans, però sí que va posar fre a un règim opressiu i violent que a Catalunya estava totalment desbocat.
Les trenta passes
A Toluges es va limitar la sagrera —l’espai al voltant del temple que quedava lliure de violència— a un màxim de trenta passes. Però, de seguida, els pagesos van ampliar aquell radi i hi van edificar les seves cases a l’interior. Posteriorment als acords de Pau i Treva de Toluges —i durant tot el segle XI—, es produiria un procés d’atracció cap al nucli d’aquell espai de seguretat. Les primeres comunitats que escaparien de l’opressió i la violència del règim feudal desplaçarien els seus habitatges cap a l’interior de la sagrera i els apinyarien, pràcticament adossarien, al temple parroquial. Això explica el perquè algunes trames urbanes medievals dels nostres pobles estan disposades sobre el terreny al voltant de l’edifici parroquial. Però no explica —si més no, no ho explica sempre— el prefix "Sant" o "Santa" a l’inici del topònim.
La colonització de la Catalunya Vella
A finals del segle XI, amb el procés de feudalització plenament consolidat, el límit sud dels dominis comtals barcelonins i urgellesos (els dos motors de la formació i expansió nacional catalanes) estava situat sobre el massís del Montsec i sobre la ratlla dels rius Llobregós i Foix. Però al darrere d’aquesta línia de fortificacions, les marques (nom que rebia el territori fronterer) encara estaven buides. La colonització era lenta i feixuga, i sovint els poders comtals i baronials havien de crear instrument d’estímul per fixar la població en aquella terra insegura. Els establiments promoguts pel poder de seguida eren dotats amb un temple religiós cristià, que es dedicava a l’advocació d’un sant o una santa, que esdevenia el centre de la vida social i cultural de la nova comunitat, el nucli d’una nova "sagrera" i l’origen del topònim de la vila.