Certament, no només és complicat saber donar-li continuïtat a una saga, també mantenir l'atenció després de tants nyics-i-nyacs. Una cosa que moltes vegades es dilueix a causa de la reiteració i la falta d'al·licients. Des de l'original de Ridley Scott el 1979, això ha fet massa voltes i, no sempre, en el sentit correcte i amb l'enfocament adequat. No és nou, Star Wars o altres tants transatlàntics similars han comès el mateix error: provar de treure llet d'una mamella que no dona per a més. Però com els números surten, el màrqueting funciona, i n'hi ha molts que viuen d'aquest llegat, l'invent encara continua viu en ple 2024. Després d'esprémer idees i formats que es va confirmar no van deixar empremta (curiosament el del videojoc Alien: Isolation va ser el més lluït), en aquesta nova versió d'Alien, que demà arriba a les sales de cinema, l'aposta és per a un director jove: l'uruguaià Fede Álvarez, catalitzador de No respires i la nova versió de Possessió infernal; amb unes idees ben estructurades. Aquesta era la clau, malgrat algun recel, per reprendre (amb cert entusiasme) una saga en evidents hores baixes.
Tanmateix, des del primer anunci o el tràiler inicial, la cosa ja pintava bé: es van crear expectatives. Per on i de quina manera ens anava a portar aquesta vegada la bestiola en qüestió? Encara estava per veure, tot i que el cartell promocional i aquest fons de color vermell intens ja ens donaven alguna pista (amb molta imaginació i una mica d'intuïció, però, al cap i a la fi, pistes), i els comentaris en xarxes, la informació prèvia en mitjans especialitzats i aquesta il·lusió, que en aquesta ocasió això anava a l'alça amb un director que pren l'oportunitat de liderar una pel·lícula de la franquícia Alien com el més gran dels honors, i la seguretat que, com a productor, està el mateix Ridley Scott en persona, encara que aquest desitgi marcar la pauta. I com a guia per situar-se, ja que durant anys hi ha hagut molts salts i derives, la història s'ha situat (hipotèticament) entre la primera i la segona part de la saga. Amb el que això comporta: les inevitables comparacions i la sensació, de vegades, de còpia i pega.
La idea en Alien: Romulus és combinar el nou amb el vell, no debades han passat 45 anys des que el 1979 s'estrenés Alien
Retorn a l'origen de tot: terror, acció i malsons
Així doncs, la idea en Alien: Romulus és combinar el nou amb el vell, no debades han passat 45 anys des que el 1979 s'estrenés Alien. "Admiro la seva puresa, és un supervivent a qui no afecten la consciència, ni els remordiments, ni la fantasia de la moralitat... No teniu cap possibilitat, però compteu amb la meva simpatia", deia Ash en aquella entrega. Per tant, després de rondar en excés per diversos gèneres, Fede torna a l'origen de tot: el terror, l'acció i els malsons. I ho fa amb un repartiment de gent jove. Un encert, ja que ho fa més creïble. I intenta, a més, que les relacions entre personatges siguin més properes que en altres pel·lícules de la saga, que hi hagi una cosa que els connecti més enllà de l'obsessió per la bestiola. Encara més, és encomiable la complicitat a Alien: Romulus entre, per exemple, Rain i Andy. "Si és el millor per a Rain, és el millor per a mi", diu ell. O com pateixen quan un dels seus companys desapareix o pateix un contratemps. No hi ha gaires diàlegs, aquest no ha estat mai no ha estat mai el punt més fort del director, però la sintonia entre ells és més que evident. I sí, allà segueixen els xenomorfs, els acudits dolents, les figures sintètiques que obren portes (algú se'n continua fiant?) i, com a fil, una inspiració del tot inesperada: Newt, la nena d'Aliens.
Sense picabaralles ni lluites gratuïtes, aquesta versió d'Alien respira veritat
Amb aquest puzle i encara amb peces per col·locar, l'encarregada de comandar a la colla dins de la nau és Cailee Spaeny (el primer tram de la pel·lícula en aquesta ciutat postindustrial a l'estil de Blade Runner és una meravella). Ella, que ja va brillar a Priscilla o en la més recent Civil War, és l'elegida per a una cinta que per fi s'allunya de les ínfules postmodernes d'algunes predecessores (allà on grinyolava Prometheus, aquesta revàlida tan discutible de Ridley Scott). Aquí hi ha víscera, fluid àcid i un desig estrany i inversemblant: emprendre el viatge per trobar la llum del sol. Sense picabaralles ni lluites gratuïtes, aquesta versió d'Alien respira veritat; la que proposa Álvarez i el guionista Rodo Sayagues, còmplices en la missió que Alien: Romulus refloti una saga que anava a la deriva. Ara, amb aquest nou impuls, recobrem la fe: el bitxo està en bones mans. "Què s'exigeix de mi, senyor meu?" pregunta Andy. "Acabar amb la missió", respon Rook. Doncs això, tracte tancat.