Alizzz: "Veig molta bellesa en la brossa que tenim dins"

Cristian Quirante (Castelldefels, 1984) no va néixer amb un Grammy sota el braç: els tres que ha aconseguit —Millor cançó de pop-rock per Hong Kong (amb Andrés Calamaro), Millor cançó alternativa per Nominao (amb Jorge Drexler) i Millor enginyeria d'enregistrament d'un àlbum per El Madrileño, del seu col·lega C. Tangana— els ha suat però bé. Va treballar de cambrer moltes vegades, va estudiar Telecomunicacions, va cremar la nit, va punxar en locals, un paio normal. Un dia es va tirar a una piscina sense saber si hi havia aigua i va veure que se li donava bé nedar. Se li van multiplicar els pans i els peixos i les oportunitats: C. Tangana, Rosalía, Becky G, Amaia, Lola Indigo, Aitana. El va trucar també Joan Dausà fa poc. A tots els hi va compondre cançons; a tots els va veure brillar amb els seus temes. Antes de morirme. Llorando en la limo. Booty. Demasiadas mujeres. Ateo. La canción que no quiero cantarte. Acaba de treure novetat musical amb Zahara reversionant berlin U5. Podria seguir.

🟠 Primavera Sound 2022: Alavedra és el millor grup del cartell del festival
 

El novembre passat va treure el seu primer disc en solitari, Tiene que haber algo más, un àlbum en el que han col·laborat Rigoberta Bandini, Amaia, Little Jesus, Jota de Los Planetas, i el seu estimat Antón. En ell bolca la seva pròpia apologia del mañaneo i del desemparament, aquesta frustració una mica kamikaze de qui s'enamora efímerament a la cantonada de cada discoteca. Perquè Alizzz transita entre l'after i la malenconia, entre el rom amb cola i el missatge a les sis del matí. A l'altre costat del telèfon sembla un bon paio de barri que aprofita el que li ve amb la frescor d'un xaval i la saviesa visionària d'un octogenari, i gràcies a aquesta dualitat tan marcada li plouen les ofertes en sales i en festivals de tota la península: el Palencia Sonora, el Mallorca Live Festival, el Vida, el BBK, el Contemporánea, el Bahía Sound, el Santander Live, i encara més. A Barcelona va tocar al Primavera Sound durant el primer cap de setmana: tot ple. Perquè encara que el seu nom va començar a ressonar sempre enganxat al de Pucho, ara ja tira sol, sense por.

Com va anar el concert que vas fer al Primavera Sound?
Doncs tenia les meves pors perquè tocàvem alhora que Gorillaz, i a més m'havien posat a l'escenari que està passat el pont. Hi ha gent que no sap ni arribar fins allà, i tenia aquesta por. Però em va sorprendre perquè hi havia moltíssima gent i tots els que eren allà havien vingut expressament per veure'm. Molt content.

Has tingut alguna vegada la síndrome de l'impostor?
No soc una persona amb una seguretat enorme en mi mateix, però l'he anat guanyant, en l'àmbit professional em sento segur. Sí que em va sorprendre l'acollida que va tenir el projecte, però ja m'he anat acostumant i ja m'ho he començat a creure una mica.

Qui és Cristian i qui és Alizzz?
Som la mateixa persona, però Alizzz és un projecte artístic en el qual jo intento transmetre unes emocions i explicar les meves històries fins on jo vull. La meva vida personal me la guardo. Intento guardar-me un trosset bastant gran per a mi.

Ets recelós de la teva intimitat.
Sí. Hi ha límits que tinc bastant clars. Així em protegeixo i protegeixo els meus. Poden passar mil coses a la vida i com no vull que puguin veure's esquitxats per qualsevol d'elles, no els involucro i intent mantenir aquests límits a ratlla. Al final també faig les coses d'una persona normal, anar a comprar el pa o anar al supermercat, saps?

La meva vida personal me la guardo; intento guardar-me un trosset bastant gran per a mi

Però de sobte t'has convertit en algú mediàtic, això és un tema.
De moment ho porto bé. Ja et dic, tinc clars aquests límits i continuo jugant una mica amb això. Intento fer-ho i gestionar-lo el millor que puc. Quan em reconeixen bastant més pel carrer, o es perd aquest punt d'intimitat o saps que t'estan mirant, fins i tot em resulta agradable, perquè la gent és maca i al final puc caminar tranquil·líssimament per tot el món. Sí que he treballat amb molta gent molt més popular que jo, que veig que no poden sortir al carrer, i això sí que em fa una mica de vertigen. Si arriba algun dia, caldrà bregar-hi.

O sigui, que no t'ha passat el que explicaven en un Salvados Amaia i Jaime Lorente, que van dir que trobaven a faltar sentir-se normals o que persones del seu entorn els preguntessin com estaven.
No estic en aquest punt. Amaia i Jaime Lorente estan en una altra esfera de popularitat, però entenc el que diuen. De vegades sí que tens una mica la sensació de ser una mona de fira o un trofeu amb qui fer-se una foto, i jo de vegades ho evito. Per exemple, si estic en un festival i he tocat, després no surto a veure un concert encara que em vingui de gust, perquè em fa una mica de cosa —de vergonyeta, fins i tot— passar pel mig de la penya. Però ja et dic, de moment ho visc d'una manera molt tranquil·la.

Continues vivint a Castelldefels, entenc que sents aferrament per les teves arrels.
És un campament base on estar tranquil. M'he reconciliat amb Castelldefels, però vaig estar barallat durant un temps amb el poble perquè és un lloc on la cultura és bastant nul·la, es fan molt poquetes coses a nivell cultural —o almenys jo crec que es podrien fer més. Però els meus amics continuen sent aquí, tota la meva família també, i és un lloc al que em sento arrelat i on estic a gust. També és on he fet tot el que m'ha portat a treballar i a viure de l'art, malgrat que la meva inspiració més important probablement no hagi estat passant experiències aquí.

Amb alguna inspiració d'aquestes vas saber que podries guanyar-te la vida amb això.
Sempre he anat molt a poc a poc, pas a pas. Sí que hi ha hagut espurnes que et porten una mica més cap a dalt. Per exemple, quan feia música electrònica vaig fer un EP, Whoa!, i vaig començar a punxar fora per tot arreu, a Europa, al Japó, als Estats Units. Allà vaig tenir un moment d'èxit molt de nínxol però que ja em permetia tenir visibilitat. I com a productor per a artistes, Antes de morirme —de C. Tangana amb Rosalía— suposo que és el punt d'inflexió en el que vaig veure que això podia anar cap alguna banda. Allà vaig decidir dedicar-me i abocar-me a produir.

Has conegut la precarietat?
Clar. Des dels 16 he treballat d'un munt de coses, sobretot de cambrer. Amb alguns amics hem anat a Menorca bastants anys a fer la temporada. He treballat d'extra en l'hostaleria, he estat profe de repàs de xavals, he treballat al taller del meu pare, vuit hores en una oficina, feinetes mil, qualsevol cosa que sortia. Fins que amb 22 anys vaig acabar la universitat —Telecomunicacions— i vaig començar a pencar de programador. Sí que vaig començar sent precari, però després vaig anar promocionant i al final es va convertir en un curro estable al que em podia haver dedicat tota la vida.

Sempre em sento molt contingut i és una cosa que em defineix: (la masculinitat hegemònica) segurament no m'ha beneficiat a l'hora d'expressar les meves emocions

Diuen que haver mamat merda des de baix et forja.
Jo ho vaig veure ja amb el meu pare, que tenia un taller com a mecànic de camions i ha pencat com a ningú. I jo, com he treballat tants anys d'altres coses, valoro cada dia poder dedicar-me a fer música, que és el que m'agrada. Despertar-me sense alarma, organitzar-me el temps com jo vull i poder viure de compondre, que és el que més m'agrada fer al món. Crec que si et ve donat o si no has passat per tot aquest periple d'experiències fins a poder dedicar-te al que vols després de tants anys, igual no li dones tanta importància. Quan vaig deixar de treballar em feia molta por pensar que igual qualsevol dia havia de tornar a l'oficina.

En les teves lletres ets molt introspectiu i malenconiós, se't veu un tipus sensible.
No sé, suposo. Jo sento les coses molt fortes. Em costa molt menys expressar-me escrivint o amb la música que amb el meu cos o verbalment; amb la música, i quan m'expresso artísticament, em noto més explosiu a nivell emocional. Com a persona, visc ficat en un límit d'emocions, em costa permetre'm estar molt alegre, o molt trist, o molt enfadat. Sempre em sento molt contingut i és una cosa que em defineix. No sé si ho hauria de canviar, si és bo o dolent, però és així. 

Potser és que t'ha pesat la masculinitat hegemònica.
Segur. Segurament no m'ha beneficiat gaire a l'hora d'expressar les meves emocions. Estic afectat per aquest tipus de masculinitat com tot fill de veí. També et dic que no ho he analitzat gaire, però una cosa bonica de l'art i de ser artista és que aconsegueixes convertir tota aquesta toxicitat de la teva vida en una cosa poètica. Les coses que t'afecten cap a malament és tasca teva convertir-les en alguna cosa bona.

T'inspira la tristesa?
Jo és que veig molta bellesa en tota la brossa que tenim dins. Hi ha una part poètica i bonica. Sempre m'han agradat més les cançons tristes, però tampoc no diria que tinc un fetitxe amb això: qualsevol dia em canvia la vida o la manera de veure les coses i em marco un disc amb acords majors.

Escoltar cançons tristes s'associa als cors trencats.
No et creguis, eh. A tots ens han trencat el cor, però no me l'han estat trencant constantment ni ho he estat buscant. A les persones ens agrada que ens trenquin el cor o que ens pressionin tota l'estona; a cada un li agrada una cosa i sempre està a la recerca d'aquesta cosa, del drama o de que t'estiguin sempre a sobre. Jo el que sí que he viscut són relacions més complicades o tòxiques. Quan escric sobre això, la cosa va per aquí. També escric molt sobre relacions instantànies i esporàdiques que succeeixen en moments més decadents i fugaços.

El drama és intrínsec a l'ésser humà

Tenim molt aferrament a la nostàlgia. Romantitzem allò efímer, els amors passatgers...
És com quan veiem pel·lícules, que sempre estan dramatitzades i al límit, i ens sembla el més normal. Suposo que això és l'interessant de les relacions. Si les relacions fossin planes i no hi hagués moments complicats, no tindrien sentit els moments bons. El drama és intrínsec a l'ésser humà.

Aquest mirar enrere també es percep en la teva música: Los Planetas, Kiko Veneno, La Húngara...
Per a mi treballar amb artistes consagrats o que han estat els teus referents és una mostra de respecte. Un somni. Ni somiant hauria pensat que Jota (de Los Planetas) cantaria una cançó meva. I aquesta justament no és el tema que més funciona, de fet, és el que menys escoltes té. Després d'un temps en el qual la música espanyola ha tingut una davallada i un bloqueig, i ha retrocedit en detriment de la música feta a Amèrica Llatina —Puerto Rico, Colòmbia, Argentina—, jo crec en l'exercici de tirar la vista enrere i dir: joder, que bé ho ha estat fent aquesta gent i quines propostes tan interessants hi havia a Espanya. Nosaltres també podem fer-ho i creiem que estem fent coses interessants dins de la cultura espanyola, i posar-nos al costat d'aquests referents ens ajuda a transmetre aquest missatge.

Qui està fent propostes interessants?
Aquí a Catalunya, em sembla que Maria Arnal i Marcel Bagés estan fent coses súper interessants; el triangle d'El Petit de Cal Eril —Joan Pons, Ferran Palau i Jordi Matas—, Clara Vinyals de Renaldo & Clara. Rigoberta també. Són propostes fresques. A Espanya, per a mi C. Tangana està a un altre nivell, i jo feliç d'estar participant amb ell des de fa tants anys. Són propostes en les que cada un va a la seva bola, cada un està al seu món, no hi ha una escena teixida com passa amb el trap o el reggaeton, que són una bola de ferro i fan un tipus de música similar. Aquí crec que se'ns dona bé proposar coses noves i obrir ponts i finestres, a veure si trobem el camí una altra vegada per potenciar la música popular feta a Espanya, que ja va tocant.

I si un dia creuen que ya no vales, què?
No tinc pla B. Sé buscar-me la vida i trobaria alguna cosa, suposo que relacionada amb la música, però també tinc inquietuds per a qualsevol negoci, així que alguna cosa em buscaria. Sé que ara mateix m'estic tirant sense flotador, no sé què passarà. Però em sento fort, crec que ho sé fer guai i que em dedicaré a això els anys que jo vulgui, fins que em cansi, que també és possible.