"Ens ha deixat la protagonista d'una de les històries d'amor més boniques de la història del cinema", vaig llegir d'algun usuari virtual el dia que va morir Olivia Newton-John i John Travolta li va dedicar unes paraules de llagrimeta a aquella rossa ximpleta que per a ell va convertir-se en femme fatale, la Sandy dels nostres cors. Però espòiler: la història del Danny Zuko i la Sandy Olsson ni és idíl·lica ni de bon tros suposa un exemple del que és una gran història d'amor. Es tracta de la submissió femenina a qualsevol preu. Esclar que la pel·lícula va ser gravada a finals dels 70: per a l'època, la Sandy va ser la paia empoderada que aconseguia enamorar al fatxenda del grup, que es plantava un modelet sexi i fumava per ser més gamberra, més pocavergonya i menys finolis, revelant-se contra els estàndards socials marcats per a una noia de bé. Aquesta lectura simplista està obsoleta, encara que això no tregui que Grease continua sent un tros de pel·lícula: per a mi, per a nosaltres, que vivim en temps de La Manada, el #Metoo i la neoliberalització sexual, la Sandy és el que no s'ha de fer quan una està enamorada.

La Sandy em va ensenyar que no li pots agradar a tothom perquè no ets una croqueta. I, sobretot, que no has d'intentar agradar-li a tothom. Sense voler em va ensenyar que quan una canvia per sentir-se estimada està predestinada al fracàs, al buit vacu, perquè desprendre's de l'essència pròpia és una cosa similar a morir en vida. I si has de canviar de dalt a baix per agradar-li a un paio és que al paio no li agrades tu. La Sandy també em va ensenyar —a mi i segurament a totes les fleumes que miràvem els seus malucs embotellats en aquells minúsculs pantalons de cuir negre— a vestir-me per agradar-me al mirall i a no esperar validacions alienes de penya superficial. Que si em poso un escot de tres parells de nassos sigui perquè em ve de gust. A no deixar que ningú mai em digui el que em puc posar o no.

La Sandy també em va fer una mica d'enveja a estones. Vaig envejar el seu cos normatiu, la seva cintureta mil·limètrica, i l'estil de la Rizzo i les corbes perfectes de la Cha Cha DiGregorio, i que abans dels crèdits totes aconseguissin emportar-se el seu mascle. Em va fer pena i ràbia i fins i tot vaig odiar una mica que hi hagués dones més guapes, i més atrevides, i més predisposades a fer el que els vingués de gust. A ser unes autèntiques meuques i portar-ho amb galanteria. Allà va ser quan vaig entendre que el cabreig entre dones és l'èxit més gran del patriarcat i li vaig donar valor a la paraula sororitat quan no sabia ni que existia. De fet, crec que fins i tot elles també acabaven comprenent, amb els seus tempos i els seus patrons dels setanta, que no hi pot haver una companya de batalles millor que una altra dona.

Em vaig adonar veient la Sandy que el sexe mai no pot ser l'excusa perquè t'estimin una miqueta més: que les llàgrimes de cocodril no són lubricants encara que les canti Danny Zuko

Per la Sandy vaig aprendre que l'amor entre amigues es cou i es cuida a foc lent. Que en l'amistat no hi ha lloc per a les exigències. Que intentar encaixar en una comunitat molt rosa i molt estupenda però que t'humilia, et jutja i no et pren seriosament no és amistat: és bullying. I que acceptar qualsevol tipus de vincle per por a la solitud és un error que amb el temps es paga car: quantes bestieses fem perquè ens acceptin socialment aquells (aquelles) que, en realitat, detestem. Encara que també vaig aprendre que no totes les maldats es fan amb consciència i traïdoria. Que tots som susceptibles d'anar-nos-en pel mal camí alguna vegada. I que tan vàlid és empatitzar amb el responsable com no perdonar-lo mai.

Me'n vaig adonar també, veient la Sandy asseguda en aquell cotxe aparcat a l'autocine, que ningú no és puritana en negatiu. Que no és no però, sobretot, que només sí és sí. Que sense consentiment ni hi ha amor, ni hi ha joc, ni hi ha res. Que algú que de veritat et respecta no s'atrevirà a preguntar dues vegades i que el sexe mai no pot ser l'excusa perquè t'estimin una miqueta més. Que les llàgrimes de cocodril no són lubricants encara que les canti Danny Zuko. D'ell i el seu ramat d'amics també vaig aprendre alguna cosa: a sentir llàstima pels homes que necessiten un descapotable i una cita a la part posterior del vehicle per no mirar-se al mirall. Que lamentables les seves vides però que injustes les seves conseqüències. Encara vam haver d'esperar molt perquè es reconegués obertament el masclisme en societat i perquè es comencés a parlar de l'empoderament femení en l'espai públic. La Sandy, a la seva manera, ja m'havia ensenyat la lliçó: si no et valora, tira-li l'anell al cap i corre.