‘Almas en pena de Inisherin’: el retorn dels homes tranquils

Hi ha una romàntica corretja de transmissió que connecta la fabulosa Almas en pena de Inisherin amb El hombre tranquilo, grandiós clàssic de John Ford sobre un boxejador que, després d’un mal cop al ring, torna a Innisfree a la recerca d’arrels i refugi, per enamorar-se d’una pèl-roja tant temperamental com indomable, i barallar-se amb el seu futur cunyat mentre mig poble aplaudeix com s’apallissen. Aquella obra mestra i la pel·lícula que ens ocupa convergeixen en l’atmosfera poètica dels viatges que ens proposen, d’Innisfree a Inisherin, pobles ficticis i bellíssims de la Irlanda de fa un segle. Totes dues fan servir el costumisme més afinat per retratar petites i pintoresques comunitats de personatges que viuen en cases amb parets de pedra blanca i sostre de palla, que es mouen d’una banda a l’altra amb carretes arrossegades per cavalls, i que es reuneixen al pub per arreglar el (seu petit) món o per cantar i tocar cançons que coneixen des de petits perquè les van aprendre dels pares i dels avis.

Com passava a El hombre tranquilo, Almas en pena de Inisherin està envernissada per una mirada profundament humanista, i fa servir el sentit de l’humor per emmascarar la tragèdia

Com passava a El hombre tranquilo, Almas en pena de Inisherin està envernissada per una mirada profundament humanista, i fa servir el sentit de l’humor per emmascarar la tragèdia. Però és en aquest punt on es comencen a diferenciar: la llum fordiana, el seu esperit lúdic i trapella, aquí esdevé tristesa i melancolia, soledat i buits existencials, amb tones d’humor negríssim i pòsit amarg com el d’una cervesa negra.

Petites i grans guerres

Anem a pams: l’argument d’Almas en pena de Inisherin ens situa a un petit poble d’una petita illa a l’oest d’Irlanda, l’any 1923. Aïllada fins i tot de la Guerra Civil entre germans que massacra el país (“tot era més fàcil quan es tractava de matar anglesos”, sentirem dir), Inisherin sembla instal·lada en una feixuga rutina que va del treball físic a l’esbarjo regat amb pintes de Guinness. En aquest context, coneixerem Colm (Brendan Gleeson) i Páidric (Colin Farrell), dos inseparables membres de la comunitat. Però, d’un dia per l’altre, en Colm ja no vol saber res del que, fins al dia abans, era el seu amic íntim: “Ja no m’agrades, ets massa avorrit”, li etziba, deixant Páidric bocabadat, primer, i consumint-se en un dolorós desconcert, després. En Colm s’estima més dedicar el temps que li quedi de vida a pensar, a compondre música amb el seu violí i a abraçar el silenci. L’amistat dinamitada que John Ford solucionaria a cops de puny, i encara podríem citar un altre referent sagrat, La taverna de l’irlandès (1963), agafa un caire força diferent d'Almas en pena de Inisherin, més sinistre, amb més ombres i desolació.

L’amistat dinamitada que John Ford solucionaria a cops de puny, i encara podríem citar un altre referent sagrat, La taverna de l’irlandès (1963), agafa un caire força diferent d'Almas en pena de Inisherin, més sinistre, amb més ombres i desolació

L’aparent senzillesa de la premissa de la pel·lícula, la d’aquesta relació incomprensiblement trencada de cop i volta per motius com a mínim dubtosos, i la de l’escalada de conseqüències inimaginables, és, en realitat, una porta oberta per reflexionar sobre assumptes tan profunds com la soledat, l’amistat, el pes (i el pas) del temps, la voluntat de transcendència i de deixar un llegat, i el sentit de la vida. Sense perdre cap oportunitat per filtrar-hi cops d’humor ben fosc.

El prestigi del dramaturg

Amb el minimalisme per bandera, el director i guionista Martin McDonagh juga amb la dimensió entre fantàstica i mitològica del relat, posant el focus en les banshees, les ànimes en pena del títol, que semblen sobrevolar el cel irlandès, i que prenen forma humana en aquella anciana que fuma en pipa i que vaticina les desgràcies que estan per arribar. I encara afegeix una nova lectura, la de la dimensió mirall, aquell soroll d’explosions i trets d’escopeta que arriben des de l’altra banda del mar, sons de la Guerra Civil de la que la discussió i ruptura dels protagonistes del film sembla ser un reflex.

McDonagh va plantejar Almas en pena de Inisherin com a tancament d’una trilogia formada també per dos dels seus èxits teatrals, El coix d’Inishmaan i El tinent d’ Inishmore, obres unides pel lligam indissoluble al paisatge, a una ubicació que impregna els caracters dels personatges i l’esdevenir dels relats. Dramaturg reconegut i premiat, amb triomfs als escenaris com La reina de bellesa de Leenane (a casa nostra encara recordem el fantàstic muntatge dirigit per Mario Gas i protagonitzat per Montserrat Carulla i Vicky Peña) o La calavera de Connemara, Martin McDonagh va fer el salt al cinema amb Amagats a Bruges (2008), on ja comptava amb l’estranya parella formada per Colin Farrell i Brendan Gleeson, posats a la pell de dos assassins a sou de vacances forçades a Bèlgica, que esperen la trucada del seu cap per conèixer quina és la seva propera missió.

La química dels dos protagonistes es reprodueix ara, i tots dos estan immensos, extraordinaris

La química dels dos protagonistes es reprodueix ara, i tots dos estan immensos, extraordinaris (com també ho estan Kerry Condon i Barry Keoghan), amb interpretacions marcades per la subtilesa, per un menys és més que juga en favor de l’atmosfèrica posada en escena i de tot allò que podem considerar la marca del cineasta. Diu Colin Farrell que el segell McDonagh es caracteritza pel seu gust per allò que és grotesc i macabre, pel que resulta absurd i hilarant, i pel seu gran interès per la bellesa del que és més humà. Tot això està present a Almas en pena de Inisherin, com ho estava a la tercera col·laboració del director amb Farrell, Set psicòpates (2011), la ja mencionada Amagats a Bruges, o al que és, fins al moment, el llargmetratge més conegut de McDonagh, Tres anuncios en las afueras (2017), guanyador de dos Oscar.

Aquest és un conte tràgicament còmic, humanista, costumista i fosc, sobre amistats partides per la meitat, soledats compartides i necessitats de transcendència

En definitiva, aquest és un conte tràgicament còmic, humanista, costumista i fosc, sobre amistats partides per la meitat, soledats compartides i necessitats de transcendència, paisatges agrests i cerveses al capvespre, burres i gossos, veïns tafaners i dits tallats, i mirades a l’infinit amb aroma a l’imaginari de John Ford. Una meravella.