Si l’ànima de Plensa fos com un virus contagiós, de ben segur que tots aquells que hem passejat darrerament per la Rambla n’hauríem tingut algun símptoma. L’escultor barceloní Jaume Plensa ha fet realitat un dels seus grans somnis, dirigir l’escena de l’òpera ‘Macbeth’ de Verdi, una de les més admirades per l’artista. Ho ha fet entrant al Gran Teatre del Liceu per la porta gran. I ara amb més empremta plensiana que mai gràcies al nou disseny que ha fet l’artista de les portes de la Rambla i que conviden, des del setembre passat, els amics de la música a tenir una nova mirada de “la clàssica”.
L’experiència Plensa, esperada amb gran expectació pels amants del format, ha captivat a un públic que ha fet exhaurir gairebé totes les entrades en les onze funcions programades. ‘Macbeth’, del compositor romàntic italià Giuseppe Verdi, s’havia representat al Liceu gairebé 120 vegades, però en cap d’elles l’escultura s’havia imposat a l’escenari. Des que s’aixeca el teló, una gran peça de metall confeccionada amb multitud de lletres (i missatges ocults) d’un ésser humà que s’abraça a ell mateix, acapara totes les mirades. L’escultura, d’espectaculars dimensions, és alhora el tro del rei i el penya-segat on les bruixes xiuxiuegen el (mal) futur de Macbeth i el baríton Željko Lucic, qui protagonitza la funció en aquesta ocasió, comença a turmentar-se amb el missatge que cap home nascut de dona podrà destronar-lo.
Un joc de diàlegs, silencis i pensaments interiors
“Sleep no more” és precisament la frase en què s’acaben materialitzant tots els maldecaps del rei d’Escòcia i que dona forma al pensament que Macbeth ja no podrà tornar a dormir tranquil després de matar. Molts objectes escultòrics són presents en el debut de l’escultor també com a director d’escenografia i vestuari, com ara els tres caps daurats que miren la batalla monàrquica amb els ulls tancats, emblema, ja imprescindible, que apel·la l’artista. Els ulls clucs conviden a mirar a l’interior més profund de la ment humana i a donar veu als silencis, moments agraïts de pausa sostinguda per l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida per Josep Pons. Aquests silencis també prenen l’escenari en diverses ocasions quan, per exemple, de cop i volta la soprano Alexandrina Pendatchanska, que ha debutat amb forts i llargs aplaudiments com a Lady Macbeth al Liceu en la penúltima funció, omple l’escenari en solitari.
La lady de Plensa, una mirada femenina a l’òpera de Verdi
És ella, la reina, el personatge que fa un tomb a la versió original de l’òpera, disputant el protagonisme al seu propi marit. Per l’escultor, Macbeth és un home amb una gran fragilitat i Lady Macbeth una dona amb les idees clares. Així es dibuixa al llarg de l’òpera amb la intenció d’empoderar més que mai Lady Macbeth i dotar-la, aquest cop sí, del protagonisme que es mereix. Ella és qui convenç el seu marit de matar també Banco i el seu fill Fleanzio per evitar les prediccions de les bruixes del bosc escocès de Birnam. Però el cert és que, vestida d’un blanc translúcid que fa traspuar puresa angelical, la lady de Plensa no és pas l’esposa pèrfida coneguda en l’òpera verdiana, sinó la llum que l’il·lumina el camí.
Una 'Macbeth' que espera gira
Mentre duri l’espera, però, recordeu que l’aura de Plensa continuarà vivint al Liceu. Només haureu d’obrir els ulls (trencant la regla de l’art plensiana, això sí) i fixar-vos en la façana d’un teatre que ja fa temps que intenta captivar noves mirades a la ciutat, les dels més joves, i trencar aquells clixés socials que encotillen “la clàssica”.