Em va enganxar tan fort que vaig arribar a dubtar de si havia de continuar escrivint sobre música. Era escoltar-la... i pujava, pujava una mica més que la bilirubina. Com si li hagués posat dues cullerades d'MDMA al cafè: em tornava directament ximple. Notava com em canviava el gest de la cara, com passava a ser un dibuix de Les Rambles. Un d'aquests en què tothom sembla un llunàtic sobre un kart. Era com un ressort. Posar-la i somriure com un bufó. En aquella època currava a més en un lloc seriós: estava mal vist –si us plau– treballar amb música. Intentava evitar la cançó durant la jornada laboral. Que no me la recomanés YouTube. Però el punyeter algoritme em traïa, com et traeix l'Espanyol cada vegada que li dones la victòria a casa en una travessa.
El punyeter algoritme em traïa, com et traeix l'Espanyol cada vegada que li dones la victòria a casa en una travessa
Pecats originals
Un dia va sonar. I no ho vaig poder evitar. Vaig començar a moure els peus així. El meu company de davant, un autèntic idiota, aquella vegada no li faltava raó, em va dir: "Perdona, m'estàs desconcentrant. Pots par...?". No li vaig deixar acabar la frase. "No ho entens!". Per Carnaval, amb la quadrilla, ens disfressàvem com en el videoclip. Fèiem les coreos, pel carrer. Ni tan sols el Carnaval no era prou excusa per camuflar la sobreexcitació.
Tots hem tingut pecats originals. Coses que... són difícils de justificar. Però el de The Fox (What Does The Fox Say?) de Ylvis era massa
Vaig arribar a dubtar de si havia de continuar escrivint sobre música el dia en què se'm va ennuvolar tant el cap que li vaig proposar a l'editor d'un mitjà de música nacional en el qual feia anys que col·laborava si podia escriure sobre la feliç cançó. Va ser per Whatsapp. Em va enviar la cara amb la goteta: l'emoji que expressa vergonya aliena. Allò va fer detonar la teràpia. Tots hem tingut pecats originals. Coses que... són difícils de justificar. Però allò de The Fox (What Does The Fox Say?) de Ylvis era massa. Jo era de l'església de Ylvis. Tots hem tingut pecats originals, uns més que d'altres. Per què negar-ho. Abans m'havia agradat Júnior Míguez i el seu terrible Down, per exemple. Cançons enganxoses, bailongues, absurdes, descarades... No és dolent que t'agradin. Simplement, amb el temps s'aprèn a saber amb qui compartir-les (evitar miradetes). Amb vosaltres, sé que puc.
On a tu t'agrada més
Sé que sabreu valorar la tornada al The Fox (What Does The Fox Say?), aquest flow sobreactuat a l'estil de Júnior Míguez, la deliciosa base funky, la rima ràpida, plena d'al·literacions, tipus Bejo. Si us van agradar tots aquests, us agradarà Boye, un actor (As bestas) i músic amb algun altre gran tema que porta camí de causar-me problemes –una altra vegada– a la feina. "Te he puesto las palmitas donde a ti te gustan más", diu el punyeteru a la cançó.
A Triquell li hauria agradat tenir per a ell aquest tema, segur. I hauria pogut: darrere dels dos artistes hi ha l'exbateria de Manel, Arnau Vallvé. El més murri dels tres
Literal. Boye és un camell que et dona a provar drogues noves perquè t'envicies. En fi, si us va agradar Triquell, que ja va esbudellar en aquesta secció, us agradarà Boye. A Triquell li hauria agradat tenir per a ell aquest tema, segur. I hauria pogut: darrere dels dos artistes hi ha l'exbateria de Manel, Arnau Vallvé. El més murri dels tres.
