A.M. Homes és una de les autores més punyents de la seva generació. Després de sacsejar els fonaments de la societat americana amb la seva novel·la El fin de Alice, l'escriptora i guionista nord-americana ha anat ampliant la seva bibliografia amb títols com Coses que cal saber (Angle, 2004), La filla de l’amant (Bromera, 2008), May We Be Forgiven (2012) —amb el qual va guanyar l’Orange/ Women’s Prize for Fiction— o Dies temibles (Angle, 2019), totes elles obres que ressonen en el nostre sistema nerviós com descàrregues elèctriques. Ara la tornem a trobar a les llibreries amb La revelació, novel·la publicada en català per Angle (amb traducció d'Elisabet Ràfols Sagués) i en castellà per Anagrama (La revelación, amb traducció de Mauricio Bach). Una obra brillant que actua com assot de l'establishment polític americà. Un relat articulat a partir diàlegs frenètics sempre carregats d'ironia càustica amb que Homes ens proposa una paràbola política brillant, terriblement profètica d'aquell país que coneixíem com Estats Units i que ara podria passar a denominar-se (de nou) República Populista-NeoLliberal-Masclista-Racista-de-Donald-Trump. Ens vam trobar amb ella al seu pas per Barcelona, convidada pel CCCB per participar de la seva exposició Subúrbia.
Quan ha estat l'última vegada que has escrit?
Fa tres dies. Estic treballant en un munt de coses. Estic treballant en una cosa que no sé ben bé què és, i estic treballant en alguns contes nous, perquè vull fer un grup d'històries que estiguin interconnectades. És un projecte en què porto treballant 30 anys sobre una família a Califòrnia. Vull fer un llibre que sigui només les històries d'aquesta família. Però alhora també estic pensant en una nova gran novel·la. També faig de professora (és professora d'escriptura creativa a la Universitat de Princeton), i estic molt implicada amb el sindicat de guionistes. Com ja sabràs, mesos enrere va haver-hi una gran vaga d'escriptors de cinema i televisió (A.M. Homes va ser guionista i productora de la sèrie The L Word).
Escrius per a tu o sempre amb el lector en ment?
No. Quan era molt petit escrivia un diari, però ràpidament em vaig adonar que el que escrivia no era gaire interessant. Soc una escriptora de ficció, no estic tan fascinada amb mi mateixa. Prefereixo posar la meva energia a escriure sobre idees.
La teva, però, pot arribar a ser una ficció molt, molt realista.
Com a escriptora sempre s'ha dit de mi que tinc una imaginació que va als límits de la realitat emocional i l'experiència viscuda. Això és el que jo anomeno una capa de color, com súper saturat. I aquest llibre hauria de ser això. No m'agrada gens que sigui així, però suposo que La revelació es balanceja entre la realitat i la no ficció, cosa que em situa en un lloc realment espantós.
Per què?
Perquè quan la realitat és més estranya que la meva imaginació, em sento incòmoda.
Hi ha un documental sobre l'escena punk californiana dels anys 80 titulat La decadència de la civilització occidental. Podria ser un títol alternatiu per la teva novel·la.
Absolutament, sí.
La societat occidental està en declivi?
Aquesta és una pregunta que encara no té resposta. Evidentment, estem en un d'aquells moments de "Houston tenim un problema". Si visquéssim en un món amb líders polítics que es preocupessin per temes com el clima i la situació política global, la situació seria una altra ben diferent. Però malauradament, tenim els líders que tenim i ens estem abocant cap aquest declivi.
La revelació és una història tan extremadament americana, fet que la converteix en un relat summament internacional. El que narres ho podríem extrapolar a Espanya o al Regne Unit o França
Un dels eixos de les meves novel·les sempre és el comportament humà. I curiosament, i malauradament, el comportament humà no canvia. Podríem mirar enrere, a la Grècia clàssica i Roma, a les primeres civilitzacions, i ja ens trobaríen amb els mateixos comportaments. Els personatges de la meva novel·la no són nous al món. Pot ser que a cada país i cada cultura, hi hagi diferents versions, però bàsicament venen a ser el mateix. La versió americana és la de la cultura de consum i, una mica, la de cultura ahistòrica. Els països europeus tenen una història molt llarga i profunda. Estats Units encara és un país molt jove que alhora vol oblidar molta de la seva història.
Les teves novel·les, per aquestes diferències culturals, reben lectures diferents més enllà dels Estats Units?
Als Estats Units la gent no acaba de veure clar si m'estic burlant o estic celebrant la nostra cultura. No ho entenen, perquè no es volen veure reflectits en els meus personatges. Però la idea que la gent hagi de ser simpàtica és extremadament contemporània. D'altra banda, que les meves novel·les es tradueixin a d'altres idiomes és increïblement important per a mi i significatiu, perquè també significa, efectivament, que les històries que estic explicant no són exclusives dels Estats Units.
L'art, i la la literatura com a tal, ha de molestar el poder?
Mai ho he entés així. Si més no, quan escric. Quan estic capficada en una novel·la com La revelació, el meu objectiu no és expressar la meva opinió o la meva visió del món. La meva obsessió és construir grans personatges. Penso en qui i com és El Paio Gros (protagonista de la novel·la), quina és la seva visió del món, com viu la seva vida. No em capfico en què dirà o pensarà el lector nord-americà, sinó que intento assegurar-me que represento cada personatge d'una manera fidel i orgànica a la seva personalitat.
Aquest és un punt important: separar l'artista de la persona.
Molt, sí. Només soc una escriptora de ficció i el que diuen i fan els meus personatges no em representa.
Això deu ser una de les parts més divertides de dedicar-se a la literatura: poder crear personatges i situacions als antípodes del que ets i el que penses.
Conec molts escriptors que escriuen coses que estan molt a prop de la seva experiència personal. Jo vaig créixer a Washington, D. C. Durant la meva infància i joventut vaig veure evolucionar el panorama polític dels Estats Units i m'interessava molt, però no tenia res a veure amb mi, perquè la meva família no es dedicava a la política. Així que sí, per a mi aquest és un dels plaers d'escriure i de fer recerca per escriure: passar temps amb aquesta gent que emergeix de la teva imaginació i que si existís realment no compartiríem gairebé res.
Has trigat 10 anys a acabar aquesta novel·la.
Sí. Vaig trigar molt de temps a acabar-la, però és que soc lenta escrivint (riu). Al principi estava molt emocionada amb la història, sentia que era una idea interessant, més en un moment en què, en l'àmbit polític, estaven passant moltes coses als Estats Units, i la gent no se n'adonava. De fet, quan vaig presentar la idea de la novel·la als meus editors, la seva resposta va ser que no em tenien catalogada con una escriptora de ciència-ficció.
Glups...
Va ser una mica frustrant, certament. Però jo intuïa que alguna cosa estava passant i no vaig parar d'escriure.
El temps t'ha donat la raó.
Quan vaig començar a escriure, ningú no havia previst la irrupció de Donald Trump en l'establishment polític. Amb tot vaig decidir situar l'acció del relat l'any 2008 amb l'arribada d'Obama al poder. D'alguna manera, la novel·la prediu el que ha acabat passant.
Si no podem diferenciar la veritat de la mentida, la realitat de la ficció, tenim un problema
És una mica com alguns capítols dels Simpson, que ha predit coses, com la mateixa arribada de Trump a la presidència dels Estats Units, que han acabat succeint.
Sí, sí, sí (riu). Has d'estar atent als Simpson perquè mai saps si el que diuen acabarà passant. Matisse va dir que cap artista pot crear fora del seu temps. I és cert en el sentit de que els materials amb què treballen els artistes són únics de la seva època. Per exemple, al final de la Segona Guerra Mundial, de sobte van sorgir noves tècniques de soldadura que s'havien desenvolupat durant la guerra. Així que els escultors van començar a utilitzar aquestes tècniques de soldadura. Ara estem vivint en l'era de les absurditats, en què ja no saps què és veritat i què és ficció, una alteració de la realitat perfectament representada pels "fets alternatius" de la consellera del president a l'administració de Donald Trump, Kellyanne Conway. Què coi vol dir això de "fets alternatius"? El món ha canviat molt ràpidament els darrers anys, i aquest escenari presenta un paisatge molt fèrtil per a la ficció, però jo diria que també és terrorífic. Si no podem diferenciar la veritat de la mentida, la realitat de la ficció, tenim un problema.
Com explicaves, l'acció de la novel·la està ubicada en el temps a les eleccions del 2008 que van dur Barack Obama a la presidència dels Estats Units.
Visc a Nova York, i quan Barack Obama va guanyar les eleccions tothom va sortir als carrers a celebrar-ho. Hi havia una sensació d'esperança, que alguna cosa havia canviat al país. Mai abans havíem tingut un president negre abans i també hi hauria molta més jove ocupant càrrecs públics. Totes aquestes veus, no només racials, sinó de tots els diferents tipus d'espectres de la societat americana, se sentirien més representats que en el passat. Però, alhora, aquesta canvi també va desencadenar una por molt profunda i fosca entre una part de la població, esclatant tota una onada de racisme i sexisme que ara ja no s'amaga, erosionant els drets de les dones i una mena de desig d'intentar reduir la llibertat de la gent, fins i tot marcant l'agenda de què podem llegir i què no, entre moltes altres restriccions. Els Estats Units de 2024 són la reacció atòmica a l'Amèrica d'esperança de Barack Obama.
Esperaves més dels anys d'Obama a la presidència?
És una molt bona pregunta amb una resposta molt complexa. Si miréssim enrere es podria esperar més, però també diria que sent el primer president negre dels Estats Units no ho va tenir gens fàcil. Crec que no ens podem fer una mínima idea de del grau de dificultat en termes de percepció dins del país i del món amb què es va trobar. Trobo que, en realitat, era molt hàbil i elegant. Va ser un president molt interessant i genial.
Rere Obama venia Hillary Clinton i per a molta gent, que després d'un president negre vingués una presidenta dona, era del tot intolerable
Com és que heu passat d'un president com Obama a un com Trump?
Crec que una cosa és una reacció de l'altra. Rere Obama venia Hillary Clinton i per a molta gent, que després d'un president negre vingués una presidenta dona, era del tot intolerable. Els Estats Units és un país molt misogin. Vam intentar trencar aquest sostre de vidre, però és un vidre molt gruixut.
Quan passarà? Quan hi haurà una dona presidint els Estats Units?
Passarà. Mira al teu voltant, a Europa hi ha molts països que han tingut dones líders i dones en càrrecs molt alts. És interessant reflexionar per què encara no pot passar en un país jove com els Estats Units. Passarà, però malauradament, encara tenim un llarg camí per recórrer. Més ara, que hem retrocedit. Hi ha molta gent que va sentir que el somni americà els va deixar enrere i que no van aconseguir la vida que pensaven que tindrien. Aquesta és la gent que s'ha sentit interpel·lada pel discurs populista de Donald Trump, que els ha fet creure que algun dia ells també tindran lavabos d'or a casa seva. Però Trump només fa que jugar amb les seves il·lusions. A Donald Trump no els importa gens, tota aquesta gent, només li importa Donald Trump, i això també fa molta por.
Per a tu què és el somni americà, si és que existeix?
Sí, existeix. En el meu somni americà, els meus llibres no només els compraran dones, sinó també homes. En el meu somni americà les dones tenim els mateixos drets que els homes.
En aquest sentit, tan important com el drama polític, a La revelació també presentes un drama familiar que, a través de la figura de la Charlotte, representa el paper de moltes dones en l'actual societat americana.
Totalment. A països com Anglaterra tenen a escriptores com la Hilary Mantel fent novel·les que són meravellosos retrats socials de l'època. Als Estats Units aquest rol se l'han adjudicat escriptors com Tom Wolfe, Don DeLillo i Philip Roth, deixant les dones relegades a escriure la història interior domèstica. Jo tenia moltes ganes d'escriure un llibre que fos les dues coses.
Quin va ser el llibre que ho va canviar tot per a tu quan el vas llegir per primera vegada?
No crec que hi hagi només un llibre que ho hagi canviat tot per a mi. Però si hagués de citar un moment de descoberta de la literatura, citaria quan tenia 15 o 16 anys i vaig descobrir la literatura beat i autors com William Burroughs o Jack Kerouac. Va ser com descobrir un altre món. Una altra de les meves principals influències sempre va ser el teatre i autors com Harold Pinter, Edward Albee, la dramaturga anglesa Caryl Churchill, Arthur Miller...
I quina va ser la primera dona escriptora que et va frapar?
La Jane Ann Phillips, que acaba de guanyar el Pulitzer per la novel·la Night Watch. Però el seu llibre que em va atrapar va ser Black Tickets. De sobte vaig descobrir una escriptora que era una mica més gran que jo, però no gaire més gran, que escrivia d'una manera molt diferent de la resta, i amb molt de caràcter. Recordo que quan va sortir aquell llibre al moment vaig pensar que era genial.
Què passarà aquest novembre vinent?
No ho sé. Realment no ho sé. I sí, tinc por. Tinc por de tot. Tinc por de tot. I la por és un lloc molt incòmode per viure-hi. Literalment ara tinc por de tot. Sí.