"La violència està implícita en el nom 'dona'". Aquest és un dels molts aforismes que trobem a Museo de las ausentes. Usos políticos del duelo (Paidós, 2024), el primer llibre que publica Amanda Mauri (Barcelona, 1995), escriptora, investigadora, col·laboradora en diferents mitjans escrits i directora de projectes artístics. Podríem definir el text com un assaig híbrid en el qual s'hi poden trobar reflexions sobre feminisme, crítica d'art, històries personals, relats literaris, referències culturals i artístiques i una mica de ficció. L'autora defineix el feminisme com "Un moviment, una perspectiva, també un llenguatge. Però abans de res, és un espai de trobada que es construeix sobre una pèrdua compartida". I és per això que diu que "reconèixer els feminicidis no és només plorar les mortes, és també saber que nosaltres som part d'aquesta comunitat que pateix aquesta vulnerabilitat."
La història parteix d'un record traumàtic que l'autora va viure a l'illa de Naxos, a Grècia, ara fa deu anys, i que li serveix per enllaçar la crítica feminista amb l'art contemporani. De fet, utilitza casos testimonials i de la cultura popular per a reflexionar sobre els usos polítics del dol, la violència sexual i repassa alguns dels feminicids mediàtics i com aquests han estat tractats a la premsa. Parlem amb l'autora barcelonina que proposa una "resistència col·lectiva per transitar el dol juntes".
El llibre s'inicia amb un fet que et va succeir a Grècia. Què va passar exactament a l'illa de Naxos?
A l'illa de Naxos, fa just deu anys, quan en tenia divuit, vaig anar-hi de viatge amb uns amics. En un moment donat, ens vam dividir, uns anaven en cotxe i jo anava amb un amic en un quad. Anàvem darrere, seguíem el cotxe i ens vam quedar sense benzina. El cotxe no se'n va adonar, i va seguir. Estàvem en una cruïlla sense cobertura i li vaig proposar al meu amic que anés a buscar benzina mentre jo l’esperava. Inconsciència. Em vaig quedar sola en una carretera rural on no passaven cotxes.
I què més?
Aleshores, va passar un cotxe amb dos homes, se'm van quedar mirant i van seguir. I al cap de cinc minuts van tornar amb més homes, no sé quants n’hi havia. Només recordo la sensació de dir "no pot ser que n’hi hagi tants". Van començar a sortir del cotxe, duien un bat de beisbol i es van anar desplegant mentre se m’acostaven. I sense saber massa com, vaig decidir que havia de començar a córrer cap on havia anat el meu amic, però rient. Com si ell encara fos allà. Em va començar a seguir un home, però quan va veure que reia (per tant, no tenia por), em va deixar de seguir i jo vaig apretar a córrer, i vaig acabar trobant el meu amic.
M'imagino que va ser una experiència traumàtica...
Va ser una experiència estranya, no només per la por que vaig sentir, sinó per la familiaritat d'aquella por. El fet de saber reconèixer què estava a punt de passar, tenir tan clar quin era el guió, tenir tan clar que jo era una víctima i també com d'aquella manera aquella por no va ser una cosa causada per aquella circumstància en si, sinó que era una por que jo ja arrossegava. I em vaig preguntar com és que heretem aquesta por.
El fet de saber reconèixer què estava a punt de passar, tenir tan clar quin era el guió, tenir tan clar que jo era una víctima i també com d'aquella manera aquella por no va ser una cosa causada per aquella circumstància en si, sinó que era una por que jo ja arrossegava. I em vaig preguntar com és que heretem aquesta por.
Tot i que finalment no es va produir una agressió, en el llibre dius que no saps si vas sortir-ne il·lesa. Per què?
Dic que no vaig sortir-ne il·lesa perquè sí que vaig sentir que una part de mi es desdoblava en aquell moment. A més, recordo una mena de deliri del moment, unes veus de dona parlant a la meva mare un cop jo hagués mort, dient-li “pobreta, el que li van fer a la seva nena”. Va haver-hi una part de mi que no va saber superar el que em va estar a punt de passar. Fins molts anys després, notava d'una forma molt física, la mateixa por. O sentia unes passes darrere meu i m'espantava, o notava que el que m'havia passat no havia acabat allà, sinó que em va parasitar la imaginació. Una part de la imaginació va quedar atrapada allà.
Va haver-hi una part de mi que no va saber superar el que m'estava a punt de passar. Fins molts anys després, notava d'una forma molt física la mateixa por
En el llibre parles de la por i de com la vivim els homes i les dones.
Sempre hi ha un condicionant sobre la manera en la qual s'aprèn la feminitat. Hi ha una mena de clàusula escrita, però amagada, que té a veure amb la por, amb totes aquestes advertències des que som molt petites, i aquestes representacions culturals, contes infantils… Se’ns diu: “Compte quan vagis sola de nit perquè et poden fer alguna cosa” és a dir, les dones hem de vigilar pel que ens pugui passar arran de decisions d’altres; mentre que als nostres germans se’ls diu: “Compte no condueixis si beus”, aspectes que tenen a veure amb ells, amb decisions pròpies.
Les dones hem de vigilar pel que ens pugui passar arran de decisions d’altres; mentre que els homes vigilen amb aspectes que tenen a veure amb ells, amb decisions pròpies
El llibre està escrit en format d’assaig que barreja testimonis, memòries i vivències personals com aquesta. Què hi podem trobar, exactament?
Hi podem trobar un assaig híbrid. Una barreja de gèneres. No volia fer un llibre acadèmic, tot i que en un principi, quan m'havia plantejat escriure sobre el dol, el feminisme i les possibilitats polítiques d'apropiar-nos del dol i de la pèrdua, ho volia fer sense parlar de mi, parlant només de teoria, de crítica d'art, però quan el vaig començar a escriure, la vivència personal va cobrar sentit. Hi podem trobar reflexions de teoria, crítica d'art, i una mica de ficció, també.
L'amenaça és un llenguatge universal per a les dones?
Aquesta és una de les preguntes que em vaig fer. No sé si l'amenaça és un llenguatge universal o ho és la violència, però no hi ha dubte que hi ha certs gestos que tots entenem. L'antropòloga Rita Segato fa una anàlisi brutal dels feminicidis de Ciudad Juárez i ella parla de com aquests i la violència sexual són una llengua franca universal, però que cada context té les seves declinacions, els seus accents i les seves traduccions concretes.
No sé si l'amenaça és un llenguatge universal o ho és la violència, però no hi ha dubte que hi ha certs gestos que tots entenem
Em pots ajudar a interpretar la portada del llibre?
És un oli d'una pintora mexicana que es diu Mónica Loya, i ens va agradar molt per aquesta ambigüitat, aquesta impossibilitat de resoldre el seu significat. Són les cames d’una dona que podria tenir la regla i, per tant, una certa irreverència o una certa apel·lació al cos, però també té aquesta lectura del fet que podria ser una agressió sexual. I com que té els dits creuats sembla que sigui algú demanant que no li passi res, o que està dient una mentida.
La il·lustració de la portada és un oli d'una pintora mexicana que es diu Mónica Loya, i ens va agradar molt per aquesta ambigüitat, aquesta impossibilitat de resoldre el seu significat
Quan relataves el que et va passar a Naxos remarcaves que duies uns pantalons curts.
Jo crec que respon a tota una tradició de com s'ha de representar la violència sexual. No és estrany que quan es parla de violacions o feminicidis a la premsa, a la literatura o a l'art es parli molt de com anava vestida la víctima. Crec que la forma en què anem vestides les dones té un punt de lectura de, “bé, clar que no s'ho ha buscat, però et diem què duia posat”.
No és estrany que quan es parla de violacions o feminicidis a la premsa, a la literatura o a l'art es parli molt de com anava vestida la víctima
Com es trena la violència a les dones, els feminicidis i l'art en un mateix llibre?
Davant d'una situació de tantíssima violència, mort i pèrdua necessitem transitar tot aquest dolor i convertir-lo en un dol, en un procés de reparació que acabi posant les coses al seu lloc. El dol és un procés simbòlic i lingüístic, és donar significat al buit que abans no tenia paraules per descriure'l. I l'art conjuga totes aquestes foscors, contradiccions i pulsions per les quals no tenim paraules racionals.
En el llibre fas referència a les dones absents que han estat assassinades, de fet les recordem sovint a les manifestacions. En el llibre dius: “Recordar a les assassinades implica reconèixer que nosaltres també podem desaparèixer.”
Una base fonamental del feminisme és construir aquest espai en el qual totes podem entrar-hi per fer front a aquesta violència i aquesta por amb la qual ens relacionem des que som petites. Els feminicidis són una circumstància política, són un fet sistematitzat, no casos aïllats, ni accidentals, ni fruit d'una circumstància particular, sinó una tendència. També sabem que per a la nostra identificació amb el gènere femení, estem exposades a aquest tipus de violència particular. Per tant, reconèixer els feminicidis no és només plorar les mortes, és també saber que nosaltres som part d'aquesta comunitat que pateix aquesta vulnerabilitat. I en comptes d’ignorar aquesta violència, trobo que pot ser un punt de partida per a una resistència col·lectiva, agrupar-nos i transitar el dol juntes.
Reconèixer els feminicidis no és només plorar les mortes, és també saber que nosaltres som part d'aquesta comunitat que pateix aquesta vulnerabilitat
Afegeixo un altre aforisme que m'ha cridat molt l'atenció, «Llegar a ser mujer, bollera, marica o puta implica imaginar nuestra propia muerte en cada escena macabra, en cada película, cuento o recorte de periódico».
Aquesta frase apel·la molt a una de les idees del llibre que és la de l'aliança, el feminisme no ha de ser una casa amb murs en què quatre decideixin qui entra i qui es queda fora. El feminisme ha de ser un espai on es creïn aliances entre realitats diverses. I trobo que en aquesta por, en aquest saber-nos vulnerables a la violència patriarcal, hi som moltes. Hi som les dones, els ‘mariques’, les putes i les desnonades pel sistema.
El feminisme no ha de ser una casa amb murs en què quatre decideixin qui entra i qui es queda fora. El feminisme ha de ser un espai on es creïn aliances entre realitats diverses
Què li diries a algú que no se sent feminista?
Sempre que m'he trobat amb alguna dona que m'ha dit que considera que mai ha tingut por, acabo trobant un punt en el qual sí que n’ha sentit, o ha notat un tracte desigual, o ha hagut de fer-se càrrec d'unes cures que els homes no se'ls exigien. O senzillament no sent la por perquè hi batalla cada dia, mentre que l'home no es planteja si té por. Crec que la resposta a les persones que reneguen del feminisme és demanar-los que escoltin les experiències que expliquen altres persones.
Crec que la resposta a les persones que reneguen del feminisme és demanar-los que escoltin les experiències que expliquen altres persones
Creus que el llibre incomodarà a algú? O t'has trobat algú que no acabi d'entendre el teu discurs?
Ja m'agradaria que el llibre incomodés, que el llibre provoqui algunes coses, perquè tracta temes molt incòmodes. Tinc gent molt propera que ha llegit el llibre i que estan d'acord amb algunes de les idees que exposo, però m'han dit que els va costar passar de les primeres deu pàgines.
Cap al final del llibre decideixes tornar a Naxos perquè dius: “Una deve volver donde todo ocurrió”. Per què creus que vas necessitar tornar?
Mentre escrivia em vaig adonar que un retorn era necessari, però la literalitat no era el que jo buscava. El retorn podia ser simbòlic, un retorn en la metàfora, en la imaginació. I això té a veure amb el fet d'haver escrit un llibre partint d'una experiència en la qual jo mateixa em vaig categoritzar com a víctima, i el llibre em permet sortir d'aquesta casella de víctima i convertir-me en autora.
El llibre em permet sortir d'aquesta casella de víctima i convertir-me en autora