La primera escena d'American Fiction, nominada als Oscars 2024, posa les cartes al damunt de la taula: un professor universitari pregunta als seus alumnes del curs de Literatura del Sud dels Estats Units pel conte que analitzen, The Artificial Nigger, escrit per Flannery O'Connor i publicat a meitat dels anys 50. Una alumna blanca aixeca la mà: “no tinc res a dir del conte, però aquesta paraula està malament, és ofensiva”, diu. Amb tanta paciència com sentit comú, però perfectament conscient de la provocació, el docent raona: “aquesta és una classe sobre literatura del sud dels Estats Units, i us trobareu amb pensaments arcaics, amb llenguatge groller, però aquí tots som adults i podem comprendre el context en el que aquestes obres van ser escrites”. La noia insisteix en com l'ofén la paraula “nigger”. El professor, que per cert és negre, remata: “amb tot el respecte, jo ho he superat, estic segur que tu també ho podràs fer”.
🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella
🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
El pròleg d'American Fiction presenta un protagonista cínic, amb gust pel conflicte i un absolut afartament respecte el seu entorn. Thelonious Ellison, Monk pels amics, és un escriptor amb més prestigi que èxit, i, després de l'episodi amb la paraula maleïda que comença per N, es veu obligat a prendre's unes vacances sense data de retorn. És en aquest moment en el que el nostre home viu un doble punt d'inflexió: per un costat, aprofita per tornar a casa i plantar cara a una caòtica vida familiar que té mig abandonada. En plena crisi de la mitjana edat, veu com la seva mare acaba de ser diagnosticada amb alzheimer, com el seu germà s'ha divorciat i ha sortit de l'armari, i com la seva germana, la més sensata de tots, acaba sent la raó de que ell hagi d'instal·lar-se permanentment amb els seus.
D'altra banda, quan el seu agent li insisteix en escriure quelcom menys elevat, més comercial i, sobretot, més negre, el protagonista decideix posar tota la carn a la graella. Monk escriu amb pseudònim una novel·la intencionadament ofensiva i mal escrita, amb personatges estereotipats, barri, argot, gàngsters, bandes, més argot, violència... tots els clixés possibles sobre històries de negres, o més aviat amb tots aquells ingredients que els blancs (i concretament els blancs rics, privilegiats, poderosos) creuen que han de tenir les històries de negres. I mentre se'n fot del què ell mateix ha escrit, l'interés pel manuscrit es multiplica, les ofertes de les editorials arriben amb molts zeros a la dreta, Hollywood s'interessa per fer-ne una adaptació, i ell no escapa d'una estupefacció creixent.
American Fiction agafa les formes de sàtira ferotge apuntant i disparant cap a les hipòcrites i paternalistes indústries culturals nord-americanes
Amb tots aquests ingredients, American Fiction agafa les formes de sàtira ferotge apuntant i disparant cap a les hipòcrites i paternalistes indústries culturals nord-americanes (la literària i la cinematogràfica, però les branques es podrien ampliar) que mercantilitzen, i vampiritzen, qualsevol forma d'art. I, encara més enllà, i en aquest punt rau gran part de la potència de la pel·lícula, és especialment sagnant quan dibuixa una identitat negra passada pel filtre del punt de vista blanc. La fúria imparable de Monk té a veure amb com s'entenen les veus negres i amb què es representen exactament: pot un individu representar a tot un col·lectiu? És sensacional el moment en que el protagonista va a una llibreria i descobreix un antic volum classificat a les estanteries d' “estudis afroamericans” i no de “ficció”, cosa tan indignant com representativa del país en el que viu. “El més negre d'aquest llibre és la tinta!”, exclama.
🟠 Qui hi haurà a l'In Memoriam dels Oscars 2024?
Les contradiccions de l'experiència racialitzada es multipliquen en un sector com el cultural, i American Fiction en treu petroli. El llibret escrit pel director debutant Cord Jefferson (foguejat com a escriptor en sèries com Watchmen o Master of None) adapta amb molt d'encert Erasure, una novel·la de Percival Everett que mossegava tant com fa la pel·lícula. Després d'endur-se el BAFTA, la candidatura a l'Oscar a millor guió adaptat és la més ferma de les cinc que té American Fiction. Les altres són a millor pel·lícula, a la música de Laura Karpman i a dues categories interpretatives que reivindiquen la fabulosa feina de Jeffrey Wright i Sterling K. Brown.
Wright (popular per sèries com Westworld o Boardwalk Empire) composa un personatge egocèntric, misantrop, cínic, permanentment emprenyat però amb molta raó en la seva rebel·lia davant la condescendència d'una indústria dominada per blancs. Mentre Brown, per la seva banda, es converteix en un robaescenes a la pell del germà inesperadament gay del protagonista. Tots dos brillen i serien justos guanyadors de l'Oscar tot i que cap travessa, tampoc la nostra, els dona com a favorits. Més enllà de premis, American Fiction recupera part de la fúria de les pel·lícules d'Spike Lee dels anys 90 i primers 2000, i, amb l'humor com a bandera, ens regala una faula que, sense ser rodona, sí resulta estranyament, excèntricament, adorable.