Els Amics de les Arts van fer furor entre estudiants d'Humanitats amb la seva gràcia en les lletres, curulles de referents, a Bed & Breakfast (2009). Després van intentar escalar a la lliga dels Love of Lesbian més victorians a Espècies per catalogar (2012). Després ja, després ja ni ho sé. Ara semblen haver tornat amb ferocitat a l'autoparòdia: "Tenim cangur fins demà a dos quarts de nou". I està bé. En un restaurant, ens donem la mà gairebé tots si reconeixem com de mediocre que es posa això amb el pas dels anys.
L'absurditat de madurar
La nit sembla que serà nostra és un tema dels vuitanta que sembla tret de la banda sonora de les Tortugues ninja, però que relata alguna cosa una mica trista i pertinent: les grans ocasions són que cada vegada escassegen més. A risc de ser dels que parlen del que "ens surt del cony" als articles, com es criticava i es practicava fa pocs dies en una de metacrònica —de què parlaran sinó els articles sobre música?—, l'ara trio escriu sobre les absurditats de madurar. A l'Eixample (o un barri pitjor). Comprar a granel, fer calçotada amb les primeres cebes de l'any. Ja sabeu de què va tot això. I ho fan bé. No en va, acaben d'estrenar fins i tot un musical el títol del qual ho diu tot: Pares normals.
Una altra cosa és com revesteixin el cotó de sucre. Amb una cosa que contrasti o amb més sucre encara. Perquè Els Amics de les Arts s'han quedat en algun lloc estrany entre The National i Joan Dausà. Sí, sí, entre The National i Joan Dausà hi ha un diminut espai: de guitarres que fan goig o de pop diabètic. Són capaços de lluir De córrer per nova York o Cada cel; la veu d'Andrea Motis és un bàlsam per al tema. Però després et poden deixar cec de dolç quan juguen a ser El rey de las tartas: Un dia com un altra –tremenda tornada de uoooohs"– o Estimeu-me... El teclat cortesià juntament amb Marc Mezquida: em salten les joies del Bijou Brigitte! Deien que no volien recarregar la cosa: no ha sortit del tot. I això que s'han envoltat bé. El disc l'ha facturat (una vegada més) Tony Doogan (Belle and Sebastian).
I és que Els Amics de les Arts són els teus cunyats. Però els que de vegades et cauen bé
L'àlbum, de vuit temes, vira al final cap a una cosa que podria haver produït Arnau Vallvé per a Triquell, una base de guitarres surfistes, però amb una tornada que posa nerviós fins i tot als passadissos de Literatura comparada: "Només hi ha vida si la vius a poc a poc, citant Mercè Rodoreda". Tanquen el disc, com no, fent pòquer amb les tendències pop: una a l'Oques Grosses. Veus doblegades, càntics com de l'Oktoberfest, i després teclats eurobeat. Així avança la que dona títol al disc, Allà on volia. Bailonga i divertida, per què no. I és que Els Amics de les Arts són els teus cunyats. Però els que de vegades et cauen bé.