Grup fonamental de nou pop català, enguany Els Amics de les Arts celebren 20 anys. Una efemèride del tot especial que commemoren amb la publicació del disc 20 anys d'Amics; àlbum en què han comptat amb la col·laboració de vint artistes d’àmbit català, estatal i internacional revisitant vint de les cançons més emblemàtiques del seu repertori. Una festa que culminarà el 25 de juliol amb un concert de celebració al Poble Espanyol de Barcelona. L’única actuació que faran a Catalunya el 2025 (tot i que el 30 d’agost portaran el seu directe a Sueca, el 19 de setembre a Palma i el 10 d’octubre a Andorra). Ens trobem amb en Joan Enric Barceló, en Ferran Piqué i el Dani Alegret al pati modernista de la Casa Batlló per entrevistar-los mentre una legió de guiris miren embadalits el genial llegat de Gaudí i es pregunten que fan aquests paios aquí.
Tot una mica més endreçat, però amb les mateixes sensacions
Expliquen Els Amics de les Arts que arriba un moment que et planteges si celebrar o no els aniversaris com a grup. Ells van celebrar els 10 anys, però per als 15 no van fer res. “Per als 20 vam pensar que valia la pena, perquè ens hem de recordar a nosaltres mateixos que som un miracle: un grup de música, en català, en un mercat petitíssim, amb les dificultats que hi ha hagut els últims 20 anys”, emfatitza en Joan Enric Barceló, recordant totes les pedres que han hagut de sortejar en aquestes dues dècades: des de la pujada de l’IVA fins a la pandèmia. “Hi ha hagut molts moments delicats com a grup. Per això vam pensar que, ara que en fèiem 20, era un moment important per reafirmar aquest miracle de ser un grup que canta en català, que ha aconseguit viure d’això, que som feliços i tenim seguidors que volen comprar entrades pels concerts i volen comprar discos.” Com diu la cançó de George i Ira Gershwin: Who could ask for anything more. “Per tot això vam decidir muntar una gran festa d’aniversari, i aquesta festa s’ha dividit entre el disc, amb col·laboracions de 20 artistes a qui estimem i admirem, i aquests concerts que serviran perquè els nostres seguidors també facin aquest viatge en el temps que hem fet nosaltres.”
Ara que en fèiem 20, era un moment important per reafirmar aquest miracle de ser un grup que canta en català, que ha aconseguit viure d’això, que som feliços i tenim seguidors que volen comprar entrades pels concerts i volen comprar discos
Tots els aniversaris arriben en bon moment, però la sensació és que Els Amics de les Arts arriben a les dues dècades en un moment de màxima dolçor. Han firmat els darrers anys alguns dels seus millors discos i, com a supervivents de la seva generació, han aconseguit rejovenir la seva base de seguidors. “Ho hem de celebrar tot. Hem de celebrar la sort que tenim, més encara si tens una excusa com que fas 20 anys. I aquesta excusa ens arriba després de treure aquests dos discos seguits: Allà on volia (2023) i Les paraules que triem no dir (2024).” Una celebració que completen amb un disc, aquest 20 anys d’amics, en què es versionen a ells mateixos amb la col·laboració d’amics i amigues de gremi que han anat fent al llarg del camí, com La Pegatina, Sidonie, Joan Dausà, l’Andrea Motis o la Judit Neddermann. “Aquest procés ens ha permès adonar-nos que aquestes cançons que vam fer fa 10, 15 o, algunes fins i tot, 20 anys, ja no formen part de nosaltres, sinó que formen part de la gent que ens segueix i formen part d’altres artistes, també. Perquè són ells qui han triat les cançons que han volgut versionar.” Una llista de vint col·laboradors que ells divideixen entre companys generacionals (Joan Dausà o els ja esmentats La Pegatina), noves influències (The Tyets, Figa Flawas, La Fúmiga...) i referents (Els Pets, Sopa de Cabra, Tomeu Penya!). “Ha estat un regal que ens hem fet a nosaltres mateixos. Hem entrat a l’estudi amb 20 grups diferents i hem vist com treballen, què fan, com enfoquen... Veure treballar en Sant Ibalmes ha estat increïble. Ha estat molt bonic que els convidats deixessin la seva petjada en les nostres cançons.”
Gravar 20 anys d’Amics ha permès en Joan Enric, en Ferran i en Dani retrobar-se amb alguns dels seus primers èxits, que, si bé no havien arribat a odiar, sí que havien avorrit i desgastat una mica. “Per a mi, seria el cas de L’home que treballa fent de gos”, apunta en Dani. “La vam estar tocant durant 18 anys. I encara és un tema especial, perquè sempre que la fem, amb el públic es crea una sinergia especial. Sempre que la toquem es crea un moment màgic. Però redescobrir-la i repensar-la de nou juntament amb l’Andrea Motis... Reivindicar aquestes cançons més antigues ha sigut molt bonic. Ha sigut una forma de dir que amagaven una essència molt poderosa que ara hem tornat a redescobrir.” Amb aquest, altres moments altament emotius que els ha regalat aquest disc d’aniversari. “Com quan va venir l’Artur Martínez de La Fúmiga a gravar Sort que sou aquí. Ens va explicar que havia estat a molts concerts nostres al País Valencià, de quan venien tres o quatre persones a Alzira, en un polígon industrial, en una sala petita, i ell era una d’aquelles persones. La seva il·lusió per participar en el disc ens va captivar. Ens havíem de trobar d’alguna manera. Quin regal descobrir que un paio que té un grup ara mateix que està a dalt de tot i que ho peta, ha crescut escoltant la nostra música.”
Si miro enrere, tinc el pis d’estudiants molt present. Encara ens veig allà, asseguts al sofà amb la guitarra i l’ordinador. Ens veig allà fent el burro. I ara, quan anem de gira o estem a l’estudi, tinc la mateixa sensació. Tot una mica més net i endreçat, però tinc la mateixa sensació
“Crec que no”, respon amb fermesa en Ferran quan els pregunto si després de 20 anys d’una trajectòria curulla d’èxits, alguna vegada han tingut por d’haver gravat ja les seves millors cançons. “No tinc aquesta sensació. Hi ha moments que sí que et planteges què és el següent que has de fer, cap a on has d’anar”, però aleshores apareixen temes com Louisiana o els camps de cotó. “Louisiana és un tema que està fet després d’haver publicat Jean-Luc o 4-3-3 del nostre primer disc, unes cançons que havien funcionat molt bé. Vam publicar el segon, Espècies per catalogar, amb Monsieur Cousteau com a senzill, però la que va funcionar va ser Louisiana, una cançó que no vam treballar en una direcció concreta, ni amb la idea de fer un senzill que ho petés, però amb el temps ha acabat sent part fonamental de la nostra discografia. Això ens va ensenyar que no has de perseguir res, les cançons són el que són i l’únic que has de fer és acompanyar-les i intentar fer-les créixer respectant al màxim l’essència i l’emoció que hi ha al darrere. Perquè si intentes canviar l’emoció, l’estàs pervertint i l’estàs portant a un lloc on no vol ser.”
Els Amics de les Arts van néixer en un pis d’estudiants ara fa dues dècades llargues. D’aquells inicis diuen que conserven l’esperit de passar-ho bé plegats. “Ens seguim divertint molt fent concerts, fent cançons, això ho mantenim”, assegura en Joan Enric. “Continuem sent amics, que això també és bastant important. Hem canviat, però crec que és bonic canviar.” En Dani ressalta que són tres paios molt inquiets, amb ganes d’absorbir tot allò que els pugui fer millors artistes. “Hem anat creixent artísticament i ara el que fem té un pes potser més específic que el que fèiem al principi, però el que fèiem al principi potser té la nostàlgia d’aquell moment, que és bonica de reviure de tant en tant.” En Ferran celebra que siguin molt diferents del 2005, però que encara siguin Els Amics de les Arts. “Perquè vol dir que la gent encara ens percep com un grup, i aquesta cosa intangible que és el que et fa triar un grup i no un altre, no és sempre permanent, va mutant, i va mutant amb el grup, amb les cançons, amb la història... El fet que la gent encara pagui una entrada per veure’t vint anys després és el millor regal. Si miro enrere, tinc el pis d’estudiants molt present. Encara ens veig allà, asseguts al sofà amb la guitarra i l’ordinador. Ens veig allà fent el burro. I ara, quan anem de gira o estem a l’estudi, tinc la mateixa sensació. Tot una mica més net i endreçat, però tinc la mateixa sensació.”