Una portada meravellosa; això és el primer que veus quan tens a les teves mans Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama), la segona novel·la de Pol Guasch. La il·lustració de Frédéric Bazille d'uns cossos esculturals sota el sol és una premonició del que vindrà, un retrat caòtic, bonic i desolador de la joventut i de les amistats. Guasch intenta transmetre una història sobre llaços i vincles en un món que col·lapsa i es desmembra. Allò trist de la història, a part de la malenconia que destil·la la brillant narració, és la veracitat de la mateixa: en la vida real també estem en un món on obviem les catastròfiques notícies, són el nostre àpat quotidià que premonitza un futur finit.
Una de les lectures que podem fer és que només sentiments tan purs com la confraternitat o l'amistat poden sobreviure al col·lapse. Guasch sap que l'amistat és un dels temes literaris que s'ha considerat menor en les trames, donant més presència als amors romàntics o drames passionals, encara que últimament sagues com la d'Elena Ferrante o la novel·la inèdita Las amigas d'Aurora Venturini han demostrat que és un tema que desperta un gran interès. Ja ho va dir Nerea Pérez de las Heras: "les xarxes d'amigues són fonamentals", i és que les amistats poden sobreviure més enllà de l'amor romàntic. A més, les xarxes afectives són fonts d'inspiració, són llenguatges únics, experiències conjuntes mogudes pel plaer de compartir. Els dos protagonistes viuen una vida intensa i dispar: la Rita creix a la muntanya i en Líton a la ciutat, però junts s'uneixen en aquest terreny desinteressat de l'amistat antiga, pueril, un refugi davant del drama del canvi climàtic davant d'una vall en flames.
Els capítols juguen amb la història i amb les possibilitats dels gèneres literaris, alterna diàlegs, descripcions preciosistes i soliloquis colpidors. El capítol Incendis són escrits, un monòleg interior de la Rita, un autoretrat de la seva família, del context que li toca viure i de com va conèixer la Lena i el seu nom li travessa la parla: Lena, Lena, Lena. I reflexiona sobre si és amor o si és amistat, i diu el seu pare que "el millor de l'amor és que s'acaba", per això ella diu que "el millor de l'amistat és que és per sempre". Però tots sabem que no és així, i la Rita i en Líton es distancien i no faig espòiler, però de vegades passa i cal relativitzar el drama: les amistat s'acaben. I quan relativitzes o acceptes algunes distàncies, físiques o mentals, pots tornar a trobar-te des d'un altre lloc. El llenguatge de la relació canvia, però no l'idioma. I es produeix aquesta trobada, i llavors saps, inconscientment, que l'únic que separa dues persones és la mort i només queda la memòria.
Per comparar-ho amb alguna cosa, podria ser la pròxima adaptació de Jarmusch amb més diàleg o un somieig de Kurosawa amb una Super 8; però, per ser honesta, Pol Guasch té escola pròpia
Quan va morir un amic de la infantesa sepultat per la neu fa uns anys, feia moltíssim temps que no li veia, però vaig poder repassar estius, anècdotes, fins i tot converses. És curiosa la memòria, doncs el vaig reviure amb insistència aquells dies i setmanes en converses, vaig voler que no morís i per això l'anomenava. Explicar, nomenar, escriure. En Líton és aquest nom que no vols oblidar i per això expliques la seva història. I la història la travessen personatges: la Lena, en Félix, la família. El desordre dels esdeveniments, la bellesa, les metàfores, el llenguatge sensorial és exquisit, es palpa la poesia en tota la novel·la. Com a Napalm al cor (2021), la lectura es torna intensa i l'escriptura de l'autor és profundament aclaparadora. Aquest llibre podria ser la pròxima adaptació de Jarmusch amb més diàleg o un somieig de Kurosawa amb una Super 8. És per comparar-ho amb alguna cosa, però per ser honesta... Pol Guasch és un poeta/novel·lista amb escola pròpia.