“Amb Fuster se’n va anar mitja vida meua, va ser una pèrdua tan gran, que costa i que encara dura. Va ser com si caminares per un carrer i, de sobte, el terra desapareguera i tu anares caient i caient i caient…”. Així evocava Ramon Pelegero Sanchis, aquell cantautor que cantava al vent rere el nom de Raimon, el 21 de juny del 1991 en què va morir el seu molt més que amic Joan Fuster, l'escriptor i intel·lectual valencià d'obra i imprescindible per decodificar la literatura i la societat catalanes, de sud a nord, de Perpinyà a Crevillent, i de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement.
Ho va fer el passat dimecres, el 23 en el seu retorn a Xàtiva, el seu poble, a la comarca de la Costera. Ara viu la major part de l'any a Xàbia, a la Marina Alta. A la Casa de Cultura de Xàtiva hi va anar acompanyat de la seva dona, Annalisa Corti, i del seu amic Vicent Soler, exconseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana de Ximo Puig, per parlar de la vida i el llegat de l'escriptor de Sueca, a la Ribera Baixa. Avui ho tornarà a fer a l'Ateneu Barcelonès, a dos quarts de set, aquest cop en una taula que compartirà amb el comissari de l’Any Fuster, Enric Sòria, i el periodista Vicent Sanchis.
Desacreditant la realitat
Raimon va deixar Xàtiva quan tenia 17 anys. Va marxar a la ciutat de València per estudiar Història a la Facultat de Filosofia i Lletres. Aquells anys va descobrir escriptors que esdevindrien referents imprescindibles del seu imaginari cultural: Ausiàs March, Salvador Espriu, Josep Pla... Catàleg d'essencials en què acabaria ocupant un lloc principal Joan Fuster. "Un dia vaig trobar un llibre que es titulava El descrèdit de la realitat, el signava un tal Joan Fuster", recordava la setmana passada a Xàtiva. "Vaig pensar que aquell títol estava molt bé, que era molt intel·ligent i el vaig comprar. A la universitat, un xicot em va dir que l’autor anava el dilluns al club universitari. Allí el vaig conèixer. Ens vam fer amics. Vam ser amics fins que se’n va anar”.
El primer capítol d'aquesta amistat es va viure una tarda de maig de l'any 1959 en un homenatge a Ausiàs March al paranimf de la Universitat. L'organitzava el professor de llatí, Miquel Dolç, amb motiu dels 500 anys de la mort del poeta més rellevant del Segle d'Or valencià. Raimon hi va participar llegint el poema XXIII. Entre el públic de l'acte s'hi amagava Joan Fuster, que va quedar captivat amb la fonètica i dicció d'aquell jove, guapot i ben plantat. Amics fins que se'n va anar.
La cançó del Pele
L'any 1964 Joan Fuster publicava Raimon, una biografia iniciàtica publicada per l'editorial barcelonina Alcides. Un llibret breu il·lustrat en la seva portada amb una magnífica foto (com totes les seves) d'Oriol Maspons. Dues dècades més tard, el 1988, l'editorial La Magrana va dur a les llibreries el també homònim Raimon, volum antològic que recull tots els textos que Fuster va escriure sobre l'autor de Jo vinc d'un silenci, obra molt més il·lustrativa i fidedigna sobre la seva relació i el parer de l'intel·lectual sobre el llegat del músic.
Allà, al primer Raimon, l'escriptor explicava que va conèixer el cantautor, segurament aquella tarda del mes de maig de 1959, alertat que a la facultat d'Història de València hi havia un tal 'Pele', el Ramon Pelegero Sanchis, que feia cançons 'modernes' en valencià. Aquelles cançons modernes eren en realitat una única cançó, Al vent, creació que instantàniament passaria a formar part de l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país.
Les tertúlies dels dilluns
Al número 3 de la Plaça Picadero de Dos Aguas actualment hi podeu trobar La Uteliana, un restaurant amb un 4,2 en les puntuacions d'usuaris de Google. Anys enrere, aquell mateix local va acollir Casa Pedro, establiment propietat de Xavier Marco i sovintejat per intel·lectuals com Miquel Tarradell, Eliseu Climent (ell va donar amb el nom artístic de Raimon), Vicent Ventura i, és clar, Joan Fuster, que se sumava a taula sobretot els dilluns, el dia que deixava Sueca per pujar a València i visitar les redaccions dels mitjans on col·laborava.
Hi anaven a dinar, tot allargant l'àpat en interminables tertúlies. Converses que tot sovint seguien en sopars a casa del Vicent Ventura i mataven a trenc d'alba. A la taverna Casa Pedro va debutar Raimon en directe. Li van pagar 40 duros. Els presents van quedar fascinats amb aquell jove que no només era guapot i ben plantat, sinó que cantava amb una veu capaç de fer tremolar els fonaments del no gaire llunyà Mercat Central. A més a més, en valencià.
El viatge en moto i el viatge en tren
Ara ja és una història que coneix gairebé tothom, però va ser Joan Fuster qui va descobrir al seu Raimon (el llibre, el primer), que Raimon (el cantautor) va compondre Al vent en un viatge en moto, com a paquet, entre València i Xàtiva. Una cançó icònica que, segons confessava no fa gaire en una conversa amb el periodista Vicent Sanchis a ElMón, va escriure en català perquè potser no tenia intenció de ser professional. "Si haguera volgut ser professional, hubiese cantado en castellano", admetia. "Em va sortir com una cosa espontània. Evidentment, jo tenia una relació amb la llengua, a part de l’habitual, d’haver recitat versos de xiquet en comissions falleres, en alguna cosa del Batxillerat…".
El de la moto no va ser l'únic viatge rellevant en aquesta història. Raimon i Joan Fuster van viatjar plegats en tren de València a Barcelona. El trajecte durava tota la nit. No van dormir. Xerrant van fer curtes les llargues hores de la matinada. Van pujar sent bons coneguts. Van baixar sent amics. Amics fins que se'n va anar. Era l'any 1962. La primera vegada que Raimon visitava Barcelona. Poc després va començar a sovintejar els cercles dels Setze Jutges, tot i que mai va ser-ne membre formal. Mesos més tard va publicar el seu primer disc, un EP de 45 revolucions on hi trobem Al vent, La pedra, Som i A colps. Una obra fonamental en la nostra cultura popular contemporània. El 1966, Raimon abandonaria València per establir-se a Barcelona. Però aleshores encara era l'any 1962, i Joan Fuster va publicar el seu llibre més capital, Nosaltres, els valencians, assaig en què exposava la seva teoria de la identitat suprarregional, allò que va denominar (tot i que no va ser el pare de la terminologia) Països Catalans. Per a Fuster “ser valencians és la nostra manera de ser catalans”. Potser per això mai va abandonar Sueca. Per a Fuster, viure al seu poble era un acte de militància.
L'última trobada
La publicació de Nosaltres, els valencians va traduir-se en una campanya de persecució constant contra Fuster. "Li van tirar a matar a València", admet Raimon en la mateixa conversa amb Sanchis. "Però a mi em semblava que era una tesi a considerar. En definitiva, la idea de Països Catalans no em semblava malament". Fruit d'aquesta persecució, Fuster va perdre moltes de les seves col·laboracions amb mitjans valencians. Per contra, va ampliar els seus escrits a diaris de Barcelona: El Correo Catalán, La Vanguardia... Així va ser fins que, arribada la Transició, va iniciar un desencantament amb el canvi cap a la democràcia. Això, i els dos atemptats que va patir de la ultradreta, el primer el 1978, el segon l'11 de setembre del 1981, coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, van provocar que l'any 1987 decidís tancar-se a casa seva. Va suspendre tota activitat pública i va deixar d'escriure amb l'excepció de la molta correspondència que mantenia amb els seus amics. Entre els quals, òbviament, Raimon.
El 20 de juny del 1991 Raimon i Annalisa marxaven de casa seva a Xàbia per tornar a Barcelona. De camí van decidir passar per Sueca a saludar Joan Fuster. Sabien que estava delicat de salut. Era un dissabte. Va ser l'últim cop que es van veure. L'endemà Raimon va saber per una trucada de l'escriptor Josep Palàcios que 'Juanito' havia mort. El terra va desaparèixer.