La ruta hedonista d'avui serà desordenada, com les grans rutes, i comença amb una confessió personal: fa exactament un any vaig intentar escriure un article sobre els vins rosats, però vaig ser-ne incapaç. Volia titular-lo "Rosé mon amour" i tenia claríssim que el construiria de forma epistolar, com una carta amorosa dirigida a una amant imaginària, però vaig oblidar una cosa important: beure'm un rosé abans d'escriure'l. Vaig pensar a redactar la carta des de l'enyor, que és la millor manera d'escriure en aquesta vida, però entre l'alcohol i l'amor hi ha una diferència important: trobar a faltar el segon és enyorar un antídot; trobar a faltar el primer, en canvi, significa enyorar un verí. Les absències sempre han estat un gran combustible per tombar la pàgina en blanc, però el vi reclama presència si vol esdevenir poesia. Per tant, per escriure a Madame Rosé calia, primer, anar a la recerca d'un vi que aconseguís allò que només els grans vins saben fer: elevar-te i fer-te surar. Per tant, calia anar a Le Clos de les Paulilles, el celler on fan el millor rosé del Rosselló. I per tant, calia anar a Banyuls de la Marenda, però primer calia esperar a tenir vacances.
Quan dies després vaig enfilar la N-260 amunt i vaig arribar-m'hi, però, vaig canviar d'idea. El poble, les platges del poble, la carretera per arribar al poble i evidentment els restaurants del poble van fer adonar-me que, en realitat, allò que volia fer era escriure un text titulat "Banyuls mon amour", malgrat que no el pogués publicar fins a l'estiu vinent. No comptava amb una agradable sorpresa, però: mesos després, en el marc d'una entrevista sobre Josep Pla i la vitalitat, l'escriptor Xavier Febrés em confessaria en una conversa de Zoom que a la primavera l'editorial Vibop li publicaria Banyuls, mon amour. "Jo també estimo Banyuls", recordo haver-li confessat mentre pensava per dins que ja mai no podria fer el meu article banyulenc. Per sort, però, el llibre de Febrés –hedonista de pedra picada i gran coneixedor de la Catalunya del Nord- m'ha permès tornar a Banyuls de la Marenda sense anar-hi físicament, de la mateixa manera que jo, ara, et convido també a tu a pujar al Rosselló per entendre una obvietat: estimar Banyuls és una cosa tan lògica com ser incapaç d'escriure un article sobre vins bevent aigua.
La façana d'un antic celler al centre de Banyuls anunciant "vins de missa" i "vins de postres". (@quadern_tactil)
Un univers clitorial
Per decisió de la prefectura de Perpinyà, la carretera transfronterera del Coll de Banyuls està tancada i barrada des del mes de gener. Si l'única manera actual d'anar a la Catalunya del Nord travessant el coll fronterer entre Rabós (Alt Empordà) i Banyuls de la Marenda (Rosselló) és llegint el llibre de Febrés, doncs, em sento capaç d'afirmar que l'única manera de beure'ns una copa del millor rosé dels Països Catalans serà llegint aquest article. Recorda Febrés a l'inici del seu nou llibre que fa anys, a Maillol, l'escultor carnal, va escriure que el coll fronterer de Banyuls és un indret clitorial. Diu que ho va fer amb absoluta consciència, és a dir, sense cap indici d'estar cometent una errata. Sens dubte, també les vinyes del celler Domaine Les Clos de Paulilles són, a part de litorals, brutalment clitorials. Les més clitorials d'un terrer, el de l'AOC Banyuls, ple de vinyes en terrasses i pendents que dibuixen un amfiteatre de ceps que esguarden de fit a fit el Mediterrani i erigeixen un gran teatre en el qual l'única obra és l'inefable pas del temps.
Vinyes clitorials del domaine Les Clos de les Paulilles, entre Banyuls i Portvendres. (Les Clos de les Paulilles)
Per ser-ne espectador privilegiat, ni que sigui només un dia, no cal tenir cap passi VIP. Aquí ens agraden els plaers low cost, senzills i autèntics, per tant només cal enfilar la carretera nacional amb el pas fronterer entre Portbou i Cervera de la Marenda, travessar tot el poble de Banyuls i agafar un trencall a mà dreta que porta directe al mar. Allà, a part del restaurant Sole Mio, una platja felliniana en la qual d'un moment a l'altra sembla haver d'aparèixer del no-res el personatge de Marcello Mastroianni a La dolce vita i unes vinyes de garnatxa cansades del soliloqui permanent de la tramuntana, hi ha el celler: l'edifici del domaine, la botiga del domaine i, per si no n'hi hagués prou, el bar del domaine, un petit restaurant que permet sopar i creure's a la tercera copa que estem molt lluny d'allà. Potser a Itàlia anant darrere d'Anita Ekberg, realment. O potser més lluny, a Grècia. O potser encara més lluny, a fa cent anys, quan en una platja de Banyuls l'escultor Arístides Maillol va inspirar-se per esculpir Mediterrània, la seva obra més coneguda.
El famós vi del qual fa estona que parlem, una meravella de vi rosé que no passa de 12€. (Les Clos de les Paulilles)
La bellesa del que no és ideal
Diuen que Maillol, banyulenc de soca-rel com el monsieur Bernat del Cafè de la Marina, considerava que Banyuls tenia un aire estètic apassionadament grec. També diuen, els que en saben, que l'artista català va ser realment el gran renovador de l'escultura europea del segle XX i ho va fer volent anar més enllà del que l'escultura clàssica ens ha ensenyat, per tant, deixant d'agafar com a model els cossos esvelts i perfectes inspirats en nimfes, fades, deesses o princeses. Les models de Maillol eren persones de carn i ossos, veïnes seves, banyulenques de bellesa natural, és a dir, imperfecte. Persones més reals que ideals, que anaven a comprar a mercat, que cuinaven el peix que cada dia els pescadors recollien o que potser deien "hola, bon dia" al mateix Josep Maria de Sagarra quan l'escriptor barceloní va instal·lar-se a Banyuls en plena Guerra Civil, dedicant els seus dies a traduir la Divina Comèdia de Dante al català i a fer el cafè amb monsieurs que després decidiria no casar amb la sempre estimada Caterina.
Placa en rossellonès que informa l'ofici del propietari de la casa: un pescaire. (@quadern_tactil)
Com les escultures de Maillol, Banyuls de la Marenda és un poble imperfecte que aprofita la imperfecció per abraçar la bellesa. Un poble imperfecte que encisa amb carrerons, rètols comercials i casetes antigues d'altres temps perfectament boniques però imperfectament conservades. Un poble imperfecte en el qual, entremig de desenes de restaurants turístics infectes a primera línia de mar, es pot sopar a tavernes gastronòmicament perfectes, amb vins perfectes i un servei perfecte, com ara bé el restaurant El xadic del mar. Un poble imperfecte on la gent diu parlar un català imperfecte, quan tots sabem que sentir parlar català septentrional és una de les coses més perfectes que poden existir. Un poble tan imperfecte, en definitiva, que fins i tot Google, quan escrius el seu nom original, te'l canvia, el considera un error i et diu que allò que estàs cercant es diu Banyuls-sur-Mer. Potser l'única cosa al món que no sap Google, però, és que en realitat el que estàs cercant no és un poble imperfecte, sinó un univers perfecte i del qual és perfectament possible enamorar-se'n.