La meva generació s'ha criat amb referents ultra tòxics de l'amor i amb tòpics irreals i masclistes com les pel·lícules de Disney. Però gràcies al feminisme actual, que ha treballat molt sobre el model de relacions, som moltes les que no ens hem sentit identificades amb aquest clixé i hem desconstruït per complet els ideals de l'amor romàntic. Construint noves formes d'entendre les relacions – no monògames, poliamoroses... – i començant a viure lliurement la nostra sexualitat sense tabús i d'una forma que hem sentit molt més empoderada.

Per contrast, ens hem criat també en l'època de l'obsolescència programada, on tot caduca en poc temps i és reemplaçable ràpidament. I sembla que l'amor ha seguit també aquesta dinàmica. De fet, els espais on actualment més es lliga – com Tinder - semblen un catàleg de compra. Apareix una imatge del producte i llisques a la dreta si el vols o a l'esquerra si no t'agrada, i així successivament.

L'amor romàntic de la Ventafocs s'ha vist reemplaçat per l'amor ràpid i programat; les relacions tenen una data de caducitat de dos anys i de seguida se substitueixen. Segueixen la lògica d'un model capitalitzat i superficial – que per cert, tots hem alimentat i reproduït - en un context hipersexualitzat, on l'únic que es valora és quantes relacions sexuals tens a la setmana i amb quantes persones diferents. Ens hem sumat a aquest tren sense ni tan sols plantejar-nos si realment ens agrada o ens satisfà. Com si el sexe no fos molt millor amb confiança, comunicació i afecte. O com si aquestes només s'haguessin de donar en els vincles amorosos i no fos la base també de les relacions esporàdiques i casuals. La responsabilitat afectiva és l'eina per a construir relacions sanes i comunicatives, no implica ni vulnerabilitat ni que vulguis tornar a follar o quedar amb aquella persona.

Les relacions segueixen la lògica d'un model capitalitzat i superficial; com si el sexe no fos molt millor amb confiança, comunicació i afecte

Si la situació no fos suficient devastadora i freda, arriba una pandèmia mundial que òbviament influencia moltíssim a l'hora de relacionar-nos i de lligar. Una pandèmia que posa distancia i mascareta on abans no hi eren i que crea relacions molt més banals i fredes. Per un cantó, la mascareta genera un paradigma curiós. A tots ens ha passat que ens hem enamorat d'algú al metro fins que s'ha baixat la mascareta. Ens enamorem més a primera vista. Però també ens defraudem més quan aquella persona no compleix les expectatives físiques que ens ha creat la mateixa mascareta i el nostre imaginari.

Per altra banda, la nul·la relació amb persones fora de la bombolla fa que aplicacions com Tinder – la xarxa social que més ens mercantilitza, però que tots utilitzem per follar - es converteixin en l'eina fonamental a l'hora de lligar, i que a hores d'ara – amb la nova normalitat – aquesta dinàmica se segueixi reproduint.