Quan es va saber que Rosalía i Rauw Alejandro se separaven, alguns psicòlegs van explicar que era un tema que havien tractat en sessions amb adolescents, trasbalsats perquè havien vist trontollar les seves certeses sobre l’amor. Se sentien traïts i dolguts. Si ells dos se separaven, triomfadors, rics, amb tot al seu abast i amb anell i data de boda, no hi havia, ja, cap esperança per als pobres mortals.
La vida dels famosos sempre ens ha causat fascinació. La portada de l’HOLA als anys noranta: Isabel Preysler i Carlos Falcó “Hemos decidido separarnos” i “texto del comunicado en el interior”. Ara Instagram és una revista del cor perpètua. L’amor i el final de l’amor, el de Dulceida i Alba Paul Ferrer (ja reconciliades) o el de Laura Escanes i Risto Mejide. Anuncis de les ruptures en posts en què demanen discreció però que donen unes mínimes explicacions que deuen als seus devots. "Los ricos también lloran”, que deia aquella telenovel·la mexicana.
Qualsevol relació exposada a l’aparador de la pantalla és un constructe, un relat manipulat que es ven, però, amb etiqueta eco. El bovarisme dels joves consisteix a ingerir constantment aquests relats processats i més farcits d’adulterants (mai millor dit) que uns Donettes. Tenen això, les xarxes: que veus tan de prop, tan sovint, la vida d’aquella persona que gairebé et sembla que és el teu amic. L’interès es multiplica perquè allò és, almenys en aparença, la realitat. Per això ens fascinen els true crimes. Van succeir de veritat, potser fins i tot a prop nostre, cosa que ens ens alimenta el morbo i la part fosca. Passar per davant de l’edifici Atalaya o veure la recreació amb detalls i converses del crim de la Guàrdia Urbana amb cara d’Ursula Corberó. La veritat té aquest poder. Per l’horror i per l’amor, capgirant, fins i tot, els límits de la versemblança. Rauw Alejandro ho va utilitzar al seu concert mentre li queien les llàgrimes envoltat d’imatges reals de la parella. Però on acaba la realitat i on comença l’espectacle? En el nostre món hiperdigitalitzat els límits hi són, certament, desdibuixats.
Qualsevol relació exposada a l’aparador de la pantalla és un constructe, un relat manipulat que es ven, però, amb etiqueta eco
Suposo que un dels problemes, ara parlant dels joves, és que quan es tracta dels seus ídols no posen filtre. No en qüestionen els valors, no els veuen les esquerdes. I quan el teu referent no és algú de carn i ossos, que també s’equivoca, que pateix, que no actua sempre de la mateixa manera, sinó que és un ésser digital, construït, pensat i artificiós, pot generar una identificació perillosa. I no és només això. Pensem en quina idea de l’amor els decep. La de l’amor romàntic, monògam, per sempre. El que els feminismes ja fa dies que posen en dubte. El de Hollywood i la mitja taronja, el que duem més gravat a foc del que pensem. Segons algunes especulacions basades en un llibre de composició poètica que ha aparegut en stories de tots dos (amb milions de seguidors escrutant-les al moment), la parella s’ha reconciliat. Un descuit, una pista pactadíssima per explicar-nos que tornen o un joc per tenir-nos entretinguts? Veurem.