Perquè se n’ha parlat molt i m’ha agradat tant que ja no en diré res de nou que no sigui des de la mirada de fan i que no es deixi portar pel tòpic i l’endolciment, malgrat la gràcia de la sèrie és justament que no cau ni en el tòpic ni en el sucre. I això que ens ha fet de mirall terrible (tan gelosos, capritxosos o sentenciosos) quan entre els 30 i els 40 hem vist que això de l’amor també porta esgotament i decadència.
Els capítols 11 i 12
No parlaré de Los años nuevos, parlaré de quan la meva mare volia que cantéssim la cançó del Puff i a mi em feia una pena terrible. Un nen no vol cantar cançons de dracs que es queden sols i morts de pena. Sense el gir final del noi que torna a veure’l o un altre nen o alguna bèstia, que els dracs viuen per sempre i tenia temps de trobar un altre amic. Em va passar el mateix amb el conte de La petita venedora de llumins, d'Andersen. La història, que és molt curta, acaba amb la pobra nena que va descalça i ven llumins (ningú n’hi vol comprar), morta de fred a la neu. Sempre intentava que quedés a sota d’altres contes perquè no el traguéssim i no haguéssim de llegir-lo, ni de veure la il·lustració final d’una nena morta que riu (això era completament pertorbador) perquè ha mort encenent el darrer llumí i ha vist la imatge de la seva àvia, també morta, que l’espera al cel, mentre els veïns que no li han comprat llumins, se la miren sorpresos. Em feia ràbia tenir-lo, que fos tan diferent dels altres contes i que m’expliqués que els nens també es moren. El recordo molt, com un conte maleït, amb la portada antiga i trista. Estava convençuda que els contes no havien de ser així. Fins i tot em plantejava quina mena de persona horrible havia escrit allò dels peus vermells i blaus, del fred atroç, d’una nena que no té ningú que la cuidi ni que faci alguna cosa perquè no es mori.
Créixer ha estat estimar el drama i les imatges pertorbadores de la decadència
Ara, a les ficcions, detesto els finals feliços, ja n’he parlat aquí. Créixer ha estat estimar el drama i les imatges pertorbadores de la decadència. I em discuteixo amb els amics quan els necessiten com en Puff necessitava un nen, i el nen ja era un adolescent que passava de tot. No m’agrada que la ficció ens vulgui reconfortar d’una manera tan òbvia. No parlaré de Los años nuevos, parlaré de com algunes històries m’entusiasmen, però de seguida me’n sé desprendre. Altres et burxen i vols comentar-les amb qui sigui, però vols evitar parlar-ne en un article en què si en parlés, no diria res de nou. Perquè he llegit un munt de crítiques que disseccionen la meravella dels diàlegs, de l’estructura, dels protagonistes, de tota una generació i d’aquesta dècada en què, per a bé o per a mal, es concreta el que abans només has projectat. El final del final de l’amor i aquest mirall que deu ser el que també reconforta. Si en parlés explicaria on m’han portat els capítols 11 i 12. Com no hauria sabut escriure la discussió definitiva. Però no, no en parlaré.