El Romeu i la Julieta de David Selvas s’enamoren i moren per la incomprensió que enfronta les seves famílies, els Capulet i els Montagú, a la ciutat italiana de Verona. El resum és aquest. Perquè la nova versió del clàssic de William Shakespeare, que signa la companyia La Brutal al Teatre Poliorama fins el 7 d’agost, no aporta res de nou que no sapiguem ja d’abans: no hi ha ni girs de guió reflexius ni una transició cap al present que arrebossi de sentit la necessitat de fer-ne una altra lectura. Aquest Romeu i Julieta, amb adaptació del dramaturg Joan Yago, té la lloable intenció d’apropar la història als més joves i, suposo, rescatar l’antic paradigma tràgic de l’argument per despertar consciències sobre l’amor tòxic i aturar-ne la seva reproducció sistemàtica. No obstant, l’obra acaba oblidant la seva missió per conformar-se amb un parell de picades d’ullet a l’actualitat en forma de cultura pop, en comptes de posar èmfasi en les deconstruccions socials que s’han anat manifestant des de l’estrena oficial del relat a finals del segle XVI.
Els dos amants protagonistes continuen reproduint l'absurditat de l'amor romàntic: es coneixen i s'enamoren sense intercanviar paraula i decideixen casar-se i morir plegats en menys de tres dies. Tot això mentre sonen Sen Senra i Becky G (també el Romeo and Juliet de Dire Straits), Romeu vesteix una camisa acolorida ideal per anar de festival o els tres amics —homes— s'abracen desafiant tota la normativitat de la masculinitat fràgil: fets demostratius d'un context contemporani més evolucionat on la gestió emocional i la responsabilitat sexoafectiva tenen un cert pes vital. No s'entén, doncs, que el text no hagi aprofitat aquesta embranzida superficial per fer canvis substancials i profunds en el guió shakesperià, posant sobre la taula les temàtiques que preocupen als joves en la realitat actual: la inestabilitat laboral, l'inaccessibilitat a l'habitatge, l'auge de l'extrema dreta i de les agressions al col·lectiu LGTBIQ+ o la pressió estètica derivada de les xarxes socials o de les apps de cites ràpides. D'això, ni rastre: al Poliorama es continua alimentant el conservadurisme del passat amb la idea que un clau en treu un altre i que, a més, només podem ser persones completes si trobem la nostra mitja taronja. I que sols, sense la sort d'estar ben acompanyats, estem destinats a morir.
El mix de temporalitats i codis mareja i frega la incomprensió: fa sortir l'espectador amb la sensació que els seus creadors han volgut fer-hi entrar un toc modern amb calçador
Esclar que no passaria res si s'hagués respectat íntegrament el text de l'autor britànic, perquè la reflexió subjacent en l'obra de Selvas hi és, de la mateixa manera que hi és en els centenars d'adaptacions que s'han fet de la història d'amor tràgic més famosa de tots els temps: l'argument és una cavil·lació sobre l'egoïsme com a motor que fomenta l'odi, l'anomalia de no acceptar les decisions dels altres, l'infortuni de l'impulsivitat i la responsabilitat dels nostres actes. Romeu i Julieta és una història amb ensenyances morals universals i, per defecte, també ho és aquesta. Però quan tot el peix està venut s'ha de començar a pescar en altres mars. No funciona com a solució reduir els diàlegs a converses que s'apropen més a la cursileria que a la part més bucòlica de Shakespeare, ni la recreació banal d'una estètica més millennial amb pistes de bàsquet i pòsters a l'habitació. Aquest mix de temporalitats i codis mareja i frega la incomprensió, i fa sortir l'espectador amb la sensació que els seus creadors han volgut posar-hi un toc modern amb calçador. O adaptació amb certa coherència o clàssic dels clàssics: o caixa o faixa. Quasi sembla un succedani teatral del Romeo + Julieta de Baz Luhrmann que van interpretar Leonardo DiCaprio i Claire Danes a la gran pantalla, i d'aquesta versió ja en fa 25 anys.
El millor que li ha passat a aquest Romeu i Julieta és la interpretació d'un Mercucci que sorprèn per transgressió i d'un Guillem Balart, que l'interpreta, que després de protagonitzar el Macbeth d'Oriol Broggi, torna a destacar com actor firmant la millor intervenció damunt l'escenari. Vitalitat, frescor, diversió i ironia conviuen en el personatge que més i millor fa anar la poesia i que, afortunadament, representa la identitat queer amb la naturalitat que li permet el context. Emma Arquillué i Nil Cardoner, els protagonistes enamorats d'aquesta història, compleixen la seva missió amb el públic tot i que sense floritures ni grans proeses, igual que la resta de l'elenc —Anna Barrachina (La Dida), Albert Baró (Paris), Pau Escobar (Benvolio), Adrian Grösser (Tibald), Xavi Ricart (senyor Capulet) i Andrew Tarbet (Fra Llorenç i príncep de Verona)—. Balls electrònics, droga dura i maquillatge de discoteca complementen una adaptació més pretensiosa que revolucionària que, podent convertir el seu rerefons en un referent del revisionisme dels clàssics en el teatre, s'ha quedat en una superfície planera que fa de fàcil oblidar.