Ana Polo (Vilassar de Dalt, 1990) té una verborrea que no se l'acaba. Parla ràpid, gesticula molt i els seus ulls clars tenen la mateixa expressivitat que el seu discurs. No té pèls a la llengua, però ha fet del matís i la ironia la seva arma de doble tall, desafiant l'establishment des d'un lloc més amable amb la seva pau mental. De vegades, però, la queixa li surt sense filtre. Quan la cambrera de la cafeteria diu que no tenen camamilla, només un parell d'infusions cool amb moltes herbes, sospira un silenciós "ja hi som" que ressona a afartament contra la gentrificació. Només és un exemple d'una naturalitat que ha lluitat amb empenta, especialment en una professió —i un món— dominat per les formes masculines, i que no sempre li ha sigut fàcil.
Quedem perquè aquest dissabte condueix un cinefòrum —en el marc del Cruïlla Comèdia, amb sold out— per esbudellar Sufre mamón, la pel·lícula que van protagonitzar els Hombres G el 1987 per retratar-ne l'origen en ple boom de la banda de David Summers. La cinta és un despropòsit d'actuacions, diàlegs i converses hiper misògines, però la periodista i humorista es proposa capgirar-la des de la sàtira perquè sap que ridiculitzar el que ens fa mal ens ajuda a suportar-ho. I perquè analitzar el passat ens fa més conscients de tot el camí que ens queda. També parlem dels mitjans tradicionals, de les (poques) oportunitats que tenim les dones i del cabreig estructural que carreguem, del final d'Oye Polo o de l'astrologia per confiar en la humanitat, però podríem haver parlat de moltes coses més.
T’he de dir que vaig posar-me la pel·lícula i no vaig aguantar més de mitja hora.
[riures] No es pot negar que té altíssimes quantitats d'enginy, però posades al servei de la pitjor causa possible, d'una ideologia nefasta que, al final, era la predominant als anys 80 i 90. No és una anomalia de la seva època, al revés, n’és un reflex, i per això a mi m'agrada tant fer aquest exercici de revisar una cosa que en aquell moment va ser tan mainstream. La gent feia cua per anar al cine a veure aquesta pel·lícula o els Hombres G, es cantava Sufre mamón sense cap mena de problema. Per mi és fantàstic poder fer aquesta mirada al passat i revisionar els productes culturals. És súper necessari.
Què és el que et va xocar més?
Em va xocar tot. Em va xocar que és un in crescendo, se't va obrint la boca i no pots parar de sorprendre't. A mi també em fa una gràcia genuïna, he desenvolupat l'habilitat de que em pugui fer gràcia per com de ridícula és. Veig el missatge violent que hi ha al darrere, però és una obra genuïnament divertida. Hi ha molts productes dels anys 80, 90 i 2000 que són terribles i no fan cap mena de gràcia, però insisteixo en que aquí hi ha enginy. La pel·lícula la van fer el pare i l’avi de David Summers, i l’avi va ser fiscal durant el franquisme. Potser el que em va xocar més és veure que posessin el seu net i fill en certes situacions. Hi ha violència sexual, homofòbia, hi ha un mico per allà que no entens què hi pinta. És tot el que estava malament i ningú sabia veure.
Imagina’t un grup d’homes en una habitació mirant la pel·lícula. Què veus?
Crec que hi ha molts homes, gràcies al cel, que sabrien veure que és molt problemàtica. Quan dic gràcies al cel, dic gràcies a les pesades de les feministes. I crec que n’hi ha molts altres que no hi veurien cap problema i que els hi faria gràcia, i que encara a dia d’avui se sentirien reflectits en certes actituds. En el fons, la pel·lícula és molt propera. Es diu 87.000 vegades que les ties som unes guarras i unes zorras, i això són coses que encara ens hem de sentir dir, però la violència masclista ha trobat maneres d’escolar-se amb més subtilitat.
Després d’emprenyar-nos amb els homes, l’únic que ens queda és caricaturitzar-los?
Enfadar-te no ho pots evitar, perquè quan la ràbia et surt, et surt. A mi encara m'enfaden moltíssimes coses i la ràbia és molt desgastant. I a sobre sembla que sigui culpa teva que estiguis sempre enfadada, com si volguessis estar-ho. Estaria encantada d’estar contenta cada dia de la meva vida, però jo m’enfado per les situacions i la violència estructural a la que estem exposades. Per sort, crec que ja no estic tan enfadada i he pogut anar cap a la ridiculització. Posar-los en ridícul va molt bé perquè és una manera més amable amb tu mateixa de canalitzar la ràbia.
Ridiculitzar els homes va molt bé perquè és una manera més amables amb tu mateixa de canalitzar la ràbia
I si ens en riem, no correm el risc de banalitzar la violència?
Jo soc una fanàtica del contrapunt, i crec que el gran problema de la nostra societat és que hem perdut el context. Hem perdut el col·locar les coses en un espai, un temps i una situació determinada, i encara que faci visionats irònics, m'asseguro bastant de deixar clar per què això està malament. Soc pesada en aquest sentit. M'agrada deixar clar quin és el motiu, perquè si de cop algun marcià aterra en aquest contingut no es pensi que es pot banalitzar.
Tens l’etiqueta de feminista penjada al coll i sempre comuniques des d’aquí. Te l’has penjat tu o te l’han penjat?
Crec que ha sigut un peix que s'ha mossegat la cua. Quan treballava a RAC1 feia contingut de molt tipus, i arran de permetre’m ser lesbiana vaig començar a fer un contingut amb una clara perspectiva de gènere i diversa. Va ser un moment molt important per mi, perquè portava tota la vida sentint molta vergonya. Vaig sentir molt d’orgull per qui era i vaig voler reivindicar-ho cada vegada que em posaven un micro al davant i en tots els espais que ocupava. Sempre dic que com a dona lesbiana jo no puc posicionar-me com a comunicadora des de cap altre lloc, perquè puc aportar el meu granet de sorra. I és molt guai, perquè crec que he pogut fer un contingut potent i que ha ajudat moltíssima gent, però només m’han ofert això i et quedes arraconada i encasellada. Quan podré fer un programa general o universal des del meu punt de vista?
I és un problema sistèmic que no només et perjudica a tu.
Els qui tenim un posicionament alineat amb els drets humans sempre fem el contingut de nínxol però no se’ns posa al capdavant de projectes generalistes que apel·lin a la universalitat i al públic mainstream. A mi m’encantaria fer un programa on pogués analitzar l’actualitat diversa cada dia. He fet molt contingut en defensa del dret de l’habitatge o sobre el classisme. El meu moment vital va coincidir amb l’onada feminista, i tenia tot el sentit del món, i gràcies a això m’han contractat molts ajuntaments per fer monòlegs, però sempre des de l’àrea d’Igualtat i Feminismes. Porto set anys fent monòlegs, i no m’han contractat mai ni d’una àrea ni d’una regidoria de Cultura. Això és fortíssim. Jo no soc cultura? Les que fem contingut feminista, no som cultura? Et trobes arraconada. Em pregunto quan tindrem programes generalistes d’aquests de 5 o 6 hores dirigits per gent diversa i amb perspectiva de gènere.
Has intentat proposar-ho?
L'any passat, per exemple, vaig poder fer tres late shows al Paral·lel 62, amb 400 persones per sessió. Va ser just després de l’atac de Hamàs i la contrarèplica d’Israel, i vaig fer el monòleg de l’inici fent anàlisi política. No hi havia cap notícia feminista d’actualitat, així que no en vaig parlar. Quan vaig sortir, el que més em va dir la gent va ser que havia flipat amb que hagués pogut parlar d’això. Doncs clar que puc parlar d’això, però no se’m donen ni la finestra ni els recursos. Insisteixo, no és només a mi, és a cap tia que tingui un perfil similar al meu. I a molt poques ties se’ls hi dona. Les ties sempre fem continguts molt etiquetats i de subcarpeta, no podem tenir el contingut principal i és increïblement injust. I sobretot si es fa des dels mitjans públics, fins i tot hi ha un punt de negligent de no vigilar quines línies editorials tenen els programes de les cadenes públiques. Hi ha molts deures pendents.
Com valores el gir de 3Cat cap a la diversitat i la inclusió?
Crec que s'ha fet bona feina, hi ha molts programes enfocats als joves que no els infantilitzen, que és una roda en la que se sol caure, com La Turra. S’hi parlen temes súper interessants amb molta diversitat de perfils i d’opinions. Però també hi ha altres programes on aquestes línies ideològiques no estan tan clares. Per molt que estratègicament la plataforma aposti per unes coses, si després no apliques els mateixos criteris en programes que tenen un consum més mainstream, hi ha molta gent que no se sent interpel·lada.
Encara et sents una quota?
Sí. A Radio Primavera Sound mai m’he sentit una quota, però perquè és la ràdio de les quotes, la quota és la norma [riures]. Allà sempre he sentit que s'apostava per mi i pel meu criteri. Quan he estat a mitjans més grans sí que m'he sentit molt quota. Ara no m'hi puc sentir gaire perquè realment no estic a cap mitjà gran, però sé que ho soc i ho seria si hi anés.
Porto set anys fent monòlegs, i els ajuntaments sempre m'han contractat des d'Igualtat i Feminismes, mai des d’una regidoria de Cultura
Va ser traumàtic adonar-te que als mitjans convencionals hi havia uns murs estructurals que no podies superar?
Ser comunicadora a Catalunya és molt frustrant. No ho dic per mi. Parlo amb moltes comunicadores que em diuen que el sentiment és mutu i compartit. Catalunya és molt petita. Al final les cadires estan repartides entre els de sempre i costa que els hi donin a altres persones, i quan ho fan són aquestes cadiretes de la taula dels nens. I és frustrant. Fa gairebé deu anys que em dedico a això, he fet moltíssimes coses, he pencat molt i he somiat molt, però de vegades se’m treuen les ganes de somiar.
En una entrevista a Maig.cat deies: “quan aconsegueixes fer-te un lloc en aquest món [de l’humor], perquè li has caigut en gràcia a un home (...)”.
Al principi de dedicar-me a fer humor ho podia fer perquè hi havia homes a qui els resultava graciosa. A mi em van fitxar en un programa d'humor de RAC1 perquè em trobaven graciosa. Després vaig treballar al No te metas en política, un late show que feien el Facu Díaz i el Miguel Maldonado, perquè em trobaven graciosa. Durant gran part de la meva carrera això va ser així. Ara no, perquè no tinc cap home com a cap. La vida m’hi ha portat, no ho he triat jo. Un dia vaig dir que no volia treballar amb homes i ja sembla que els odio, i no els odio, però per mi va ser molt dur començar la meva carrera en un programa on hi havia tres homes i jo era l'única noia intentant fer un contingut clarament feminista i antiracista, perquè em trobava amb molta confrontació i que em renyaven.
Deixes RAC1 amb feina?
Marxo amb l'atur i sense tenir res a l'horitzó. Només tenia moltes ganes de no seguir allà, perquè sentia que la imatge que estava donant no coincidia amb qui jo era. Vaig decidir marxar perquè era bastant insuportable.
Et sents referent del sector del pòdcast?
Quan la Maria [Rovira, Oye Sherman] i jo vam començar a fer el pòdcast és veritat que començava la bombolla. No érem l'única parella d'amigues que estava fent un pòdcast, però potser sí que érem les primeres que ho fèiem en català, o almenys les primeres a les quals va començar a escoltar molta gent. Això fa que sigui més fàcil que siguis el referent, perquè la gent parla de tu. Amb Oye Polo de seguida vam crear una comunitat súper bonica, la gent participava moltíssim en el programa i això ens va fer créixer molt. Nosaltres només ho vam fer perquè teníem ganes de treballar juntes, perquè sabíem que a ningú se li acudiria contractar-nos per treballar perquè teníem “el mateix perfil”. No volíem ser referents ni res, però suposo que inevitablement sí que ho vam ser.
S'ha donat també una casuística curiosa que és que molts podcasters d'aquesta quinta vau fugir dels mitjans convencionals, però ara molts també hi estan tornant. Al final l’objectiu acaba sent arribar a la Corpo?
En el cas de la Maria i jo, vam sentir que no teníem un espai als mitjans i a Radio Primavera Sound vam trobar un lloc on podíem créixer i brillar. Quan volen domesticar-te és impossible que brillis i que arribis al teu potencial màxim. Jo crec que l’objectiu és que volem treballar i treballar en les millors condicions. L’objectiu no és estar als marges, és treballar en un equip, que és una cosa que encara no he pogut fer, perquè a Oye Polo ho fèiem tot nosaltres. Quan destines tanta energia a fer-ho tot, te’n queda menys per comunicar, que és la teva feina. I en canvi, quan mires les graelles dels mitjans i dels programes, veus que tots aquells senyors tenen un equip darrere que els fa gran part de la feina. Des d’aquí pots destinar tota la teva energia a brillar i desplegar el teu talent.
És impossible arribar al teu potencial màxim quan volen domesticar-te
Us va costar dir adeu a Oye Polo?
Sí. Va ser la primera vegada que ens ho plantejàvem en quatre anys. Ens ha fet moltíssima pena i ha sigut un dol, perquè era un espai fantàstic on jo sentia que podia desplegar moltíssimes facetes de mi que no he pogut desplegar en cap altre lloc. I he compartit espai amb la persona que més riure em fa del món, podent connectar juntes amb una comunitat preciosa. Ha costat dir que no, però va ser una decisió meditada i pensant en les ganes que teníem de fer coses noves.
Tenint en compte que l’espai que teníeu era al marge del mainstream, què vau pensar quan us proposen presentar els Premis Gaudí?
Ens va fer moltíssima il·lusió. Era una aposta arriscada per part de l’Acadèmia de Cinema Català. No ens va venir de zero, perquè ja vam fer una intervenció als Gaudí l'any 2022 que va anar molt bé i tothom ens va felicitar. Si ho analitzo penso que és fort que ens agafessin a nosaltres, perquè no havíem fet res tan gran ni amb tanta quota de share, però alhora crec que tenia sentit, perquè ja havíem demostrat solvència. Just abans teníem por, però durant tot el procés pensàvem que ho faríem súper bé, perquè no hi ha una altra manera de fer-ho: si surts, fer el ridícul no és una opció. Crec que les persones que ens podem pujar a un escenari és perquè l'opció de fer el ridícul no la contemplem, perquè si no la por seria tan gran que no podríem pujar-hi. Però clar, abans de sortir volíem vomitar [riures].
Vau tenir llibertat absoluta?
Vam dir el que ens va donar la gana, ningú ens va censurar. En això sempre donarem les gràcies a l'Acadèmia perquè realment fan una cosa que no tothom fa, que és contractar-te i deixar-te fer la teva feina. Hi ha gent que et contracta i tira de corretja i no et deixa fer la teva feina. No va sortir res que no estigués aprovat. De fet, és l’Acadèmia qui et diu de quins temes vol parlar i nosaltres havíem de trobar la manera de fer-ho comestible.
De Carlos Vermut a Íñigo Errejón i la plaga dels falsos aliats.
N'hi ha, però jo me n’he trobat més d’aquells que els veus venir. Quan jo començava, la figura de l'aliat no existia. Amb els anys sí que he vist a paios que jo sé que no són trigo limpio adoptant certes postures d’aliats, quan jo sé perfectament el que han estat fent. Això sí que m'ha passat. Crec que abans anaven una mica més a cara descoberta i ara han vist que públicament s’han de col·locar en un altre lloc per supervivència. O com el cas de Saül Gordillo, que en un ambient privat treuen l’altra cara. He vist més hipocresia amb els anys. Al principi eren menys hipòcrites perquè moltes de les coses no les veien com un problema, però ara saben que ho és.
Tens clar quin és el paper que han de tenir els homes dins el feminisme?
No ho tinc clar. Sí que sospito que si no pugen al vaixell del feminisme tenim poc a fer i a rascar, perquè ja podem donar la turra, que hi ha certs espais on nosaltres no hi arribem. Però per pujar-hi has de ser conscient dels privilegis que tens, de les violències que exerceixes o de quina posició ocupes, i si no fan aquesta feina passa que tenim molts falsos aliats i molts abanderats de la causa feminista que, en el fons, continuen perpetuant el patriarcat. Crec que han de fer un profund exercici d’humilitat i deconstrucció.
En una entrevista a Catalunya Ràdio, deies que era estrany que encara no hi hagués hagut un Me Too als mitjans catalans. Veient que el cas Errejón ha esclatat per xarxes socials i de forma anònima, creus que estem més a prop que pugui passar?
Crec que Catalunya és molt petita. En aquella mateixa entrevista algú va dir: sí, però no diu noms. Primer, tu no pots dir noms de coses que no t'han passat, perquè tu no pots exposar a una víctima perquè destapi una agressió. Això per començar. I si t’ha passat a tu, sempre tens la por de sotmetre’t a l’escrutini i, sobretot, hi ha la por a no treballar i a que se’t tanquin certs espais on ja costa accedir. Al pòdcast, jo vaig explicar que quan l’Eduard Pujol era director de RAC1 m’havia fet un parell de comentaris molt inapropiats. Un director d’uns 50 anys cap a una treballadora d’uns 25. Ho vaig dir pensant que, si algú l’acusava de violència sexual, sumat a aquests comentaris es podia tenir un retrat de la persona. Ho vaig fer des d’aquí i amb molta inconsciència, però després he pensat que aquest home té molt de poder. Això ha tingut alguna conseqüència en la meva carrera? Mai ho sabré, però tinc aquest pensament intrusiu. Quan veig que no treballo per cap mitjà tradicional, ni públic ni privat, penso: això ha tingut alguna cosa a veure? No ho sabré mai.
No he trobat cap entrevista teva a La Vanguardia o RAC1.
No m'han trucat mai.
Visc tot el dia amb codi astrològic, està molt present en la meva vida
Estrenes pòdcast sobre astrologia a Radio Primavera Sound. Perquè l'horòscop s’associa al feminisme?
A priori no té res a veure. A mi no m'agrada l'astrologia perquè jo sigui feminista, però és veritat que podem fer una lectura de gènere de què ha passat tradicionalment amb l'astrologia. És un coneixement que no és objectiu, que parteix d'una interpretació i que a més tracta de parlar de com som les persones, d'aprofundir en els sentiments, que és una part que sempre s’ha associat a les dones i s’ha menystingut. Se li dona menys valor a mirar els sentiments i les emocions quan tots els humans som éssers emocionals. Fins i tot això es vol passar pel sedàs objectiu i arquetípicament masculí, quan és una cosa que s’escapa d’això. Però que s’escapi no vol dir que no sigui vàlid. L’astrologia és una eina per fer-te preguntes, igual que una pel·lícula de ficció que t’emociona i et fa reflexionar. També és veritat que a través de l'astrologia s'ha estafat moltíssima gent i que s’ha aprofitat de la vulnerabilitat de les persones venent-la com una manera de donar respostes al futur. Però, en el fons, l’astrologia va més de mirar com ets i quines potencialitats hi ha en tu. És una manera d’aprofundir en l’ésser humà amb un altre mapa. I aquest auge també ha anat lligat a la generació millennial, perquè se’ns va prometre que estudiant tindríem èxit i que als 30 anys tindríem casa, parella i fills. Però era tot mentida, crisi rere crisi. L’astrologia ens ha anat como agua de mayo.
Et condiciona a l’hora de relacionar-te amb els demés?
No em condiciona perquè no em deixo endur per prejudicis o estereotips. Però sí que visc tot el dia amb codi astrològic. Observo la vida, les persones i els seus moviments analitzant-los a través de l’astrologia. Tinc aquest filtre. Quan la gent fa alguna cosa, penso: això que ha fet és molt Taure o és molt Àries. Està molt present en la meva vida.
A qui t’agradaria fer-li la carta astral?
A Belén Esteban, és escorpí. Em fixo en els famosos perquè és fàcil observar-los i m’ajuda a entendre. Pensa que cada signe té unes coses arquetípiques, però cada arquetip té moltes maneres d’expressar-se. Observant les persones puc aprendre com s’expressa aquesta energia d’altres maneres. Per exemple, jo soc Gèminis i sempre se’ns diu que tenim dues cares, tenim molt mala fama. I no és veritat: tenim dues cares, però les dues són veritat.