Ja sabeu que, en català, hi han noms (taula), adverbis (malament) i preposicions (de). En la parla de Girona, Osona i àrees properes (com el Moianès), la gent afegeix una S als noms que s'usen en un context adverbial o preposicional. Per exemple, en la frase De cara a aconseguir això..., el nom cara apareix en un context preposicional; llavors un gironí sol dir De cares a aconseguir això...

Mentre la resta de dialectes diuen El cotxe va anar de cap a la paret, per Girona és freqüent dir El cotxe va anar de caps a la paret; quan la majoria de gent diu caure de cul, a Girona diuen caure de culs; allà on un tortosí diu Aquí ens tindràs de cara, un gironí diu Aquí ens tindràs de cares (perquè el nom cara apareix en un context adverbial); quan dues persones estan esquena per esquena, un gironí sempre dirà Ara estem d'esquenes; allà on un vallesà diu Sempre condueixo de dia, un osonenc dirà Sempre condueixo de dies; els Sau, que eren d'Osona, a la cançó No he nascut per militar cantaven De nits pensaré en tu (en la resta de parlars seria De nit pensaré en tu); fins i tot per Girona oireu No hi ha maneres de resoldre-ho! (no pas No hi ha manera de resoldre-ho!).

Això no és la S de plural, sinó que indica que un nom s'usa en un context adverbial o preposicional. Això, el català antic ho va fer de manera més sistemàtica. A partir del nom fi 'darrer punt d'un trajecte', que té una N latent (per això diem final), afegint-s'hi una S va convertir-se en preposició: Anem fins allà (és a dir, allà és la fi del trajecte). L'adjectiu sol 'sense ningú més' va donar l'adverbi sols 'només, solament', per exemple: Sols que plogués una miqueta més, els pagesos estarien contents. I el gerundi corrent (del verb córrer) també agafa aquesta S (Cuinava corrents vol dir 'ràpid', no pas 'mentre corria').

N'hi han traces en altres parlars

Aquest ús puntualment també es troba en altres parlars. Per exemple, segons el dialectòleg Joan Veny, a Eivissa es pot sentir de nitets 'de nit', amb el sufix diminutiu -et (vegeu el llibre Aproximació al dialecte eivissenc, 1999, pàgina 81). No és l'únic cas: quan un lleidatà s'exclama Ho dius de broma?, un eivissenc sol dir Ho dius de bromes? Alhora, el nom compte apareix en l'expressió en compte de o per compte de 'en lloc de'; els parlars valencians solen dir-ho així (compte) però en la resta de dialectes es diu amb S final (En comptes de fer això, fem això altre) perquè, aquí, el nom compte apareix en un context preposicional. De manera semblant existeix l'expressió quedem en paus, amb S (els valencians solen dir en pau). Quan un tarragoní diu Plovia més aviat poc, un valencià diu Plovia més aïna poc, però també Plovia més aïnes poc. Finalment, si un barceloní diu a la vora de, com que és un context preposicional un valencià pot dir a les vores de (vegeu el llibre del dialectòleg Jordi Colomina L'aportació dels valencians a la llengua normativa, 2023, pàgina 126). En resum, la llengua catalana és especialista a generar elements que milloren la comunicativitat.