Un cadàver, un dubte raonable —suïcidi, accident o assassinat—, una sospitosa, un judici, un testimoni molt particular i un gos amb nom de llegenda blaugrana. Són els ingredients que remenen la cineasta francesa Justine Triet (Los casos de Victoria, El reflejo de Sybil) i el seu company en tasques de guió (i de vida) Arthur Harari per construir un thriller apassionant que juga amb les eines dels procedimentals per, en realitat, transcendir el gènere i analitzar i fer miques una relació de parella: la caiguda del títol és la d'un home des d'una finestra, però també la d'un matrimoni. I, encara més enllà, Anatomia d'una caiguda ofereix el retrat d'una dona alliberada que planta cara al què tothom espera. I també vol oferir una mirada immisericorde d'un sistema judicial que, com a reflexe social contemporani, no es treu del damunt les cadenes del patriarcat.
🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella
🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
Anem a pams: la primera escena d'aquesta pel·lícula, guanyadora de la Palma d'Or a Canes i nominada a cinc Oscars dels grossos, ens presenta una novel·lista d'èxit que viu en una casa de muntanya a la falda dels Alps, amb el seu home, el seu fill d'11 anys amb una discapacitat visual causada per un accident, i el seu gos. La trobem fent una copa de vi mentre rep una aspirant a escriptora que mira de fer-li una entrevista. Però alguna cosa fa que la xerrada sigui impossible: treballant al pis de dalt, el marit, a qui no veiem, posa música a un volum insuportablement elevat. En bucle, sona una versió instrumental de P.I.M.P., de 50 Cent, i la imparable incomoditat embolcalla una conversa que, per moments, també sembla un joc de seducció mutu entre les dues dones. Són només uns minuts que se'ns fan eterns, amb aquesta tensió que Justine Triet és capaç de crear amb poquíssims recursos. L'ús musical com a font d'ansietat també s'aconsegueix amb un altre tema recurrent, l'Asturias d'Isaac Albéniz que un dels protagonistes toca repetidament al piano perquè l'espectador augmenti el seu neguit.
Amb P.I.M.P. perforant-nos els timpans, les dues dones ho deixen córrer, es citen en uns dies, la periodista marxa, el nen surt a passejar el gos, la mare se'n va a la seva habitació i, una bona estona més tard, quan el nano torna, es troba el pare mort. El cos ensangonat, a la porta de la casa, indica una caiguda des de l'àtic. Un cop arribi la policia, comencen a créixer els dubtes de com ha succeït la mort: ha estat un suïcidi? Potser un accident fortuït? Un assassinat? En el seu primer acte, en els interrogatoris als protagonistes, en les recreacions dels fets, Anatomia d'una caiguda planteja preguntes, les que es fan tant els agents de la justícia com l'advocat de l'escriptora, que cada moment que passa sembla més sospitosa. Un cartell ens indica que, transcorregut un any, comença el judici per homicidi contra la dona.
Artilleria misògina
Arribats a la cort, Anatomia d'una caiguda agafa les formes de pel·lícula judicial de tota la vida, amb un grapat de girs argumentals, de testimonis rellevants, de rèpliques enginyoses dels lletrats, de talls d'una jutge que no s'està per tonteries. Però tot plegat no és més que una manera de distreure'ns mentre l'hàbil guió de Triet i Harari prepara l'artilleria: sense que l'espectador tingui cap pista privilegiada que li permeti anar per endavant ni formar-se cap opinió sòlida sobre la culpabilitat o innocència de la protagonista, a qui, per cert, el guió no regala cap element que ens la faci especialment simpàtica, la pel·lícula posa el focus en les formes del procediment, en els exabruptes sexistes del fiscal, en els prejudicis cap a una sospitosa que d'alguna manera altera l'ordre per no encaixar en els límits que la norma i la moral demanen.
🟠 Maestro: Bradley Cooper, el nas i la batuta
“Has que començar a veure't a tu mateixa de la manera com et percebrà la resta de la gent”, adverteix l'advocat a l'acusada. “Aquest judici no va del què és veritat”. En realitat, la pel·lícula tampoc va de certeses: en les declaracions davant del tribunal, amb testimonis que miren d'omplir amb dubtoses suposicions els espais en blanc al voltant dels (pocs) fets comprovables, la protagonista es veu interrogada per la seva vida personal suposadament dissoluta. Sempre en presència del fill, camuflat entre desenes d'assistents al litigi, es parla de la bisexualitat de l'acusada i de si el matrimoni dormia en llits separats, i es qüestiona la sospitosa per les seves relacions extramatrimonials i pels possibles pactes d'obrir o no la parella (“estava el seu marit d'acord?”, “diu que era honesta perquè li explicava... interessant visió de l'honestedat”). I el patriarcat enquistat en les institucions, també en la judicial, es treu les caretes quan es descobreix un àudio, on s'hi pot escoltar una discussió del matrimoni del dia abans de la mort, enregistrada d'amagat pel marit.
És llavors quan Justine Triet introdueix un flashback per sucar-hi pa, en el que fonamentalment serem testimonis del llistat de retrets d'un home ferit, victimitzat, per tot allò que les dones porten segles acceptant, o suportant, en silenci: des de donar un pas al costat per acompanyar l'èxit professional de la seva parella fins a encarregar-se de tasques domèstiques o de l'educació del nen. La masculinitat ofesa i la violència creixent d'aquell àudio abunda en la percepció que la fiscalia vol donar de l'acusada i en l'ambigüitat per la que aposta la pel·lícula. I remata el què és, potser, l'altre gran tema d'Anatomia d'una caiguda, a banda de la dissecció d'un matrimoni acabat: el trencament d'una confiança, la d'un nen cap a la seva mare.
Hüller és una intèrpret superlativa, el Sol al voltant del qual giren la resta de personatges
Prenent-se en seu temps en cadascuna de les passes que Justine Triet i Arthur Harari trien pels seus personatges, la pel·lícula afegeix capes de reflexió a tot el ja comentat: una de les més importants, habitual d'altra banda en el cinema de la directora, està en l'ús de les experiències reals i viscudes com a material dramàtic o literari. I en com, a partir d'això, podem construir retrats dels autors que, sovint, es basen massa en els nostres propis prejudicis. Anatomia d'una caiguda posa el focus constantment en com percebem una dona que no encaixa en la norma, o més aviat que s'ha sabut treure del damunt els lligams socials. Com la percebem en tant que espectadors, però també com la veuen la resta de personatges, més o menys pròxims a ella: de l'advocat amb qui s'insinua una aventura sentimental prèvia a la periodista que tractava d'entrevistar-la, passant pel seu propi fill. O, també, en com la retraten els mitjans de comunicació, sempre disposats a construir un bon circ mediàtic, com a bons taurons, o voltors, quan oloren sang.
🟠 Una Emma (Franken)Stone disparada a l'Oscar per la transgressió de Pobres Criaturas
Sense pressa, amb la lucidesa i complexitat d'un guió intel·ligentíssim que fuig de trampes pròpies dels procedimentals policials, més que res perquè els seus objectius són uns altres, la pel·lícula es posa en mans d'una actriu extraordinària, l'alemanya Sandra Hüller (enguany també a un altre dels títols de l'any, La zona de interés). Els recursos interpretatius i els matisos semblen infinits, capaç de mostrar un polièdric ventall d'emocions que viatgen de la tendresa a la fredor, de la tristor a l'autoconsciència, de la seducció al victimisme, de la manipulació a la por. Hüller és una intèrpret superlativa, el Sol al voltant del qual giren la resta de personatges, també el gos amb nom de llegenda blaugrana. Encara en estat de shock pel que acabem de veure, acabada la pel·lícula, el primer títol de crèdit ens desperta el somriure: el preciós Border Collie, a qui al film anomenen Snoop es diu, en realitat, Messi.