Era un dels àlbums més esperats de l'any des d'abans inclús que s'hagués revelat cap cançó o data, però l'expectativa i les ganes i la il·lusió eren proporcionals als 25 anys d'amor, ballarugues i carrer que ens han regalat els germans Muñoz. I no va decebre en absolut. La mestria canalla d'Estopa va tornar perquè no va marxar mai: continua sent la raó de ser dels que han dormit amb la samarreta del Che Guevara, el grinder a la tauleta de nit, el xandall Adidas i les diademes amples, i per això ja ha omplert els pavellons més grans del país, inclòs el seu primer Estadi Olímpic amb les entrades esgotades en poques hores, recinte que s'estrenarà aquest dimecres acollint a un grup català (i espanyol) per primer cop en tota la seva història. David i José conjuguen la segona persona del plural millor que ningú i ens posen tots dins el sac; han universalitzat el noble art de l'estar per casa i l'han impregnat d'un anti estil de carrer amb el qual han hissat la bandera de la pàtria quinqui i de barri en algun lloc anomenat món, sense déu ni lleis ni meritocràcies barates.
Amb Estopía es ratifica que ni un quart de segle no ha permès que l'essència estopera canviï ni un mil·límetre, adorablement ordinaris en la seva desimboltura, vestint els texans desgastats del treballador humil i utilitzant el deix del populatxo, el que comprèn tot fill de mare. La publicació del seu nou àlbum feia trontollar una hegemonia gairebé total que s'ha imposat a l'esdevenir dels temps —continuaran sonant a Estopa?—, però aquesta dotzena de cançons posa punt i seguit a un llegat que és com el vi negre. El disc planifica la seva trajectòria fil per randa i continua confiant en les sonoritats i temàtiques de la seva vida, encara que algunes estiguin una mica obsoletes per desactualitzades: l'amor perdut, el glop per oblidar les penes, el realisme màgic en les coses més absurdes, la nostàlgia dels cors ferits, la gresca com a forma de vida, les dones salvavides, el romanticisme explícit, la camaraderia per sobreviure. També algun gir de guió sublim que confirma tant les seves llicències com el seu estat de maduresa.
1. El día que tú te marches
El pròleg del disc comença apuntant fort. La rumba de tota la vida: les palmes, el refilet de David i els seus tocs de veu greu, malenconiosa, les cordes de José que qualsevol sap que són de José, el ritme d'un zapateao en un envelat de la festa major. El trobar a faltar és el puntal d'un tema que evoca la puresa inconfusible de Penas con rumba i torna a cantar-li a una figura desconeguda que podria ser qualsevol, i d'allà la proximitat, el pell amb pell. Diu: "Sin ti no puedo vivir, me dedicaré a buscarte, me bajaré al infierno de los cobardes, te buscaré en el cielo que tú siempre me enseñaste". L'home fet miques per la dona desitjada, l'amor romàntic més clàssic i previsible i la perpetuació d'un binarisme mascle-femella desbancat per les noves generacions però que continua legitimant la marca Estopa.
2. Ké más nos da
"Queremos pizzas para cenar, cuatro amigos y cerveza, y una mesita para charlar y se nos vaya la cabeza". Un cant a l'amistat, la normalitat i la senzillesa com el més important de la vida, una cançó que ensenya la seva filosofia com cap, tot molt made in el barri amb alguns tocs més rockers i durs. "Nos presentamos en cualquier bar, si nos gusta nos quedamos, la misma manera de actuar". Poc més que afegir.
3. La rumba del Pescaílla
La primera cançó en català d'Estopa és molt més que la història del Pescaílla. És un homenatge a les seves arrels (catalanes), un cop de puny a la taula dirigit als criticaires i un punt a la boca per als puristes nacionalistes d'ambdós costats. Els Muñoz reivindicats en forma i fons més enllà del gentilici. És el català representant els xarnegos i els obrers del Polígon Industrial de Cornellà de Llobregat, el català exigint el seu lloc a la frontera, reivindicant la perifèria oblidada, el català reclamant poder ser parlat amb accents del sud i oralitats dissidents. També la voluntat d'esforçar-se més per una llengua que també és la seva. Això deien el 2010, i en català: "quan ens pregunten per què no fem cançons en català és perquè, per fer-les, es necessita espontaneïtat i no perdre res al camí, i si penses una idea i has de traduir-la, ja perds". La dedicatòria a Antonio González és només l'excusa, però també un mirall: el marit de la Faraona era més català que el pa amb tomàquet —de l'estirp dels gitanos de Gràcia—, encara que es va enfrontar als mateixos daltabaixos. I no es pot dir que no fes res per la nostra cultura: va inventar la punyetera rumba catalana —amb permís de Peret—.
4. No digo ná
No dir res és una cosa molt dels homes de la generació dels Muñoz, acostumats a sentir-ho tot de portes endins. Encara bo que David i José van aprendre l'art del cant i la guitarra per treure's les penes de sobre, perquè sinó ara probablement estarien abocats al quist estomacal perenne. De tota manera, No digo ná ve a ser una balada in crescendo que expressa la necessitat de tenir aquella persona al costat (dona, probablement) que salva el subjecte en una situació d'alarma — "cuando me conociste yo era un tren con retraso"—, i encara que ell vol redimir-se i sortir a la superfície i demostrar tant, no diu ná.
5. Mañana clara / 7. Tan dulce
Després de la incapacitat verbal de No digo ná, el set list del disc passa a Mañana clara i tornen la primavera, les flors i el color verd, vinculats a una cabellera negra que alimenta el cor de l'estimat des d'un balcó. Estopa utilitza el mecanisme de la idealització femenina des de l'inici dels seus temps i sempre li ha funcionat: Tu calorro, Cuando cae la luna, Me quedaré, Tragicomedia.... en totes elles hi ha aquesta evocació de la dona ideal i perfecta que gairebé només s'assoleix en somnis i que fa olor de cotó fluix de sucre. Es veu perfectament a Tan dulce, setena cançó d'Estopía: "Tan dulce carcelera con su llave escondida, me abre todas las puertas, me cierra las heridas". És una estratègia una mica gastada i que distorsiona la realitat, per descomptat, però saben que és un cavall guanyador. I la nostàlgia ho perdona tot.
6. Luz de las velas
"Mi paz, de cualquier manera, no". Serà una declaració de principis encoberta per no haver-se venut a les exigències d'una indústria excessivament emmotlladora?
8. Sin tinta en el boli
Segurament una de les cançons més profundes, psicoanalítiques i doloroses del disc: una oda a la confusió, a dubtar, a no saber per on tirar. També a la naturalització de dir que està bé tenir un embolic mental de tres parells de nassos. I que quedar-se sense tinta al boli està bé.
9. Sola
"Yo no sé si será culpa mía que ella no quiera estar a mi vera, solo sé que no vendrá detrás mía y sola se quedará". Llegint això la red flag es pot veure des de Mart, però la cosa segueix. "Ella ya no está por aquí porque yo no supe ver que se sentía sola delante de mí, siempre miraba al reloj, no lo dejaba correr, y a solas me decía que se quería ir, y no la supe entender". Per fi cobra sentit la discapacitat emocional de no saber què dir, les ànsies d'estimar la dona estimada i dir-li-ho fins a la pesadesa, la moguda de no saber per on tirar quan ja s'ha ficat la pota fins al fons. A Sola sabem el per què de tot l'anterior, i aquí Estopa es despulla de la seva masculinitat fràgil i fa un meravellós exercici de lament, autocrítica i empatia. Bravo.
10. Pesadilla familiar
Era impossible que els Muñoz no ens expliquessin una història rocambolesca i de final dubtós a l'estil de Suma y Sigue, La raja de tu falda o El Blade. També era impossible que el disc no cités les drogues, una temàtica recurrent en algunes de les seves cançons que el duo ha catapultat com a element indispensable del seu univers. "Anoche descubrí que mi madre traficaba con hachís". I a partir d'aquest inici sentenciador, Pesadilla familiar passa per molts membres estimats per radiografiar els estralls de la mala vida. Però no fan cap mena de broma d'això: com ja van fer amb la inoblidable Exiliado en el lavabo, David i José es tornen a posar seriosos per sembrar la llavor de la consciència, encara que deixant el to alliçonador al calaix|.
11. Del revés
Clar, és que com donar lliçons a ningú quan tu t'has posat del revés?
12. La ranchera
Ara està de moda sortir-se de la ratlla i provar coses noves. Ho han fet Aitana, Beyoncé, els Figa Flawas, fins i tot Coldplay cantant amb la banda més influent del K-Pop. Tots ho fan, de fet. Però no és la primera vegada que Estopa experimenta amb sonoritats alienes, ja ho va fer al seu primer disc amb una bossanova —de títol Bossanova i també tancant el repertori— i la jugada li va brindar més de dues dècades de viatge i la possibilitat de fer el que els donés la gana. Tampoc no és la primera vegada que Estopa desdibuixa una melodia amb brusquedat equilibrada per deixar una mica desquadrat l'oient, com van fer en un Partiendo la pana consagrat com a himne del despropòsit sonor. Mateixes estratègies, diferents resultats, però La ranchera és el que sembla: una nit celebrant, dos cors accelerats i un divertit final de festa que ratifica l'era eterna dels de Cornellà.