Voreges els quaranta, no tens feina estable, tens els pares malalts, no tens parella i desitges ser mare. Acabes d'arribar a la ciutat de Barcelona després d'haver viscut molts anys a l'estranger i entres de ple en una crisi existencial. Aquest és el context en el qual es troben alguns dels personatges principals de Sols, l'última novel·la d'Andrea Rodés (Barcelona, 1979) que descriu, de manera molt realista, les vides de quatre personatges en crisi que es van encreuant i que retraten els conflictes vitals de tota una generació. I tot i que podria ser una novel·la de ficció, durant l'entrevista, Rodés ens confessa, d'una manera molt natural, generosa, sense embuts, traient ferro a l'assumpte i a través de l'humor, que la novel·la està inspirada en situacions que ella mateixa ha viscut.
Sols no és la primera novel·la de Rodés; gràcies a l'experiència i les vivències viscudes a la Xina quan hi treballava de corresponsal, va publicar Por China con palillos (2008) i Lluny de Pequín (2012); així com, El germà difícil, la seva segona novel·la ambientada a la Vall d'Aran i un llibre de viatges sobre la remota taiga de l'Ussuri a Rússia.
Els quatre personatges del llibre estan una mica perduts. Has patit alguna crisi existencial?
Jo crec que estic pitjor que els personatges de la meva novel·la. La realitat supera la ficció. Aquest llibre no hauria existit si jo no hagués patit una crisi existencial.
Aquest llibre no hauria existit si jo no hagués patit una crisi existencial
Me’n vols parlar?
Vaig començar a fer un intent de novel·la a partir de dues persones que es coneixen en una habitació d'hospital. Que això, en l'àmbit autobiogràfic, em va passar. Però no hi va haver cap història d’amor, en el meu cas. I gràcies a la sanitat pública vaig descobrir que els hospitals posen tothom al seu lloc, no hi ha diferències de classe ni de res, tothom passa per l'adreçador.
Els hospitals posen tothom al seu lloc, no hi ha diferències de classe ni de res, tothom passa per l'adreçador
I després de la malaltia del teu pare?
Més endavant vaig passar pel procés de decidir si volia ser mare, i un dia, baixant del Castell de Burriac amb els meus germans (que havien trencat amb les seves parelles), els vaig dir, “sou tots un desastre, tindré un fill, perquè aquí ningú no en té”.
Però no tenies parella, no?
No, però ja havia vist tantes companyes amb parella que havien fet processos de reproducció assistida, que ja m'ho coneixia. Vaig anar directament a una doctora i tot va acabar sortint bastant fàcil.
Al personatge de l’Íngrid no li surt tan bé com a tu.
No és tan fàcil quedar-se embarassada per un procés de reproducció assistida. Però jo, mentre em feia la in vitro era a Bumble i Tinder i quedava amb nois, però no els deia que venia de fer-me una in vitro. Quan estàs embarassada tothom et diu coses, que perds el desig sexual, i t’ho vas creient, jo pensava que quan eres mare et converties en monja, però no va ser el cas.
Jo pensava que quan eres mare et converties en monja, però no va ser el cas
Està vist com un fracàs o és un tema tabú encara decidir ser mare soltera i ser-ho a través de la In vitro?
Jo crec que per als meus pares sí. Més que com un fracàs, una decisió difícil. Em deien: “I no tindrà pare? I segur que no tens un amic”... Però si ho feia amb un amic, hi havia molts riscos que ell volgués ser pare, que hi haguessin malentesos. O si em passava alguna cosa a mi, aquest amic seria el responsable i no volia que ningú fos responsable de la meva decisió. I em va costar.
I com ho ha encaixat la família?
La meva família ha sigut molt més oberta del que em pensava, però al principi tens aquesta sensació de dir, collins, ho faig perquè no he trobat parella.
Sols és una novel·la que retrata la crisi existencial de quatre personatges de la generació X. Per què has decidit escriure sobre les crisis personals i de redescobriment d'un mateix?
Va ser sense voler, no era intencionat. El meu pare es va posar malalt greu a l'hospital i jo no tenia ni fills ni parella, no tenia res del que se suposava que havia de tenir quan ja en tens 37, 38 anys, o almenys el que ens havien dit. I això em va trastocar, vaig sentir una espècie de desemparament, de soledat de dir “qui em cuidarà quan els meus pares ja no hi siguin si no tinc fills”?
O sigui que realment has projectat en el llibre una experiència personal.
Sí, jo em preguntava què passa amb totes aquestes persones que ens falta alguna cosa, que anem una mica a contracorrent. No som alcohòlics o drogoaddictes, simplement hem viscut fora durant molt de temps i arribem a l'edat aquesta que se suposa que has de tenir una vida estable i dius, ara què faig? Torno a Barcelona, em quedo vivint fora, que és on m'agrada viure...., tens moltes contradiccions.
Relates la famosa crisi dels quaranta.
Jo crec que quan t'aproximes als quaranta has d'intentar acceptar on has arribat sense estar frustrat, però com que la meva vida emocional és bastant desastrosa en tots els sentits, em preguntava també per què sempre hi ha aquests amors impossibles que no funcionen i no saps ni per què.
La meva vida emocional és bastant desastrosa en tots els sentits, em preguntava també per què sempre hi ha aquests amors impossibles que no funcionen i no saps ni per què
Potser ens deixem endur massa pel que diu la societat i no tant pel que ens agrada o ens ve de gust fer?
La societat ens pressiona. Hem de demostrar que som feliços. Si no tens parella, has de tenir el teu pis, estar tranquil i sol. Però hi ha molta gent a qui no li agrada viure sola, a part que és molt car, però hi ha moltes maneres de combatre aquesta soledat. I és difícil admetre-la en públic. Jo crec que et veuen una mica com un perdedor.
És difícil admetre la soledat en públic
Parlem d'aquesta solitud. Per què has decidit posar-hi aquest títol?
Són persones (els personatges) que estan soles. Jo crec que quan els pares se't fan grans i no tens descendència ni parella, tens la sensació que podries desaparèixer del mapa i tampoc passaria res.
Et va causar un xoc, aquesta situació?
Sí, i que la persona que tu creies que era el teu tòtem o el teu referent, ara és un adult vulnerable, dèbil, la malaltia treu el pitjor de les persones a vegades i les has d'aguantar.
La malaltia treu el pitjor de les persones
Cadascú té les estratègies per combatre la soledat.
Sí, hi ha gent que decideix crear la seva pròpia família, sigui amb parella o sense, convertint-se en família monoparental.
Quin és el missatge principal que vols transmetre als lectors amb ‘Sols’?
Que no hem de ser tan durs amb nosaltres mateixos. Si tens la crisi existencial als quaranta, has d’acceptar el que has aconseguit i que té molt de mèrit, i no frustrar-te pel que no tens, perquè segurament moltes de les coses que no tens és perquè en el fons no les necessites per ser feliç. Però és difícil aquest procés d'acceptació.
Segurament moltes de les coses que no tens és perquè en el fons no les necessites per ser feliç
Un dels personatges té un dilema interessant.
Sí, és un periodista que treballa de corresponsal i li encanta la seva vida, i viu amb aquest dilema de seguir vivint a l’estranger o tornar a Barcelona, a pop de la mare que es fa gran. Se sent empresonat i no acaba d'acceptar que ha de viure a Barcelona.
Amb quines altres problemàtiques es troba la teva generació?
El desig de la paternitat per part dels homes, crec que no se’n parla suficient dels homes que no tenen parella i volen tenir fills, i no tenen l'opció tan fàcil com anar a una clínica i demanar el semen d'un donant. És molt més complicat per a ells. Han de fer tot això de la gestació subrogada.
No se’n parla suficient dels homes que no tenen parella i volen tenir fills, i no tenen l'opció tan fàcil com anar a una clínica i demanar el semen d'un donant
Els personatges del llibre són molt internacionals, tots han viscut fora o treballen o tenen gires internacionals. Tu tampoc has parat quieta, no? Em pots explicar una mica en quins països has viscut i quines feines has tingut?
La feina que m'ha durat més és la de periodista. De fet, en els meus llibres sempre apareix aquesta inquietud per saber què vols ser de gran. És una pregunta que me la continuo fent i ja en tinc 40 no sé quants.
Però tu no havies estudiat periodisme, no?
Jo volia estudiar Història, però vaig acabar estudiant empresarials a ESADE, i en acabar la carrera no m'agafaven enlloc. No sé per què, perquè tenia bones notes, però devia fer les entrevistes fatal. I aleshores vaig dir que volia ser directora del Louvre i vaig posar-me a estudiar Història de l'Art. Em va sortir una oportunitat d'anar-me'n a Nova York, a un museu molt petit d'art llatinoamericà, però em vaig adonar que organitzar exposicions m'avorria. I va ser aleshores que vaig començar a sortir amb un noi que era periodista i treballava a casa tot el dia en pijama i vaig dir, vull això. Ell era corresponsal de l'Avui a Berlín, i jo l’anava a veure molt sovint.
I vas aprendre l’ofici de periodista?
Sí, vaig començar a escoltar la meva veu interior que em deia que jo volia escriure, i gràcies a ell i un amic seu que era també corresponsal a Berlín per la Vanguardia me’n van ensenyar, em van anar dient, “ara llegeix això, ara fes aquestes preguntes, ara escriu aquí, ara bombardeja tots els diaris, a veure si algú et compra aquest reportatge”. I al final, El Periódico em va comprar un reportatge sobre un artista d'Alemanya i d'allà vam decidir anar junts a la Xina.
A la Xina?
Perquè venien els Jocs Olímpics. I la decisió va ser encertada perquè em va contractar el diari Público, que apostava molt fort per les corresponsalies, pagava bé, i m'ho vaig passar bomba. Va ser el punt àlgid de la meva carrera i de la meva vida personal.
I després, què va passar?
Més tard, va venir la crisi financera, vaig decidir tornar a Barcelona, vaig trencar amb aquella parella que portàvem la tira, i jo crec que des de llavors no he remuntat, tot i que he escrit llibres, però la meva vida es va desmuntar als trenta i encara no he aconseguit arreglar-la gaire bé.
Des que vaig tornar de la Xina no he remuntat, tot i que he escrit llibres, però la meva vida es va desmuntar als trenta i encara no he aconseguit arreglar-la gaire bé
Quin paper té l'humor en el llibre o a la teva vida?
És molt important, tant en la meva persona com en els meus llibres. Sempre defujo del drama, no m’hi sento còmode, la meva forma d'assumir la situació és riure'm del que passa. De fet, la terapeuta em renya i em diu que m’autodestrueixo. L'humor fa desdramatitzar situacions i seguir endavant.