La vida del polític i emprenedor Andreu Claret i Casadessús sembla treta d’una novel·la d’aventures; una en què el protagonista actua mogut per una convicció irreductible, quasi heroica. Potser és per això que quan el seu fill, el periodista i escriptor Andreu Claret i Serra, es va decidir a novel·lar-la, es va retrobar amb una trajectòria singular i a estones inclús intimidadora. El resultat és París érem nosaltres (Columna), una novel·la per la qual va rebre el Premi Ramon Llull 2023. Il·lustra la dimensió històrica de l’Andreu Claret pare, un dels fundadors d’Esquerra Republicana, emprenedor, i figura clau en l’entramat polític de l’exili català, però també intenta desentranyar què impulsava la seva empenta i com aquest personatge, que va ser un dels assessors de Pau Casals, va sobreviure al difícil període de l’exili a França.

Claret i Serra, periodista i escriptor, ja havia novel·lat el període de la Guerra Civil en obres com El secret del brigadista (2008) o El cònsol de Barcelona (2019). Ara, s’enfronta a una història que també li permet recuperar aquella època, però, des d’una perspectiva molt més personal i íntima. Entre les anècdotes que Claret ha recuperat i que componen el llibre, hi destaca quan Porcioles, alcalde de Barcelona durant la dècada dels 60, va trucar a Andreu Claret pare, que llavors vivia a Andorra, perquè ajudés, amb les seves màquines llevaneus, a restablir la ciutat durant la gran nevada del 1962. Sí, el Règim demanant ajuda a un conegut polític catalanista que havia defensat el bàndol republicà i que llavors va arribar a la ciutat com un triomfador. Poques històries com aquesta per copsar el personatge.

El llibre comença amb la mort del teu pare i la teva voluntat de què, de reconstruir-ne la vida?
Volia tancar aquest cicle de novel·les sobre la Guerra Civil espanyola amb una història més personal i íntima. Una història en què el que predominés no fossin els fets, sinó l’impacte que aquests tenien sobre les persones. Em servia molt la història del pare, perquè és la típica història de supervivència a l’exili. Em vaig interrogar molt sobre com havia aconseguit sobreviure amb el que va ser per a molts catalans una dècada horrible, en què molts van sucumbir. I el llibre està destinat a explicar les raons d’aquesta supervivència.

Volia tancar aquest cicle de novel·les sobre la Guerra Civil espanyola amb una història més personal i íntima

I quines són?
Una és l’amistat. Ell té uns amics que són molt importants a llarg de la seva vida, molt sovint gent vinculada a la francmaçoneria. Però l’amor també hi juga un paper molt important. Pot semblar una cosa retòrica i de novel·la rosa, però no ho és. El meu pare, en els moments més difícils de l’exili, es desanima com molts i la relació que estableix amb la meva mare, que és una relació d’amor passional i que els porta a París, és essencial per entendre com aconsegueix travessar aquest període sense defallir.

Andreu Claret novel·la la vida del seu pare a la novel·la París érem nosaltres / Foto: Carlos Baglietto 3

M’imagino que el procés de documentació per escriure París érem nosaltres va ser particular en aquest cas.
Coneixia moltes coses a través d’unes llargues converses gravades que havia tingut amb el meu pare, de més de vint-i-cinc hores, i que després vaig contrastar. Mentre les teníem, ell em preguntava ‘què en faràs d’això?’ i jo li responia que no ho sabia. I no vaig voler escriure’n la biografia, perquè un fill escrivint la biografia del seu pare... això no funciona. Jo l’havia de novel·lar. Si ho feia i introduïa alguns personatges ficcionals i reinventava alguns diàlegs, això aniria més enllà d’ell i serviria de metàfora de tot una època i de com molta gent la va travessar amb capacitat de resistir.

Un fill escrivint la biografia del seu pare no funciona

Hi havia també la intenció d’humanitzar una figura que tenia una dimensió pública molt gran?
Sí, a la gent que ha fet moltes coses a la vida, normalment costa humanitzar-los. Jo necessitava entendre no només les coses que havia fet el meu pare sinó per què les havia fet. Per parlar del final del llibre, quan ve aquí a Barcelona a la nevada del 1962 a treure la neu, és una història que té un punt surrealista gairebé! El règim franquista encara ho era de cap a peus i per a ell, arribar amb la màquina llevaneus dalt de la Diagonal de Barcelona, que havia hagut d’abandonar amb els franquistes als talons, és una venjança poètica. Franco pretenia que havia arribat com a alliberador. I el que ve i treu la neu de l’aeroport i permet que s’arribi als hospitals va ser ell. Això, per a un republicà que havia patit el franquisme i la guerra, era impecable.

D’on li venia aquesta voluntat de superar-se, d’anar sempre més enllà?
Jo diria que li ve de l’esperit rabassaire que l’animava. Ell no era un pagès, però sí que venia de família pagesa. I els rabassaires són els grans oblidats de la història de Catalunya: era gent que havia patit molt, sobretot amb la crisi de la fil·loxera, i van lluitar molt per mantenir la terra i la seva feina. Al mateix temps, com que treballaven en una terra que no era seva, eren amants de la llibertat per damunt de tot. Jo això estic content d’haver-ho treballat, perquè hi ha molt poca narrativa i fins i tot història sobre ells, potser no se’ls ha fet prou cas. Tenien un esperit de lluita que era una barreja d’esperit revolucionari, de tallar el coll d’un propietari si es posava xulo, i a la vegada aquell conservadorisme propi d’aquell que treballa el seu tros de terra. Per tant, són molt representatius d’aquesta cosa que després ha esdevingut tòpica del seny i la rauxa. El meu pare era així, capaç d’animar-se i llençar-se a les aventures, però sempre amb un punt de realisme.

El meu pare era així, capaç d’animar-se i llençar-se a les aventures, però sempre amb un punt de realisme

I també una persona molt autodidacte. Per exemple, sense haver anat a la universitat i sense tenir pràcticament formació intel·lectual, es posa a escriure als diaris catalans.
Gent que va conèixer aquesta etapa seva explica que es passava les nits estudiant i millorant amb la primera gramàtica de Pompeu Fabra, lluitant amb els pronoms febles. Era un home que com que venia d’aquest origen tant pobre i tant castigat, per la història i la misèria, volia superar aquesta situació. M’explicava que quan tenia dotze o catorze anys, que ja començava a jugar al billar als casinos, com li impressionava quan anava a Berga i veia el Cadí. Deia “per què hem de tenir una paret aquí? Si a l’altre costat hi ha els francesos i París”.  I fixa’t que després va acabar sent un dels promotors del Túnel del Cadí.

El llibre és també un repàs per la història del s. XX a Catalunya.
Sí, la peripècia del meu pare també és un pretext per retratar tota una època, un temps difícil però també d’il·lusions col·lectives. Això és difícil de transmetre a la literatura.

Una il·lusió que destaca és la de la proclamació de la segona República.
És clar! És una època sobre la qual encara ens manca narrativa catalana. Sobretot dels centenars de milers de catalans que van passar les fronteres: van ser 450.000 en poques setmanes. Això és un fet històric, va ser una allau de gent i està encara poc portat a la literatura i el cinema. El llibre és el retrat de tota una època que va marcar moltes coses. També en la part fosca, com les divisions i els baralles a l’exili, que van fer molt de mal i una cosa que torturava mentalment al meu pare. Sempre deia: "la guerra l’hem perdut nosaltres".

El llibre és el retrat de tota una època que va marcar moltes coses. També en la part fosca, com les divisions i els baralles a l’exili, que van fer molt de mal i una cosa que torturava mentalment al meu pare. Sempre deia: "la guerra l’hem perdut nosaltres"

I defensava que Pau Casals havia de ser el president de la Generalitat que pogués unir les diferents capelletes de l’exili.
Això té a veure amb l’esperit que el guiava. Ell era un republicà, però sobretot era un humanista, molt marcat per l’ideal de llibertat i creia que l’home menys contaminat políticament, és el que podia servir més. Pensava que s’havia de trobar algú que estigués per damunt de les baralles, que eren tremendes. Va intentar convèncer el Casals que acceptés el càrrec, però no se’n va sortir. Dins de l’exili la situació era molt complicada.

I ell, a l’exili, es juga la vida col·laborant amb els maquis.
Es va jugar la pell. Ell mai va entrar a formar part de la xarxa de la guerrilla, però hi col·labora conscientment, sobretot en la segona part de l’exili, en què té una serradora a la Cerdanya que la guerrilla aprofita o bé per passar gent perseguida pels nazis cap a Espanya o gent perseguida pel franquisme que va a França. Aquesta col·laboració li costa molt cara.

Andreu Claret ha estat el guanyador del premi Ramon Llull 2023 / Foto: Carlos Baglietto

Et refereixes a la seva detenció per part de la Gestapo?
Exactament va ser la policia militar alemanya que el va detenir. El porten al castellet que estava en mans de la Gestapo i ho passa molt malament allà, on hi està 52 dies. Se salva perquè Pau Casals mou cel i terra perquè no el matin. Casals era un home molt respectat per als alemanys, que són grans melòmans i l’admiraven molt i per això no el van tocar. I l’altra sort que va tenir el meu pare és que tot això passava quan la presència alemanya al sud de França comença a estar qüestionada. Falten poques setmanes per a què les forces franceses desembarquin a la Provença i ja estaven fent les maletes, diguem. Tot i això, va sortir d’allà mig mort.

El meu pare se salva perquè Pau Casals mou cel i terra perquè no el matin

Eugeni Xammar deia, durant els anys de postguerra, que al sud de França només hi havia dues persones amb cotxe: el mariscal Pétain i el teu pare. Quan t’adones de la seva dimensió pública?
Molt aviat. Quan jo era un nen a casa i venia tot aquesta gent i veia que el pare havia tingut gestes molt particulars. Sempre el vaig respectar i admirar molt per això. Però quan em va explicar la seva vida en aquestes converses, que va ser un any i mig abans de morir, vaig intentar ser curós. La memòria és traïdora i a vegades ens fa mitificar les coses. Allò em va servir de guió per intentar esbrinar el què i el perquè. I la novel·la m’ha deixat en pau amb mi mateix i la història de la família. La literatura pot servir per a moltes coses i si pot servir per això, també fantàstic. Estic segur que el meu pare es trobaria en l’home que he retratat.

La novel·la m’ha deixat en pau amb mi mateix i la història de la família

Com ha estat el procés d’escriure sobre una persona tan propera?
Escriure sobre el pare sempre és escriure sobre un mateix. Això és un tòpic, però jo ho he viscut. I quan ho vius és bastant impressionant. Ha estat difícil per a mi, sobretot al principi, fins que no vaig entendre el personatge i les seves circumstàncies. En les altres novel·les, crees un personatge de ficció i aquell personatge t’acompanya i et porta per camins que no t’havies pensat, però tu també el manipules. Si el personatge és el teu pare, això no ho pots fer.