"Mentres tant, conservem nosaltres aquest sperit de germanor per mitj dels segles y las lluytas socials de les plebs, que malgrat a tot hi deixi espurnejar l'anima dels pobles lliures." Així, escrit en un català pre-normatiu i amb una lletra gairebé inintel·ligible, es conserva al fons Àngel Guimerà de la Biblioteca de Catalunya el discurs d'agraïment que el dramaturg vendrellenc va llegir ara fa exactament cent anys durant la cerimònia d'entrega dels Jocs Florals de l'any 1920, presidits excepcionalment pel mariscal rossellonès Josep Joffre.
La inflamada arenga de l'autor de Terra Baixa va ser tan apassionada que no només va provocar el rebuig del representant del rei Alfons XIII, que va abandonar enfurismat el Palau de Belles Arts, sinó que va encendre la flama d'una espontània manifestació popular que va acabar amb disturbis entre els manifestants i la policia.
L'heroi francès que parlava català a les tropes
Comencem pel principi, però. Mig any abans dels fets, Josep Puig i Cadafalch, Santiago Rusiñol, Pompeu Fabra, Enric Morera i el mateix Àngel Guimerà es planten a Perpinyà per oferir a Josep Joffre la presidència dels Jocs Florals del maig de 1920. La delegació de la Mancomunitat, una autèntica alineació estelar de la cultura del país, convenç sense problemes al mariscal, un dels herois francesos de la I Guerra Mundial. Qui era aquell rossellonès que lluïa set estrelles al pit i ostentava la més alta distinció militar francesa, però?
Josep Joffre en la seva arribada als EE.UU. l'any 1917, on va negociar l'entrada dels americans a la Gran Guerra
Nascut a Ribesaltes el 1852, Joffre va comandar l'any 1914 la Primera Batalla del Marne, una operació a l'inici de la Gran Guerra que va permetre salvar París i va obligar les tropes alemanyes a retrocedir les línies de front, que gairebé restarien estàtiques durant la resta del conflicte bèl·lic. Rossellonès de soca-rel, la premsa de la Catalunya Nord recull en diverses cròniques de l'època la personalitat del militar, de tarannà pacient, calmat i afable; de fet, la mitologia construïda al voltant de la seva figura ha provocat que sigui difícil saber quina part de veritat i quina de mentida existeix al voltant del que s'explica sobre Joffre, però el que està clar és que quan la delegació de la Mancomunitat va anar-lo a veure aquell dia a Perpinyà, fins i tot a la premsa barcelonina s'havia extès el rumor que un comandant en cap de l'exèrcit francès parlava català als soldats rossellonesos amb qui coincidia al front.
Crits de "Mori Espanya i Visca Catalunya Lliure!" en la recepció oficial
L'arribada de Joffre a Barcelona, el primer cap de setmana de maig de 1920, esdevé per a la ciutat un fenomen incomparable. No feia ni quaranta anys que Jacint Verdaguer havia escrit el seu cèlebre poemari Canigó, amb el qual molts catalans, en plena Renaixença, havien redescobert els orígens de Catalunya. Mentre que Espanya caminava cap a la dictadura de Primo de Rivera, que ja treia el cap, Catalunya vivia immersa en l'enèsima decepció viscuda pels polítics catalans a Madrid: la fallida proposta d'Estatut d'Autonomia de 1919, proposada per la Mancomunitat i rebutjada per l'Estat. De fet, faltaven només dos anys perquè Francesc Macià, un home que fins feia ben poc havia estat militar de l'exèrcit, decidís fer una incursió armada des de la Catalunya Nord per alliberar Catalunya del jou espanyol.
Recepció dels membres de la Mancomunitat al mariscal Josep Joffre (arxiu MHCAT)
Amb aquest context, la visita d'un heroi de guerra francès a Barcelona brindava una ocasió immillorable per la internacionalització del catalanisme. D'una banda, si Espanya sempre havia mostrat una tendència més aviat germanòfila durant la I Guerra Mundial, a Catalunya la tendència havia estat clarament francòfila, per aquest motiu la recepció oficial que Puig i Cadafalch va fer al mariscal es va convertir en un acte polític d'alta tensió per les esferes espanyoles. En un Palau de la Generalitat replet, el president de la Mancomunitat i Joffre van parlar tota l'estona "en el dialecto catalán", segons detalla la crònica escrita per Joaquim Marsillach al diari El Imparcial d'aquell 2 de maig de 1920. Segons el mateix periòdic, però, durant la recepció el públic assistent va començar a cantar Els Segadors i a exclamar arengues com per exemple "Mori Espanya!" o "Visca la Catalunya Lliure i la Catalunya francesa!", crits als quals el general Echagüe va respondre amb un "¡Viva España!", que segons El Imparcial, "no contestó nadie".
De Verdaguer a Guimerà: recosir el país des del Canigó
Malgrat l'enuig que els fets van provocar al Governador Civil, l'endemà va celebrar-se al Palau de les Belles Arts la cerimònia dels Jocs Florals, presidits per Joffre i als quals el Capità General de Catalunya no va voler assistir. Amb l'ambient caldejat des del dia anterior i amb manifestants catalanistes repartint octavetes pel carrer en les quals s'explicava a Joffre la situació d'opressió del poble català, Àngel Guimerà va oferir un discurs tremendament catalanista en una sala plena com un ou i que, per extremar mesures de seguretat, estava repleta de policies. Quan Guimerà va reclamar la reunificació de les dues Catalunyes, però, les cròniques de l'època detallen que el públic assistent va arrencar en aplaudiments mentre el dramaturg afirmava que "vindrá un altre dia que'l Rosselló torni á ser de nosaltres e nosaltres del Rosselló qui ho sap". Davant l'estupor de les autoritats espanyoles, que van abandonar immediatament la sala, Guimerà va seguir, afirmant també que "Y lo que dihem nosaltres de Catalunya y dels nostres germans de Valencia y Mallorca, lo dihem del Rosselló ab veu mes alta si es posible per tenir enguany entre nosaltres aquet catala gloria de la civilització de tota la terra. Per que tant catalans som los d'assi baix com los que talejan el Canigó."
Celebració dels Jocs Florals de 1920 al Palau de les Belles Arts (arxiu MHCAT)
En la finalització de l'acte, els enfrontaments entre la policia estatal i els manifestants van provocar disturbis, a més de la detenció d'un manifestant "separatista". Aquest darrer fet va escalfar els ànims dels mandataris catalans, motiu pel qual l'endemà Josep Puig i Cadafalch (president Mancomunitat), Joan Vallès (president de la Diputació) i Antoni Martínez (alcalde de Barcelona) van entregar una carta a les dependències del govern civil mostrant la seva repulsa i anunciant la finalització dels actes. Hores més tard, una comitiva de diputats catalans entre la qual figuraven Cambó, Duran i Ventosa, Layret, Pich i Pon signava un document en el qual no només se solidaritzaven amb la decisió presa per la Mancomunitat, la Diputació i l'Ajuntament, sinó en el qual també exigien la dimissió immediata del Governador Civil de Catalunya.
Sorprès per la seva visita a Barcelona, Joffre va tornar cap a Perpinyà el dia 6 de maig. Va morir a París l'any 1931 després d'haver escrit dos volums de les seves memòries. Cent anys més tard, el mariscal té un carrer, una plaça o un monument a cada poble de França, si fa o no fa com també li passa a Àngel Guimerà al nostre país. Si l'autor de Mar i cel aixequés el cap avui, veuria que ara el Governador Civil es diu Delegación del Gobierno i la Mancomunitat ha mutat en la Generalitat, però per la resta s'adonaria que, malgrat el pas del temps, els greuges i la tensió entre Catalunya i Espanya segueixen intactes.