No cal fer servir cap bola de vidre per pronosticar que en sentirem a parlar, de La furia. No només ara, que acaba d'arribar a les sales de cinema, també d'aquí a uns mesos, en la propera campanya de premis. D'entrada, el Festival de Màlaga ja l'ha fet entrar en el seu palmarés, i tots els dits assenyalaven la tremenda interpretació d'una Ángela Cervantes que s'hi deixa la pell. Inspirada en una experiència pròpia de Gemma Blasco, directora i guionista de la pel·lícula, La furia explica el batibull d'emocions, de la ràbia al dolor, de la tristesa a la soledat, d'una jove que ha patit una brutal agressió sexual. En el seu procés de supervivència, la protagonista vehicularà la seva feina com a actriu, el teatre i l'art, i la Medea d'Eurípides, com a eina de sanació.
Aquesta conversa té lloc uns dies abans de que l'Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) viatgi a Màlaga a presentar la pel·lícula, i abans de que s'emporti el premi a millor actriu, ex aequo amb Miriam Garlo, la protagonista de Sorda, una altra magnífica mostra de la bona salut del cinema català. “Serà el que hagi de ser, no pateixis per cridar al mal temps”, ens diu quan li comentem que, sense voler ser malastrucs, la seva interpretació fa olor de premis. “Jo confio molt en què si les coses han de ser, seran, i si no han de ser, no seran. En això dels premis, l'important és la feina que has fet, el procés de dur-la a terme i si després pot moure allò que s'havia pensat que mouria. Que et nominin o no als premis... vaja, crec que estic molt tranquil·la amb això, però jo què sé, després potser no em nominen i m'ho prenc malament, però crec que això no passarà. I tant de bo que no, perquè aquesta no seria la persona que vull ser”.
L'actriu ens explica que ha hagut d'aixecar el peu de l'accelerador i aturar-se, parar la màquina, recarregar bateries, per una barreja d'esgotament i impacte emocional, després d'encadenar feines com les de La furia o aquell muntatge teatral de Jauría que recreava la mediàtica violació de La Manada als Sanfermins i que va deixar bocabadats milers d'espectadors. Té claríssim que si la funció tornés als escenaris, seria sense ella. “Necessito parar d'abordar aquest tipus de personatges”, confessa. Però no només: també ha participat a Lo que queda de ti (òpera prima de Gala Gracia que arribarà a les sales el 15 de maig) i a la sèrie El mal invisible, que s'acaba d'estrenar a 3Cat.
“Han sigut dos anys de molta feina, enllaçant projectes, i arriba un moment en què has de frenar. I més si toques material tan sensible... Potser ha estat més dur del què m'esperava, sí, sobretot pel que fa a Jauría, perquè llavors tampoc no tenia tanta experiència fent teatre. Al final, el rodatge d'una pel·lícula suposa uns mesos de feina i després te'n oblides fins al moment en el qual toca fer la promoció, que no té la mateixa implicació emocional. Però l'experiència amb el teatre ha estat bastant dur. No sabia que seria tan intens. Al principi anàvem a fer una temporada, després, ja que la funció estava muntada i tenia èxit, no pots dir que no a seguir-la rodant i que la vegi més gent, perquè al final per això volem fer les coses. Llavors... em va costar molt, però sí, sentia que havia d'agafar dos projectes com Jauría i La furia”.
Tinc la sensació que hi ha molt de posicionament polític per part teva, en acceptar dos personatges que han viscut el trauma d'una agressió sexual. En un moment d'un moviment feminista fort i de canvis legislatius, de presa de consciència, però també de perill de regressió.
Sí, crec que me n'he adonat més endavant. O sigui, no et vull enganyar: quan esculls un projecte, jo ho faig, sempre pesa la cosa de pensar en una mateixa. Hi ha un element una mica egoista de com veig el projecte en termes de carrera, si forma part o no de la línia que vull seguir. Però també trobo que l'elecció va de mà amb allò què estic explicant i amb el per què, amb si té algun sentit i si remou alguna cosa. També vull fer projectes que siguin purs entreteniments, i els gaudeixo. Però és cert que m'agrada mantenir aquest compromís amb mi mateixa, de dir que vull explicar segons quines històries i que hi hagi aquesta mena d'acció política.
Em sembla una decisió molt valenta...
Tampoc vull, no sé com dir-ho, tirar-me floretes, dient que faig projectes molt compromesos o amb molta consciència, perquè tampoc soc així del tot. També m'equivocaré i vull ser fidel a com soc jo. I vull separar la meva carrera de les accions polítiques que pugui fer en el meu dia a dia. Ara bé, sí que és veritat que pel camí m'he adonat de moltes coses, sobretot veient la reacció del públic amb Jauría i com agraïen que es representés. També he de dir que vivia un procés dur, perquè jo patia molt i em qüestionava si havia de ser així.
Fent Jauría vaig tenir moments de qüestionar-me si el que estava fent ajudava o no; era just que la persona que més estava patint damunt de l'escenari fos l'única dona de la funció?
Allò de fins a quin punt ens hem d'entregar per la feina...
Era just que la persona que més estava patint damunt de l'escenari fos l'única dona de la funció? I que, a la platea, les que més patissin fossin les espectadores dones? Vull dir que, per ser totalment honesta amb tu, vaig tenir moments de qüestionar-me si el què estava fent realment ajudava o no. Moltes vegades sí, moltes vegades hi havia dones que necessitaven una abraçada, o notaves com hi havia alguna cosa que es tancava per alguna espectadora. I era superbonic d'experimentar i és una cosa que m'emporto. Però també hi va haver moments de dubte, de noies que em deien que ho havien passat molt malament. M'he preguntat si calia que jo, sobre l'escenari, ho estigués passant malament i i veient-te a tu passar-ho malament. Em qüestionava tot el que fèiem, però també té a veure amb la cosa política.
Crec que La furia neix d'una experiència personal de la directora Gemma Blasco.
Ella diu que no li importa explicar d'on ve el projecte, però no vol que això es posi en el centre. Ella va patir una agressió sexual al carrer, res a veure amb la història. Tampoc no coneixia l'agressor, a diferència de la pel·lícula. I hi ha hagut un procés judicial al darrere... I totes aquelles sensacions que ella va viure les ha pogut transformar en una altra història, en un altre context. Ara bé, sí que coneix el viatge que es viu després d'una agressió, i al final la pel·lícula va d'això. Llavors ella ho explica tranquil·lament, però no vol que la cosa se centri en un “basat en fets reals”.
Moltes vegades aquest tipus d'històries ens expliquen la superació del trauma, però aquí ens parla del camí. Ja veurem, no ho sabem, si ho supera o no...
És el què jo li he escoltat dir a la Gemma. Aquest és un camí molt llarg, i estem mostrant el principi d'aquest trajecte. I no sabem què passarà i tant de bo arribi al final d'aquest procés. Però és molt prematur, el primer efecte que té una violació, un primer trànsit. I la pel·lícula mostra aquest inici de camí i com es canalitza tota aquesta ràbia, aquesta fúria, la ira del principi, el fàstic...
A la pel·lícula es posa el focus en el mal acompanyament, fonamentalment masculí però no només, envers la persona que ha patit una agressió sexual. Fa pensar molt en respostes testosteròniques o inadequades que no tenen res a veure amb allò que necessita la persona que ha patit el que sigui que hagi patit, en aquest cas, una violació.
Sí, sí, i jo crec que també té molt a veure amb l'egoïsme general de la societat: necessito que tu facis això perquè jo estigui bé. Necessito que tu denunciïs, perquè, si no, jo no em quedo tranquil. Per un motiu com molt egoïsta i sense escoltar l'altre, sent zero empàtic. Crec que això va més enllà del masculí i el femení. Crec que tot plegat està molt contaminat d'egoïsme i de molt poca empatia en general. A la pel·lícula ens trobem amb dos germans, home i dona, i veiem com gestionaran el trauma i com s'acompanyarà. M'alegra escoltar que tu mateix et plantegis de quines maneres pots estar acompanyant algú que ho necessita. Fer-se aquesta reflexió em sembla superimportant i tant de bo la pel·lícula pugui ajudar.
El teu germà a La furia és un personatge cabdal en aquest sentit del mal acompanyament. Com va anar la feina amb l'Àlex Monner?
Doncs no ens coneixíem, i va ser molt important treballar la relació d'aquests dos germans, qui són, com es vinculen. Perquè hi havia moltes escenes que ens feien molta por, i vam treballar molt per separat amb la Gemma. I després també conjuntament, amb molta feina d'improvisació. Amb la Gemma va ser molt important treballar la relació del meu personatge amb el seu entorn directe, amb la mare, amb l'amiga, i sobretot amb la parella, per marcar com s'hi relacionava abans de la violació i com s'hi relacionava després. I amb el personatge de l'Àlex Monner era important també que fóssim molt amics i que hi hagués una base de molt d'amor, perquè després se sostingui tota la resta, perquè si no, no tenia cap sentit.
Crec que tot plegat està molt contaminat d'egoisme i de molt poca empatia
Pràcticament totes les teves pel·lícules estan dirigides per dones, i quasi totes debutants: ara la Gemma, però abans Carol Rodríguez Colàs (Chavalas), Gala Gracia (Lo que queda de ti) o Pilar Palomero (La maternal), que no debutava però sí feia el seu segon llarg. És casual?
Jo també he fet un repàs i és veritat que he treballat en moltes primeres o segones pel·lis. Fins i tot amb el Jordi Núñez, perquè Valenciana era la seva segona. Soc molt afortunada, perquè que algú confiï en tu per debutar amb un projecte que ha tingut tants anys al cap, tenint tan clars els personatges i com vol fer-la, i que vegi que tu pots fer la feina... Em sento molt agraïda per aquesta confiança, que em cedeixin aquests personatges que han tingut al cap. No deu ser casual perquè el percentatge és ampli. I deu haver algun factor en aquest sentit, però ara mateix no et sabria dir quin és. I que quasi totes siguin dones directores, doncs també, però... no et sabria dir el per què. Amb totes elles he creat una relació molt bonica, m'hi he implicat molt i n'he après moltíssim.
I què té d'especial la nova veu de la Gemma Blasco?
Ens coneixem des de l'institut, quan teníem 13 anys. I quan ella estudiava cinema ja ho tenia superclar. És molt tenaç, molt determinada. Ella estudiava a Band-A-Part, i la tenien molt ben considerada a l'escola, els seus curtmetratges ressonaven molt, i la gent que en sabia ja olorava que allà hi havia una mirada de cineasta. I trobo que això ho té, com també la capacitat de transformar coses que li han passat... Crec que la conquesta per a un cineasta, i també per als actors, és que puguis crear a partir d'una esporna de la teva vida. Poder transformar una cosa petita en una cosa molt gran. I crec que la Gemma té la capacitat, l'empenta, la valentia, de mostrar-se. Perquè crec que en les primeres pel·lícules és molt important mostrar-se, i això de vegades fa molta por. Però ella ho fa sense cap pudor. I crec que és una de les claus. A La furia, la gent podrà veure aquesta mirada, i aquesta manera d'explicar les coses que s'assembla molt a com és ella. Perquè la Gemma també és caòtica i bruta, en aquest sentit de que no és políticament correcta. Jo li desitjo el millor.
T'havia llegit dir que Jauría era el gran repte de la teva carrera. No ho tinc clar després de veure't esbudellar un porc senglar a La furia.
[riu] Ja... doncs t'he de dir que m'impressionava més del que després va ser. També em van donar molta llibertat d'arribar fins on vulgués. Però jo estic boja, fem-ho tot, fins que em vaig trobar el cor del porc senglar a la mà, i va ser com... hòstia! També és veritat que jo estava una mica “p'allà”, molt ficada en el paper. De vegades em passa que em vull bolcar molt i fer-ho tot. També passa que tenir la sort de poder fer un protagonista et dona molt. I aquesta escena en concret la vam fer l'última setmana de rodatge i jo ja estava entregadíssima. Però no és el que em va costar més, eh... no va ser el més difícil d'aquest projecte. Al final jo crec que totes les feines tenen alguna cosa de repte, si no... tampoc no els faries. És important saber per què acceptes un projecte, quin serà concretament el repte i què és el que vols aprendre. Quin és l'esglaó que vols pujar.
Acabo preguntant-te per una pel·lícula que potser et sonarà, es diu Sorda, i la protagonitza un tal Álvaro Cervantes...
Sí [somriu d'orella a orella]. M'encanta! Sabia que seria bonica perquè ja vaig veure de prop tot el procés que l'Álvaro estava vivint mentre la preparava. Però també hi anava amb unes expectatives molt altes, i és una merda anar-hi així perquè de vegades no es compleixen. Per sort, en aquest cas es van complir de sobres, la pel·li em va atravessar. I l'Àlvaro està molt content, tenia ganes de fer un projecte així, més íntim, i bonic, i cuidat, i també acompanyar una primera pel·li. Està molt feliç, la veritat.