Angus & Julia Stone no són un grup a l'ús. Potser per això agraden tant. Primer, no els pots ubicar en un lloc concret. Picotegen de moltes bandes, i encara que això seu va per la branca del folk i el pop-rock, el que els fa especials és aquesta espècie de connexió que estableixen amb els seus seguidors, que els permet tocar en temples com el Palau de la Música, com la nit d'aquest dimarts, 14 de maig, o a qualsevol festival en quèimperi el bon rotllo. I això és una cosa que de vegades se'ns escapa, ja que de sortida no hi ha més encant en ells que en altres propostes similars a la seva. Tanmateix, a la que es mouen, el públic respon. La prova és aquest sold out que penjava des de feia setmanes per al seu concert a Barcelona.
Així són ells, totalment impredictibles
Un altre dels seus secrets, és que igual tenen la banda funcionant, com es despengen amb projectes en solitari o en paral·lel. Com ells mateixos reconeixen: "Entren en aquesta porta giratòria en què tot pot passar i que s'obre constantment". Per exemple, Julia té tres discos publicats (l'últim, Sixty summers, que és extraordinari), amb la connivència d'algú com St. Vincent i el seu equip. En canvi, Angus s'entreté amb alguna cosa més d'anar per casa com Dope Lemon. I si han de deixar una temporada en guaret a Angus & Julia Stone, no passa res. I fins i tot quan es proposen reprendre el projecte fraternal, ho poden fer de la forma més bizarra i estranya: posant la banda sonora al videojoc Life is strange. True colors. Una quadratura que no encaixaria amb aquesta filosofia seva més hippy. Però així són ells, totalment impredictibles.
Cape forestier és un disc temperat, amb boniques harmonies, una mica de folk psicodèlic i un desig que flota: volen i busquen ser feliços.
Això del videojoc va ser el 2021. Per a aquest 2024, el menú que podem degustar es titula Cape forestier, un disc temperat, amb boniques harmonies, una mica de folk psicodèlic i un desig que flota: volen i busquen ser feliços. I això ho transmeten a l'àlbum i també sobre les taules. Ja que allà, en efecte, és on ells redoblen esforços. Aquest és el seu ganxo. N'hi ha prou amb escoltar la veu tan bonica de Julia a The Wedding Song (a mig camí entre Victòria Williams i la de la reverenciada Joni Mitchell), amb els cors a mida del seu germà. Es veu, es nota, que s'entenen amb la mirada. Raó de més; han compartit mitja vida (o la vida sencera). Per tant, amb aquestes credencials i una audiència que de bon inici està predisposada, el duo surt i toca en un escenari preciós en forma de triangle, amb llums i fars com d'una altra època.
Una ampolla de vi i un parell de copes
Comencen ells sols i després s'incorporen tres músics, dues d'elles dones. A la tauleta, una ampolla de vi i un parell de copes. Amb la primera cançó, Santa Monica Dream, l'impacte és la veu de Julia: encaramel·lada i potent. Yellow brick road és la primera que aclama el públic. Una de les seves favorites. Julia toca l'harmònica. De fet, ho toca tot, guitarra, teclats, i fins a una trompeta a l'estil de Calexico en un tema com Nothing else, que no costa imaginar com a banda sonora d'un capítol de Fargo o True Detective. La frivolitat arriba, encara que sent amants de les versions, potser no ho és tant, en interpretar Flowers de Miley Cyrus. Una relectura molt tranquil·la, reconeixible si saps o t'anuncien que és aquesta. En cas de badada, et passa per alt el detall.
En aquesta versió més inofensiva de 2024 d'Angus & Julia Stone, impera la sobrietat i una certa elegància
Després, i en breus arrencades, apareix una guitarra elèctrica que dona vida, però que en general els decibels emergeixen amb comptagotes. També aflora el vessant més hippy i surfista. En aquesta versió més inofensiva de 2024 d'Angus and Julia Stone, impera la sobrietat i una certa elegància. Fins que anuncien la cançó de casament, i allà sí, es deixen anar tot fent bromes, com l'atac de calor de Julia i el seu ingenu: "Estic molt calenta". Per no parlar de la versió del Ni tu ni nadie d'Alaska y Dinarama; lloable per l'atreviment, però a hores d'ara, completament innecessària. En el tram final, de nou la contenció i la sensació que ara s'ajusten a un patró en el qual ningú no se sentirà incòmode: acaben el recital amb una delícia, Draw your swords. Han estat feliços, nosaltres també.