Guillem d'Efak és una de les veus més originals de la música catalana del franquisme, però també de les lletres catalanes del franquisme i la transició. A més a més, era un personatge fora del comú. Aquest negre, bromista impenitent, havia arribat a convèncer a alguna gent que era un rei africà i que havia menjat carn humana. En realitat, havia arribat de la Guinea Espanyola als 2 anys, no havia menjat mai carn humana, i pràcticament havia perdut contacte amb la cultura africana. Es definia com a "mallorquí, català, europeu i negre". Ara, Guillem d'Efak és protagonista d'un documental, Guillem d'Efak, l'ànima negra de l'illa, que TV3 i IB3, la televisió de les Balears, estrenaran aquest dijous, dia 18, a les 11 de la nit.
1-Promo docu Guillem D'efak. L'ànima negra de l'illa from MANUAL on Vimeo.
A la recerca d'un personatge
El dramaturg Pep Tosar va estrenar el 2012, amb gran èxit de pública i crítica, una obra de teatre sobre Guillem d'Efak, Tots aquests dois. Tosar volia incloure al muntatge unes entrevistes que havia fet a alguns dels amics i col·laboradors del cantant mallorquí i per fer-ho va contactar amb una productora cinematogràfica. Els responsables del muntatge dels vídeos, Manu Benavente i Alfons Garrido, van quedar fascinats pel personatge i van arribar a la conclusió que calia anar més enllà del muntatge per a l'obra de teatre i fer un documental sencer sobre Guillem d'Efak. Es van posar mans a l'obra i tot i que van trigar molts anys, van poder fer un treball en profunditat amb l'ajuda del propi Tosar i de Bartomeu Mestre, biògraf i marmessor de D'Efak. Però van evitar fer un documental clàssic i van recórrer a posar el centre del seu interès en la recerca que va fer Pep Tosar sobre el cantant mallorquí. El documental és un recorregut per les entrevistes que va fer Tosar i per la seva progressiva identificació amb el cantant negre.
D'Mbini a Mallorca
El documental explica pas per pas la biografia de Guillem d'Efak (Asobla, la Guinea Espanyola, 1930). Era fill d'un caporal de la Guàrdia Colonial que havia passat més de 15 anys a les selves de la Guinea i d'una dona fang, Hada, del clan Efak. Quan li va tocar l'hora del retir, va tornar a Manacor i va endur-se amb ell aquest fill que havia tingut a la Guinea i que, a Mallorca, criarien la seva germana i el seu marit. El nen, Guillem Fullana, es revelaria precoç: als 14 anys ja llegia Rimbaud en francès i, amb uns anys més, ja freqüentava els prostíbuls. Quan va arribar a la majoria d'edat va trencar amb el seu pare i es va instal·lar a la ciutat de Mallorca. Poc després, decidiria anar-se'n a treballar a una mina a Alemanya; després de tenir greus problemes va tornar-se'n a Mallorca on va protegir-lo la propietària d'un prostíbul. Feia algunes feinetes (sempre va confessar ser molt poc treballador), com escriure les cartes que les prostitutes del bordell enviaven als marines americans. A Mallorca, quan començava a arribar el turisme, va dedicar-se a tocar en una orquestra especialitzada en espectacles per a turistes. Ell assegurava que havia tingut molt d'èxit entre el seu públic femení, i no només a nivell musical. En aquest local Guillem d'Efak cantava sovint cançons espirituals en anglès, al més pur estil de Nova Orleans, però també algunes peces traduïdes al català.
Escena del documental: Guillem d'Efak, l'ànima negra de l'illa.
De Mallorca a Barcelona
Va ser en un bar per a turistes on el va trobar el poeta i activista Josep Maria Llompart, qui va adonar-se'n de seguida del seu talent, i el va animar a viatjar a Barcelona per sumar-se a l'incipient moviment dels Setze Jutges. A Guillem d'Efak no li va costar anar-se'n: el documental el mostra amb un immens somriure, amb la seva guitarra i una maleta, al port de Barcelona. Estava decidit a emprendre una nova carrera artística, però també política i patriòtica; per a ell cantar en català era una opció clarament política. La primera cançó que va gravar, "La balada d'en Jordi Roca", ja era tot un manifest contra la pena de mort i contra el règim. Guillem d'Efak destacava per la seva professionalitat entre els poc experimentats membres dels Setze Jutges i va acabar per fer carrera en solitari. Va convertir-se en l'ànima d'un local d'oci mític: La Cova del Drac. Allà, Guillem d'Efak cantava cançons pròpies i versions catalanes de clàssics del jazz i del soul, però també participava en obres de teatre, en espectacles diversos... Durant un temps va ser la veu més original i moderna de la música catalana.
El replegament
El documental explica com, malgrat tot, als anys setanta Guillem d'Efak va retirar-se de la vida musical i se'n va anar a Mallorca. Va passar ràpidament de l'èxit a l'oblit; sempre havia estat un personatge atípic i resultava força incòmode per la seva franquesa. No li va importar gaire: es va dedicar a fer de guia turístic per hores i a estar-se tirat al llit, la seva ocupació favorita. Per sort, mentre estava estirat al llit, escrivia: poesia, teatre, teatre infantil... El poeta Bernat Nadal, a L'ànima de l'illa, explica que no era un narrador ni poeta menor: "Tenia un llenguatge precís i preciós, com Alcover". El dimoni Cucarell és una de les obres més representades en llengua catalana. El 1994 va emmalaltir greument i poc després moria.
L'home sense imatge
Diuen que a Guillem d'Efak no li agradaven gaire les fotografies. I, de fet, és gairebé impossible trobar vídeos de les seves actuacions. El documental, doncs, es construeix bàsicament sobre un Pep Tosar que reconstrueix el personatge d'Efak. Ni tan sols incorpora gaires textos ni cançons del cantant negre. Els directors, doncs, han de fer un esforç extraordinari per reflectir la vida d'un personatge excepcional. Un esforç que resulta exitós, sobretot, per l'extraordinària i inaudita de Guillem d'Efak, un vividor, amant de les dones, de la beguda, dels llibres, del dolce far niente, de la broma... Un home que, segons confessa Manu Benavente, "m'hagués agradat conèixer. Un tipus d'aquests que t'enamoren. Una persona que fascina per la seva trajectòria vital"... I un personatge que avui en dia valdria la pena recuperar, especialment si tenim en compte que alguns dels seus llibres són introbables, i que algunes de les seves obres de teatre no s'han representat mai. Un documental que val la pena veure.