Anna Andreu ens presenta Vigília, un disc produït per Hidden Track Records. Un cant a l’espera, a l’acord lent, a la paraula que esquinça. De l’escola de Ferran Palau o Mar Pujol, l’artista catalana resol en vuit temes un àlbum ple de lirisme i de sons acústics. Des de Cálido Home, la cantant ha fet una evolució musical molt palpable experimentant amb instruments i textures que envolten el text d’un clímax especial. El pròxim dijous 3 d’abril tocarà a l’Auditori de Barcelona amb Mar Pujol, i diu que el que més li agrada del seu públic és la seva fidelitat. Ella diu que no omple estadis; veure’m. De moment la podrem escoltar en un dels espais més prestigiosos del país.
Quin significat guarda el nom del teu nou àlbum, Vigília?
Vigília té diverses accepcions. Hi ha la vigília com l'insomni, com una dormisqueja o estar desperta durant la nit experimentant un sentiment de solitud mentre et passen moltes coses pel cap; estàs en un estat d’alerta. És durant aquest moment, quan estàs en alerta, que tens un instant d'activitat mentre tothom està inactiu, tots els pensaments es tornen pesats i sorgeixen les ombres fosques. També vaig estar consultant que existeixen les vigílies romanes, els canvis de guàrdia romans, que em reforçaven aquesta sensació d'alerta. Pensava en aquest estat de vigília i en el fet que pot passar qualsevol cosa... I si ningú està despert? Vaig traslladar aquesta vigília a un estat de preparació per a tot el que pugui succeir. I, per últim, la vigília són les hores prèvies a un dia important, abans que neixi o mori algú, etc. Vigília era un concepte que es repetia al llarg de totes les cançons, relacionant-lo amb la nocturnitat. També era un moment en què estava a punt de ser mare i em connectava amb l'espera. La vetlla em portava a això.
La maternitat ha estat un tema que ha travessat el disc? El teu primer senzill, No té nom, té algun missatge?
A veure, faig cançons per no haver-les d’explicar, el missatge és el que tu agafis. El disc està travessat per la maternitat, però no necessàriament les cançons. La maternitat va influir en les gravacions, en baixar-lo a terra i fer-lo real, perquè hi havia una situació complicada per a la conciliació. Vam gravar el disc amb un nadó i sense dormir. Jo veig tot això en el disc quan l'escolto: recordo aquest cansament que no em deixava pensar. Algunes cançons estan fetes des del 2021; em costa molt donar-ne una per bona i, per tant, a vegades les deixo reposar i les agafo temps després. Soc molt perfeccionista, i la meva manera de treballar és bastant obsessiva. Hi ha cançons d'aquest disc que pertanyen a un moment totalment diferent del que em trobo ara, i no les vaig fer pensant en el present. En el cas de No té nom, hi ha parts que em traslladen a abans de ser mare.
Des del teu primer àlbum, Malsons, què ha canviat? Com ha estat l'evolució?
Estic molt contenta amb com ha evolucionat el meu projecte perquè ha sorgit un públic que em fa sentir molt afortunada: ve als concerts, és molt fidel, i crec que hi ha hagut una connexió amb aquest públic d'incondicionalitat. El meu públic no omple un estadi, però sempre hi és. I en mi ha canviat la seguretat: crec que tinc més confiança a l’hora de donar una cançó per bona. El disc és molt genuí, no és una producció molt enredada, no hem anat a buscar un so ample, la cançó s’aguanta per si mateixa. Moltes de les peces s’han gravat en directe, veu i guitarra alhora, perquè és el que jo sé fer, el meu estil, intentant mostrar-ho de la manera més planera possible. Així com en el primer disc no sabia on anava, aquí ho tenia molt clar. Vigília agafa el millor dels altres àlbums passats: la senzillesa de les cançons del primer disc i l'experimentació sonora del segon.
Crec que tinc més confiança a l’hora de donar una cançó per bona
Quins referents musicals tens a l'hora d’inspirar-te? Als anteriors discos trobem cançons com El Jinete, de Paco Ibáñez.
No ho sé... Més que emmirallar-me en Paco Ibáñez, m'agrada com vesteix un text, ho fa d'una manera respectuosa; d'ell he après molt. No soc una persona que llegeixi molt ni escolti molta música, he trobat els meus propis mecanismes per generar cançons: una imatge, una escena. Penso molt en imatges per fer-les, m’imagino una escena i la poso en moviment; tinc una ment molt cinematogràfica. Llavors, els referents de vegades no tenen gaire a veure amb la música o la literatura, sinó amb coses que em poden inspirar, amb experiències o amb somnis. Somio molt, i m'agafo al que és oníric. Les referències són les que crea la meva ment; al final, sorgeixen quan intento no controlar-la tant. I amb aquestes referències, m'imagino les cançons.
És un procés totalment creatiu.
Si comences a escriure de manera més automàtica i sense una direcció clara, apareixen escenes i paisatges als quals, d’altra manera, no hauries arribat, perquè són fruit d’alguna cosa més irracional. Són un misteri. I, per tant, descobrir de què parla la cançó fa que m'hi enganxi, que la vulgui acabar, que vulgui veure com segueix aquesta aventura. Mira, Rosa i Espesa és la cançó que obre el disc, i la vam tocar al final de gira. Va ser una manera d'agrair a la gent que ens hagués estat seguint en tots aquests concerts. És una cançó que vaig acabar just per aquell concert, perquè era una peça que la gent no trobaria enlloc més. La vam cantar amb la Rita i el Pol aquell dia, i forma part del nou disc. No l'hem gravat amb ells, eh?
Com definiries el teu disc?
És un disc bastant melancòlic. Tot i que no totes les cançons. Temes com La Navalla són el contrapunt, és molt enèrgica, té molta força, i crec que aporta un to necessari, per la potència, les guitarres premudes, la distorsió... Et treu del folk per un moment i et porta a un altre lloc, amb paisatges més oberts. Hi ha una cançó que es diu Sencera, que podria ser una peça popular. Aquí hi ha el violí de la Marina, que té un paper molt important en el disc. Toca bateria, violí, sintetitzador…
Com és la relació professional amb la Marina?
Tinc la sort que la Marina no té l'ego de dir "Jo vull tocar més, jo vull fer un redoble més". Ella sempre treballa a favor de la peça. Això és molt guai de trobar en una bateria. I a més de ser bateria, és músic. I més enllà de la formació, sempre prioritza la peça més que no pas l'artista. Això és el que fa que la cançó ens agradi més.
Jo somio en català
Creus que és difícil fer aquest tipus de música en un moment on els sons urbans tenen tant d'espai?
Ara mateix la música urbana té molt d’espai, però també cal recordar que durant molt temps no en va tenir. Fa anys era molt difícil fer música urbana perquè l’escena estava dominada pel pop i el rock català. Qui feia música urbana en aquell moment no tenia gairebé cap espai, i ara sí que el té. També és una qüestió de cicles. Potser d'aquí a uns anys veurem coses inesperades, com panderos quadrats, saps què vull dir? I, de cop, deixarà de ser tan habitual veure amplificadors i guitarres per tot arreu. Sempre hi ha un moment en què una tendència està gairebé desapareguda i, de sobte, torna a ressorgir. Qui sap, potser ara el cant gregorià tornarà a estar de moda.
Et sents afortunada dedicant-te a fer música en català?
Jo tinc la sort de poder-me dedicar a això, també perquè no som tanta gent fent aquesta mena de música. De fet, ara potser és més difícil destacar dins de la música urbana, perquè quanta gent s’hi dedica? Quanta gent no pot gravar un disc? El projecte es diu Anna Andreu i porta el meu nom, per tant ho veig inseparable de qui sóc jo i de la meva identitat. Té a veure amb la manera com parlo, amb el que penso, amb el que somio. Jo somio en català. Seria estrany per a mi fer-ho en altra llengua. Puc fer cançons en castellà, i n'he fet, i estic còmoda també, però no m'he plantejat utilitzar una llengua que no sigui la meva, almenys de moment.