La màquina Hamlet de Heiner Müller, amb direcció de Marc Chornet i amb el segell de Projecte Ingenu és el nou muntatge de la Sala Atrium. Aquesta versió la protagonitzen Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya. Heiner Müller (1929-1995) és un dels dramaturgs alemanys contemporanis més coneguts, i que molt probablement s’ha convertit en un clàssic. Es tracta d’un text dur per l’exigència amb la qual està escrita. Müller pretenia destruir Hamlet, desconstruir-lo aplicant-li un seguit de fórmules dramàtiques. No obstant, cal avisar a l’espectador que el context en el qual l'autor escriu Hamlet és en un context de Guerra Freda i que especula sobre la implantació del capitalisme com a lògica hegemònica. I, com és d’esperar, com afecta en la societat alemanya dividida pel mur de Berlín. L’obra de teatre es va escriure el 1977, dotze anys abans de la seva caiguda. És important remarcar-ho, perquè en el muntatge de Marc Chornet, l’imaginari cinematogràfic soviètic és molt present en les imatges que observen els protagonistes.
Les decisions de Chornet construeixen l’atmosfera gràcies a la tecnologia: els espectadors fan ús d’auriculars que amplifiquen el so i reprodueixen una simfonia sonora paral·lela a la representació. Un text que, partint de Hamlet, vol subratllar la necessitat de pensar la utopia i la religió com a motor absent de la vida contemporània. El dubte de Hamlet ha quedat anul·lat, Hamlet no identifica a qui pot venjar. D’aquí l’obsessió de l’autor alemany per destruir l’obra de Shakespeare, una obra frontissa també del pas del teatre medieval al teatre modern, el despertar de la consciència. En el cas de Müller, el bloqueig de la consciència (política). La posada en escena, realista, genera un gran impacte en el públic de l’Atrium, i podrà veure's en cartellera fins diumenge 28 d’abril amb les entrades esgotant-se. Hem parlat amb la protagonista femenina, Anna Pérez Moya, que encadena diversos muntatges.
Fer un Heiner Müller no és fàcil. A nivell teòric hi ha un concepte, el distanciament, molt difícil de portar a la pràctica.
És una feina que hem fet paral·lelament amb la lectura del text. Tot el que és teòric ho has de posar a la pràctica. I sí, ho hem traslladat adoptant la forma de trencaments, de modulacions del text. Es fa difícil descriure com pots generar aquest distanciament en la ficció contemporània, sí. I més en teatre, que és el que fem aquí.
Hi ha muntatges històrics de Müller a Catalunya: Lluís Homar i l’Anna Lizaran al Lliure de Gràcia, amb Quartet. Per no parlar de les direccions de Bob Wilson que s’han vist a la península.
Sí, hi són. Nosaltres, però, treballem amb l’empremta de Projecte Ingenu. És un muntatge bastant tranquilet. Hem construït una atmosfera per omplir les parts en les quals no hi ha text. Hi ha una relació entre Ofèlia i Hamlet que no està estrictament escrita, ho hem hagut de construir nosaltres, i aquesta feina ens fa apropar-nos al text d’una forma singular. La versió del Lliure no la vaig veure ni la conec.
Els que estudiem la branca de teatre físic a l’Institut del Teatre creem companyies per sobre de les nostres possibilitats, i quan no se les acompanya, moren
Quines dificultats planteja aquesta posada en escena?
Hi ha moltes imatges boges que es projecten a través del cos dels intèrprets. No ho hem treballat des de la bogeria, ni des de la hiperactuació, sinó amb el sempre voler fer menys. És un text molt poètic i l’hem treballat des de la contenció. Hem partit d’una situació mare que podria portar a totes les accions que observem.
Tota la tradició alemanya posterior a Brecht té la convicció que el públic és l’enemic. Penso que a Catalunya tenim pocs directors que hagin begut d’aquesta tradició, segurament l’Albert Serra, i fa cinema.
Bé, cap al final, a la meva darrera frase li dic al públic. "Aquí parla Electra. [...] Quan ella amb ganivets de carnisser, avanci pels vostres dormitoris, coneixereu la veritat". Hi ha la necessitat de veure en el públic a Hamlet. És a dir, el públic com a opressor, com aquells que perpetren les violències. Això hi és a l’obra, sí. Ens passa tota l’estona. Però faig un salt; no ens passem el dia buscant culpables? O per exemple penso en un mal endèmic: la burocràcia i com hi lluitem en contra constantment. Ofèlia vol cercar “la veritat”, això és molt poc concret, és més aquesta actitud d’afrontar aquesta vida monòtona que la té enclaustrada.
Anna, venies de fer La plaça del Diamant.
Sí, i allà l’exigència actoral era una d’altra. Dèiem el text al públic, a pèl. Com a actriu era molt més difícil allò que ara fer això i actuar amb aquesta fredor, actuar amb aquesta màscara que relaciona Hamlet i Ofèlia. Va ser un muntatge molt bonic, això sí. I el que més m’agrada és que amb les altres actrius veníem de mons molt diferents, actoralment parlant, i no només; també per trajectòria, i vam treballar amb una energia compartida.
Parla’ns de la teva formació.
És una història llarga. Els anys d’Institut del Teatre ho compaginava amb altres feines. Feia una jornada completa d’atenció al client, mitges jornades mentre estudiava. I sí, més tard vaig fer el salt a la professió i va ser un canvi radical. De moment visc d’això, estic encantada amb la situació. No m’ho havia imaginat pas. Abans havia passat per Moveo, una escola de dansa durant quatre anys, dos a Londres. A l’institut vaig descobrir que tota la tècnica que tenia no era necessària si no tenia altres coses: saber llegir, compondre etc. A Projecte Ingenu m’hi he pogut desplegar. Normalment, els que estudiem la branca de teatre físic a l’Institut del Teatre creem companyies per sobre de les nostres possibilitats, i quan no se les acompanya, moren.