Hi ha una Catalunya que no surt a les promocions turístiques de la Generalitat, però és l’origen d’icones del país. Aquella Catalunya aspra i encisa per les llegendes té lloc a la Segarra, un tros de terra marró cobert per conreus de cereals anomenat els Plans de Sió, la terra promesa de l’Anna Punsoda (Concabella, Segarra, 1985). A la seva nova novel·la, La terra dura. Retorn al cor de Catalunya (Pòrtic Edicions, 2023), l’escriptora ens explica en un diari la seva tornada als orígens i el retrobament amb la seva llar. Per què anar a viure a un lloc del qual tothom se n'ha anat o tard o d’hora marxa? Aquesta és una bona pregunta, i la resposta la trobem en un centenar de pàgines que ens mostren la realitat d’un territori oblidat per la majoria, però mai pels que han nascut allà.
Com a tots els llocs de frontera, amaga històries i personalitats increïbles que la lleidatana ens explica amb l’orgull de qui sap que ningú els dona entitat
La majoria de pobles no reuneixen més de 100 habitants, però són poblacions on trobem monuments i paratges centenaris. Els Plans de Sió és una terra fronterera, amb fortificacions que marquen el començament o final d'un altre territori. Com a tots els llocs de frontera, amaga històries i personalitats increïbles que Punsoda ens explica amb l'orgull de qui sap que ningú els dona entitat: la xocolata de la fàbrica Jolonch que va demanar Lluís Companys abans de ser afusellat o la marxa dels setanta castells. Són aquestes algunes de les fites històriques o indrets que enganxen al lector a continuar descobrint la comarca, però també els comentaris crítics sobre qui mana a aquelles planes i qui té interessos allà: "Ramón Royés va ser l'últim alcalde convergent de Cervera, entre el 2011 i el 2019. Tot i que durant el seu mandat va restaurar el centre de la vila, passejar-hi em deprimeix", assenyala l'autora. Tanmateix, remarca les humiliacions que han patit per part de les indústries i parla del cas de la Lear, ubicada al territori i no a Igualada, perquè els treballadors de la província de Lleida cobraven menys que els de Barcelona.
Un mar d’espigues poc rendibles
Història, política, testimonis, hi ha una bona anàlisi d’aquesta terra i també una bona fotografia del paisatge, perquè explica la seva transformació a través d’una economia agrícola intensiva. Abans, la Segarra era una terra d’ametllers, vinya, colza, i ara esdevé un mar d’espigues poc rendibles i de mirades a curt termini sobre com dinamitzar l’àrea amb nous conreus, ben sabent que la solució és la recuperació dels antics. Aquesta paradoxa és una situació que es dona no només a la Segarra, sinó a totes les zones agràries del territori, no ens posem estupendes. Emmalaltim la terra, però volem viure d’ella. Seguint amb el territori, l’autora comenta la mala gestió de les zones ZEPA o com curiosament, a mesura que t’apropes als escorxadors, les restriccions d’aigua es relaxen.
El que més m’ha agradat de l'Anna Punsoda és que no idealitza la tornada a la terra promesa, el cert és que no n'hi ha
L’Anna Punsoda va decidir tornar a viure-hi quan una nit de Reis a Barcelona va tornar a casa amb els seus fills i va sentir que el temps de la Ciutat Comtal s’havia esvaït en una celebració impersonal absent d’arrels i afectes. A mi el que més m’ha agradat de l'Anna Punsoda és que no idealitza la tornada a la terra promesa, el cert és que no n'hi ha. Ella sap com moure’s en un terreny dur, amb caràcters agrests, i mira de cara la seva terra i diu: "jo et pertanyo i tu a mi, i no ets perfecta, però jo tampoc". Gràcies, Punsoda, per no ser una de les centenars d’escriptores “neorurals” que han presentat els pobles i els seus entorns com paradisos del Jardiland (tot i que el de Lleida m’encanta). Algunes d’aquestes firmes només han fet que presentar l’entorn rural o els espais despoblats com espais idíl·lics de desconnexió, estereotipant les professions que es duen a terme i infantilitzant als seus habitants.
Gràcies, Punsoda, per no ser una de les centenars d’escriptores “neorurals” que han presentat els pobles i els seus entorns com paradisos del Jardiland
El camp no és un jardí, els pobles no són decorats i els conflictes que assolen la Segarra no són tan diferents dels que succeeixen a Barcelona o a Girona. Tot i que a vegades, i és normal, a les persones que venim de llocs on la biodiversitat i els seus problemes travessen part de la vida ens sobta veure urbanites espantats per aplacar una plaga de conills. A mi el diari de Punsoda m’ha despertat curiositat per la comarca. Ara tinc ganes de visitar la Concabella, de llegir Manuel de Pedrolo i, sincerament, de quedar-me a Barcelona… Perquè no vull tornar a les arrels, però crec que retrobar-se amb elles és una bona teràpia i un bany de realitat si es fa amb consciència. Doncs t’enfrontes al que més i menys t’agrada de la teva forma d’estar al món i no et queda més remei, si et vols quedar, d’acceptar-ho. L’Anna Punsoda és dels Plans de Sió, d’una terra dura i no promesa.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!