Després de l’arribada a l’equip de direcció artística de la Sala Beckett, i després d’anys fent ajudanties de direcció, Anna Serrano dirigeix Cacophony, de l'escriptora britànica Molly Taylor; una obra coral centrada en el paper de les xarxes socials i la cancel·lació. La Beckett, des de la seva arribada a Poblenou, ha defensat un model híbrid: grans produccions de textos contemporanis, la revisió de textos clàssics i produccions de caràcter mainstream. Gràcies a l’oferta formativa i a l’espai de trobada, la sala és un referent al barri. Amb cert to grotesc, l'obra dona cos als comentaris de les xarxes i capgira la realitat cibernètica en la realitat dels personatges de la funció. El context de la festa, de les relacions d’amistat i d’amor de la joventut es contraposen amb l’ascens de popularitat de la protagonista [Clara de Ramon]. El text planteja poca versemblança en el dispositiu: tot i usar tots mòbils, no saben si la protagonista era a la manifestació durant l’atemptat, i es qüestionen les conviccions de la protagonista pel fet que fos testimoni de l’atac. El muntatge és coral i usa diversos elements escenogràfics, d’il·luminació i musicals per induir-nos en una festa permanent. La resta de l’equip artístic són Marc Salicrú (llums), Judit Colomer (escenografia), Arnau Vallvé (música i so), Chloe Campbell (vestuari), Ester Guntín (moviment).
Havies fet moltes ajudanties de direcció abans de dirigir.
Ha estat la meva escola. Ja mentre estudiava Comunicació Audiovisual he pogut veure un ventall molt ampli de maneres de dirigir i actuar. Defenso un lideratge en la direcció des de la col·laboració amb altres persones. Això m’ho deia la Marta Pazos: "Tu has d’inspirar a les altres persones del procés artístic". I té molta raó. La meva funció és que els artistes han de poder aportar la seva creativitat en el projecte.
Com arribes al text?
De manera molt casual. Buscant textos a Londres, me’l trobo. Cercava textos corals i amb gent jove. I aquest encaixava. El vaig llegir i en vaig fer una primera traducció per entendre’l, i vaig trobar-li el sentit. Hi havia moltes coses de la realitat, i que em tocaven de prop, i vaig veure que m’apel·laven a mi. La traducció finalment l’hem fet l’Oriol Puig Grau i jo. Som molt amics i hi confio molt artísticament.
Quin és l’argument?
L’argument agafa el context d’una manifestació feminista en el qual hi ha un atemptat terrorista. Arran d’això, la protagonista fa un escrit molt emotiu, perquè l’atemptat ha afectat a una de les seves millors amigues. El text que escriu es fa viral i rep molta atenció, i mostra els mecanismes de les xarxes per convertir-te en un heroi, en una estrella. No desvelarem més, però ens adonem que hi ha una cosa de les que ha dit la noia que no és certa, i això fa canviar la percepció dels demés. I obre un dubte ètic.
És important que la Beckett sigui un espai on passin coses, i que la gent senti que pot venir a explicar els seus projectes
Com vas fer el càsting?
Real, m’havia de creure que eren amics entre ells. I no volia fer un càsting d’estrelletes, ni de teatre, ni de TV3. Calia trobar el punt mig, i ha estat fantàstic treballar amb aquest equip de gent. Actoralment, cada escena ens ha exigit coses molt diferents. I hem treballat tots plegats, i des del propi material de cadascú i d’entendre tots el text de la mateixa manera. Havíem de plantejar la coralitat.
Plantejar la coralitat des d’un punt de direcció d’actors és molt difícil. Com es fa?
Per mi, fer l’ajudantia de direcció de Tots eren fills meus amb el David Selvas al Teatre Lliure va ser un màster. Allà vaig entendre moltes coses. Per exemple, la relació entre el personatge i l’energia ha d’equilibrar-se. En David es concentra molt en la psicologia de l’actor, quins són els seus motors en tot moment. El meu recorregut com a directora és una cosa molt més estètica i pensar en l’artefacte del teatre. Hi ha molta diferència entre les dues formes de fer teatre, però per mi ha estat natural dirigir un text de text. A més, el text que estrenem amb els VVAA és un text ja escrit i tancat de l’Eva Mir, tot i que respecta el nostre imaginari. Per primera vegada, aquest espectacle el dirigiré jo. Cadascú farà el que millor se li dona fer. Ho fem ara que serà el darrer espectacle.
Semblava que els VVAA tenien una molt bona relació amb el Teatre Lliure de Juan Carlos Martel, però va caure. Què va passar?
Primer vam fer This is real love. Després vam fer ARCAS, una aposta forta. ARCAS va ser un procés molt dur. A nivell tècnic va ser molt complicat, i des del teatre ho van patir. Vam apurar molt a l’estrena, però finalment va sortir bé tot i la complexitat. Requeria de més temps. Nosaltres amb Cacophony hem baixat a sala i ha estat tot molt tranquil.
Quin paper tens ara a la Beckett? Quina és la teva funció?
Configuro tota la programació de la temporada amb el Toni Casares. A mi m’arriben moltes propostes; textos per escenificar i muntatges ja estrenats. També vaig a veure moltes propostes. Conèixer molt el teixit de la ciutat i encaixar-ho tot. I decidir amb quines coses apostem més fort i les produïm, i les setmanes, o com conviuen les dues sales. I fer un acompanyament artístic amb els autors residents i amb les companyies. Amb en Toni Casares ens hem entès molt bé. Això no vol dir que només faci gestió, vaig demanar compaginar la direcció amb la gestió.
Canviarà el segell Beckett?
Espero que sí, per part meva molt. És important que la Beckett sigui un espai on passin coses, i que la gent senti que pot venir a explicar els seus projectes. El primer que vaig fer va ser trucar gent i preguntar què feien. No volia que em venguessin els seus projectes sinó conèixer inquietuds i en què treballen. Volem una Beckett accessible.