Tres dones jordanes gairebé amagades a la llar familiar, sense gaires més motivacions que la de cuidar a les seves famílies. Les violacions, les vexacions patriarcals i les ganes de no seguir vivint són alguns del temes que la directora kurda Helin Çelik tracta a Anqa, una producció catalano-austríaca que ha format part de la secció Fòrum de la Berlinale. Una intensitat que es relaciona amb una bellesa sensacional de la fotografia i la imatge: cada fotograma del documental és digne de ser penjat a la millor de les sales d’exposicions del món. La delicadesa estètica portada a l’extrem i el respecte cap a les històries d’aquestes dones és fruit d’una feina de set anys de documentació, recerca i cura del projecte. No obstant, la gravació es va fer en tan sols dues setmanes, explica Çelik al festival alemany: “Amb cada personatge només vam tenir tres dies de rodatge i amb l’edició, només entre deu i quinze dies. Vaig passar molt més temps buscant els membres perfectes per l’equip i, quan els vaig trobar, vam parlar moltíssim. Tampoc és fàcil rodar a l’Orient Mitjà: sempre hi ha el risc de posar-te en perill o de tenir problemes amb el govern”.
🟠 'Sica', l'oda a l'adolescència de la directora catalana Carla Subirana que ha seduït la Berlinale
🟠 La producció catalana 'Matria', rebuda amb ovació a la Berlinale
Les violacions, les vexacions patriarcals i les ganes de no seguir vivint són alguns del temes que la directora turca Helin Çelik tracta a Anqa, una producció catalano-austríaca que ha format part de la secció Fòrum de la Berlinale
I entre aquest equip, la productora barcelonina Kepler Mission Films i la directora de fotografia Raquel Fernández Núñez, la mà dreta de Çelik durant el rodatge i la responsable d’aconseguir escenes que freguen l’art. “Ella té un ull per a la bellesa en moments en què semblava que no hi n’havia. Es basa en el concepte de 'hàptic', una cosa que no pots veure amb els ulls però sí amb l’ànima. Vam parlar molt sobre això i en vam fer molta recerca, i al final vam poder arribar-hi”, explica la directora. En el relat de les tres dones, gairebé totes les escenes són a dins de les seves cases o les seves immediacions, però l’espectador no s’avorreix: al contrari, es delecta en el detall de cada imatge com si es tractés d’un món de somni. Çelik concreta que l’atmosfera del documental “té una certa mística gràcies a que la Raquel va captar la meva idea molt bé, érem gairebé un sol cos durant el projecte”.
La seva pròpia història
Una pel·lícula que s’apropa molt a la mirada de l’espectador i de la qual la directora és conscient que no és apta per a tots els públics: “És una pel·lícula molt propera que no deixa gaire espai mentre la veus. També és molt desorientadora: et dóna una certa orientació però després te la treu. Crec que Anqa és un viatge molt intens i té una ritme molt especial”. Presentar una pel·lícula tan artística a un festival com la Berlinale és, per a Çelik, “un procés molt bonic però alhora difícil per revelar-lo i exposar-lo públicament”. La representació del trauma a través de diferents generacions de dones es tracta amb màxima intimitat i, com comenta la directora, “la pel·lícula fa possible aquesta trobada amb la història personal d’aquests personatges des d’aquesta perspectiva. Menciono a les dones, però no crec que calgui ser dona per sentir el que senten elles”.
Deixeu-nos explicar la nostra narrativa des de les nostres pròpies boques i no des de les vostres
Si buscava retratar el trauma femení, per què centra la història a l’Orient Mitjà i no a qualsevol altre punt del món? “Perquè crec que com a autores i creadores és molt important mostrar la nostra pròpia història. Sóc una dona d’allà, una dona kurda, i és una cultura molt propera a la meva on hi existeixen els mateixos problemes que a la meva”, admet Çelik, que aprofita per fer una denúncia pública en contra de l’apropiació cultural que fan molts cineastes filmant a llocs i a cultures d’on no pertanyen i no tenen idea de les seves característiques: “Crec que és molt important que ens quedem a les nostres regions. Aquest és el meu missatge als cineastes blancs. M’ha portat anys poder ser a prop d’aquestes persones i crec que és molt important qüestionar-nos la nostra posició quan fem pel·lícules. Deixeu-nos explicar la nostra narrativa des de les nostres pròpies boques i no des de les vostres”.