Per fer-se a la idea d’un dels mèrits fonamentals de Antidisturbios, s’ha de pensar en clau de punt de vista. Estem acostumats a veure (fins i tot empassar-nos) sèries que documenten la feina policial des d’una òptica que busca la identificació de l’espectador, és a dir, que malgrat que s’hi plantegin disjuntives morals i es mostrin clarobscurs l’objectiu de la ficció és generar empatia amb els protagonistes i els seus conflictes. A l’altre costat de la balança, tenim unes quantes sèries que trenquen amb aquesta dinàmica i aposten per tot el contrari, per posar el públic davant uns personatges tan profundament incòmodes i qüestionables que el deixa en un estat d’indefensió. No li agrada el que mira, ni els personatges que hi habiten, però l’interès del producte radica precisament en aquest trencament de perspectiva, en què fas una immersió en un món en el que no vols viure.
Això mateix és el que proposa Antidisturbios, una sèrie excel·lent per la seva capacitat de furgar en els clarobscurs del que retrata i també per la seva manera de posar-ho en escena. El més curiós del cas és que s’ha opinat molt sobre la seva suposada glorificació del cos policial, però qualsevol opinió en aquest sentit ha de ser necessàriament prèvia al seu visionat: l’enaltiment o blanqueig no només no es produeix (en fas prou amb 10 minuts per adonar-te’n), sinó que justament és la seva descripció d’una crua realitat la que l’acaba convertint en una molt bona sèrie. Els seus creadors, Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen, no hi inventen res, però sí que és de les vegades que més s’ha posat el dit a les nafres de la policia espanyola.
L’argument és relativament senzill, perquè és als matisos on la història troba el seu veritable sentit. Es resumeix en què un desnonament acaba en tragèdia i la unitat d’antidisturbis que l’ha dut a terme és investigada per la divisió d’Afers Interns. A partir d’aquí, la trama es dedica a recórrer la diferència de criteris dels sis membres de l’equip i el paper que hi juga Laia, una de les agents encarregades del cas. Si Antidisturbios paga la pena és perquè és coherent de principi a final amb el seu propi principi narratiu i et descriu un paisatge desolador de personalitats ambivalents. Brilla perquè la denúncia social no adopta la forma d’un discurs explícit, sinó que emana de la seva aposta formal: la càmera i el seu esplèndid muntatge et situen al mig de situacions molt tenses, profundament aspres, que es fan molt creïbles, i és exactament per aquest motiu que genera tanta incomoditat. Sabem que això passa, que aquests personatges existeixen. Vivim envoltats d’aquestes realitats, fins i tot les hem patit; aquest és el valor d’una sèrie com aquesta, que ho ensenyi En aquest sentit, a la seva solvència hi contribueix decisivament el seu planter d’intèrprets, i molt en particular una Vicky Luengo que es menja la sèrie cada vegada que apareix.