Antoni Benaiges, el 1936 era mestre en una escola rural a la província de Burgos. Una de les activitats centrals de la seva escola, el curs 1935/36, va ser fer una petita publicació, amb la participació dels alumnes, sobre com s'imaginaven que seria el mar: El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca. Va aconseguir que fessin un petit llibret, carregat d'ingenuïtat i d'il·lusió. Benaiges, que era de Mont-roig del Camp, els havia promés que els portaria a veure el mar. No va poder. El 19 de juliol de 1936, en esclatar la guerra civil, Benaiges va ser detingut. Se'l va torturar i el 25 de juliol seria executat i enterrat a una fossa comuna. Ara, la història de Benaiges, que ja s'havia analitzat a alguns llibres, dóna peu a una exposició, El mestre que va prometre el mar, que es pot veure, fins el 3 de març al Museu Marítim. L'entrada a l'exposició, coproduïda entre el Museu Marítim i el Memorial Democràtic, és gratuïta.
La batalla de l'educació
L'experiència de Benaiges no es pot entendre sense tenir en compte el moviment de renovació pedagògica que es va viure a principis del segle XX. Un moviment que va apostar per una escola laica, gratuïta, obligatòria, mixta, de qualitat, que apostés per la reflexió... Benaiges era un seguidor del francès Célestin Freinet, que va optar per la impremta com a mètode d'ensenyament. Si ara moltes escoles usen les pàgines web per tal de fomentar la creativitat dels seus alumnes, Freinet i els seus seguidors fa gairebé un segle empraven els anomenats "quaderns". Motivaven als seus alumnes perquè fessin redaccions i gravats, i amb aquests materials editaven uns petits quaderns, que distribuïen entre els alumnes, altres escoles i interessats en el tema. Tot ho feien els alumnes: els textos, els dibuixos, les correccions, la mateixa impressió... La renovació pedagògica generava moltes suspicàcies entre els partidaris d'una educació religiosa i dogmàtica, i l'ensenyament es va convertir en un dels temes de confrontació entre la dreta i l'esquerra. Molts anys més tard es constataria que la visió de Freinet era profètica i tremendament moderna.
Mestre modern a l'Espanya més negra
Antoni Benaiges (Mont-roig del Camp, 1903 - Villafranca Montes de Oca, 1936), després d'estudiar Magisteri a Barcelona i de treballar com a mestre a centres educatius de Madrid i de Vilanova i la Geltrú, va ser destinat el 1934 a l'escola de Bañuelos de Bureba, a la província de Burgos, un petit poble de menys de 200 habitants. Un centre escolar petit, en molt mal estat, que va haver de ser pintat pel mestre i els seus alumnes. Al poble no hi havia llum, ni aigua corrent, ni carretera, ni serveis... De fet, molts dels nens no anaven a l'escola, perquè havien d'ajudar els seus pares en les tasques del camp. La tasca de Benaiges no anava a ser fàcil. Els seus mètodes van despertar molta controvèrsia. No es va veure bé que traiés el crucifix de l'aula, ni que usés la impremta com a sistema educatiu, ni que posés música als alumnes... I a desgrat de tot, els quaderns elaborats a Bañuelos de Bureba mostren l'èxit del seu sistema i la il·lusió que els alumnes van sentir en implicar-se en aquesta iniciativa.
L'odi
Benaiges, que era pròxim a la UGT, va ser detingut poc després del cop d'Estat. Diuen que va ser salvatgement torturat, que li van trencar les dents i que van humiliar-lo passejant-lo despullat sobre un camió. Després d'uns dies, va ser executat extrajudicialment, i el seu cos, barrejat amb molts d'altres, va ser llançat a una fossa comuna, probablement la de la Pedraja. Fa alguns anys es van començar a recuperar els cadàvers d'aquesta fossa, tal i com es mostra a l'exposició, però el cos de Benaiges no ha aparegut. El règim no en va tenir prou amb assassinar-lo. Després de la guerra es va dictar la "separació definitiva" de Benaiges del magisteri; una venjança post mortem cap al pedagog. I la majoria dels quaderns de l'escola de Bañuelos van ser destruïts. Si aquesta exposició s'ha pogut organitzar, ha estat perquè la família del mestre, que estava subscrita als quaderns, n'havia conservat alguns exemplars.
Una bona història, una bona exposició
Que una exposició sigui petita en espai, no vol dir que no sigui una gran exposició. És el cas d'Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, comissariada per Sergi Bernal. En primer lloc, treu el màxim partit d'una bona història, que si bé no va ser decisiva per a la història d'Espanya, és molt il·lustrativa de la situació d'aquells anys. A més a més, a través de la figura del mestre Antoni Benaiges, explora les contradictòries relacions entre la societat espanyola i l'educació, i entre la nostra societat i el passat franquista. Però no es limita a acumular informació a panells; i aconsegueix evocar l'ambient de l'escola, les il·lusions dels alumnes i el truncament de totes les esperances amb molta tendresa i poesia. Són tan sols tres petits espais: el primer, més reflexiu, analitza l'escola republicana i el paper de Benaiges en ella. El segon, molt poètic, està centrat en la promesa del mestre als seus alumnes, a través del quadern publicat sobre el mar. El tercer, que glaça la sang, està dedicat a la mort del mestre i a la fossa comuna de La Pedraja, on va ser llançat el seu cos. Una exposició que parteix de Benaiges, però que explica molt més que la trista i fantàstica història d'aquest mestre idealista.