L’Antoni Gelonch és incansable. Escriptor, mecenes, advocat, gestor, divulgador cultural... L’entrevistem perquè la Fundació Privada Horitzons 2050 -organització de què és el president que cerca el debat mitjançant el foment d’activitats vinculades a l’economia, la cultura i el patrimoni de Lleida-, ha publicat el segon número de la revista Horitzons; amb aportacions d’escriptors com Adrià Pujol, Jèssica Ferrer Escandell o Maria Garganté, entre d’altres. Ens hem citat un matí de novembre a la Llibreria Ona.
Comencem pel principi. Vostè torna a Lleida i decideix crear una fundació. Per què?
Necessito explicar la meva evolució personal. Vaig marxar de Lleida quan tenia 18 anys i he tornat al cap de 47 anys, quan en vaig fer 65. Durant aquest període he viscut a diversos llocs del món, sense perdre el contacte amb la ciutat. Quan vaig tornar-hi, vaig detectar buits importants. Vaig trobar que la fórmula jurídica d’una fundació era la més adequada.
Així neix Horitzons 2050.
La vàrem constituir fa dos anys. Hem fet un grapat d’activitats. Hem de ser capaços de generar totes les sinergies possibles i també som conscients que no cal incidir si una cosa que es fa, ja es fa bé.
Entenc que parla d’accions a Lleida, però no només parla de la ciutat.
Hi ha una frontera evident a La Panadella, que diferencia una Catalunya oriental de l’occidental. I dins de la Catalunya Occidental, hi ha una frontera entre Ponent i l’Alt Pirineu. Tot això s’ha de recosir. El país està desballestat i despistat. Els contactes entre la gent de Lleida i Girona són quasi nuls. I tots vivim dels clixés. Cal reunir i posar en marxa activitats per donar a conèixer tot aquest mapa. La meva reflexió és: si tu no ets conegut, no pots ser estimat.
La revista que heu començat a publicar recentment parla, doncs, per a tota Catalunya?
Per a tot el Principat. Per ser coneguts cal que generem projectes que interpel·lin tot el país. La Revista Horitzons no és la revista de Lleida ni de la Terra Ferma, ni de la Catalunya Occidental perquè hi tractem tot el país. Hi escriu gent de tot el país amb un pensament posat a Ponent i l’Alt Pirineu.
La revista Horitzons no és la revista de Lleida ni de la Terra Ferma, ni de la Catalunya Occidental, perquè hi tractem tot el país. Hi escriu gent de tot el país amb un pensament posat a Ponent i l’Alt Pirineu
La primera entrevista que obre el segon número és al president Jordi Pujol.
El president Pujol va néixer l’any 1930, no crec que tingui cap memòria de la República, però sí de la guerra i de la postguerra. I a la postguerra fa tot el possible per formar-se i conèixer el país. També crea un instrument polític i un bancari, entre d’altres. Té temps per formar-se i viure dificultats, perquè passa un temps a presó.
Quina relació ha tingut vostè amb la política?
Ara els líders no tenen temps. Tampoc es donen les circumstàncies excepcionals. Bona part de l’èxit del president Pujol, va ser rodejar-se de gent que entenia la política com un servei. Avui, a Occident la política està bescantada i, sobretot, si la gent t’estima, et diu que no t’hi posis. Vaig fer un servei públic entre el 1987 i el 1997. Era una època de construcció en què sortíem d’enormes dèficits. Entraves i sorties de la política, però tenies una professió, no com ara.
Abans parlàvem de trencar tòpics. És un dels temes de la revista, concretament el que planteja l’article de l'Adrià Pujol.
Sí, i ara farem un reportatge de les relacions entre valencians i lleidatans. I entre mallorquins i lleidatans. Creiem que la nació és sencera i hem de veure com relligar-ho. Hem desfet massa els lligams i els hem de refer. S’ha fet mal al Principat, perquè s’ha buscat la divisió per qüestió de llengua. S’ha fet mal entre països de parla catalana, perquè s’han destruït tots els lligams. Prova d’això és que és molt complicat anar en transport públic de València a Lleida. És una odissea. Fins i tot, encara ho és actualment anar de Barcelona a València.
Creiem que la nació és sencera i hem de veure com relligar-ho. Hem desfet massa els lligams i els hem de refer
L’article de la Maria Garganté torna a incidir en un tema que podem dir que està de moda, però no per això és menys complex o interessant. El barroc.
Tenim obres esplèndides del barroc. El retaule del Santuari del Miracle, a Riner, per exemple. S’ha fet, també, un cert reduccionisme. També tenim un excel·lent gòtic a La Seu Vella de Lleida, a Sant Llorenç a Lleida, a l’església de Cervera i a Santa Maria d’Agramunt. I el romànic no te l’acabes. El barroc havia quedat amagat com una cosa que no era nostra. El discurs deia que érem una cultura senzilla. El barroc ha quedat en la mitologia popular com una cosa carregada i que havíem d’oblidar. És el símbol del poder de l’església i de la contrareforma. Això evidencia el poder de l’església a Ponent. Tenim fins a tres bisbats. I té molta importància el de Solsona, que va crear-se per aturar el protestantisme.
La tensió religiosa l’ha interessat fins al punt d’escriure un llibre sobre Luter: Luter. Buscant la veritat, va canviar la història (Viena Edicions, 2018).
Històricament, nosaltres no hem fet mai els debats quan tocava. He fet tres llibres i en preparo un de nou. No hem fet el debat sobre la persona i la divinitat, perquè aquí vam ser formalment catòlics. I això que el protestantisme ha tingut un paper clau en la fundació del capitalisme.
Quin són els altres debats que no hem fet?
El segon debat que no hem tingut és el de la Revolució Francesa i el de les idees de la Revolució. Espanya fou l’únic Estat europeu que va patir l’efecte bumerang: en lloc d’avançar vam retrocedir. I després d’un simulacre napoleònic vam acabar amb l’absolutisme de Ferran VII, que va perjurar perquè va dir que faria una cosa i en va fer una altra. El tercer debat que tampoc no hem fet és el de les esquerres europees que protagonitzaren Camus i Sartre, i al qual també he dedicat un llibre. Aquí no es podia fer, perquè hi havia la dictadura. Però no s’ha fet mai. I només ha arribat una idea de Sartre que la fi justifica els mitjans, i ha això ha derivat en el comunisme ortodox i totalitari. Per tant, hem perdut una tradició d’esquerra anarco socialdemòcrata com la de Camus. Ara preparo un llibre sobre Voltaire per tancar el cicle dels debats que no hem fet. És el debat sobre la il·lustració, que al Principat no n’hem tingut, però sí a Menorca i València. Malgrat que Voltaire dedica tres pàgines d’un dels seus llibres, El segle de Lluís XIV, als catalans. I és curiós perquè ni hi havia estat, ni coneix a cap català. Però fa un elogi dels catalans.
Hem parlat de la seva obra. Vostè com s’identifica?
També estic escrivint un llibre en el qual hi ha un apartat que es titula Qui soc jo. Soc un catalanista, liberal, catòlic, amant del col·leccionisme i de la cultura, que creu que s’ha de tornar a la societat part del que hem rebut. La divisa de la meva mare és que nosaltres som al món per ser feliços i és el que intento.
Soc un catalanista, liberal, catòlic, amant del col·leccionisme i de la cultura, que creu que s’ha de tornar a la societat part del que hem rebut
Un dels temes que més ha tractat és el mecenatge.
Aquest país té un sistema fiscal determinat que és molt diferent del que tenen els Estats Units o França en matèria cultural. No hi ha un incentiu fiscal per al mecenatge. A més, tenim unes elits poc generoses que no pensen que cal tornar a la societat part d’allò que la societat t’ha donat. I tenim un altre problema que és que tenim molt poc reconeixement social. Quan tu fas una donació d’uns diners per fer una activitat o cedeixes obres d’art a un museu, moltes vegades la gent es pregunta "per què ho fa" i d’"on treu els diners". Si ho sumes tot, fa que el mecenatge sigui una cosa exòtica en aquest país.
De qui parlem quan parlem d’elits?
S’ha de veure com s’han format aquestes elits. Nosaltres hem passat d’una cultura rural i conservadora, en el sentit de no exposar el que tu has aconseguit, a una certa exhibició del poder econòmic. No s’havia donat mai. Hem passat d’unes elits amb un interès per la cultura, com els fundadors d’Òmnium Cultural, a un model de ric que no deixa res al darrere. Que només exhibeix cotxes, cases i viatges. Hi ha burgesia il·lustrada, és clar que sí, però poca. Aquesta llibreria on fem l’entrevista (Llibreria Ona) és d’un burgès il·lustrat. Hi ha moltes fundacions, com la Fundació Planes Corts, però tampoc es reconeix la seva feinat.
Hem passat d’unes elits amb un interès per la cultura, com els fundadors d’Òmnium Cultural, a un model de ric que no deixa res al darrere
I la solució passa per...?
Una legislació fiscal favorable, la llei de mecenatge, que va caure perquè va caure la legislatura. Ha de tornar a començar el procés, i la majoria de forces polítiques hi eren favorables i no hauria de ser cap problema. Es parlava de rebaixes fiscals molt més significatives. En un marc polític inestable és difícil. S’equivoquen els que són contraris a la llei perquè no tot s’ha de fiar a la iniciativa pública. També s’ha d’incentivar la iniciativa privada que fa activitats i donacions. D’altra banda, la generositat sempre és individual i el pecat principal dels catalans és l’enveja. Sense superar això tot serà més complicat. Però res no és impossible ni res està determinat, i per tant soc optimista.
Històricament, d’ençà del final de la dictadura el mecenatge privat venia de les caixes.
Però les caixes han desaparegut. Hi ha una fundació de les caixes catalanes que en teoria les engloba totes, que s’ho va quedar el BBVA, però que ha quedat vinculada a les arts escèniques. Les seus de les fundacions dels bancs són a Madrid. Mapfre, que és una asseguradora, no fa ben bé aquesta funció. La Caixa té els Caixa Fòrums, tenen poca producció pròpia i itinerància per tot l’estat. Em sap greu perquè els bancs han rebut una important injecció econòmica per a la seva supervivència i estaria bé que tornessin una part, com a mínim, d’aquest deute que tenen amb la societat a través de l’obra cultural. Però no els veig massa en aquesta línia, ni els veig massa disposats a tornar aquests diners.
Els bancs han rebut una important injecció econòmica per a la seva supervivència i estaria bé que tornessin una part, com a mínim, d’aquest deute que tenen amb la societat a través de l’obra cultural
Estem parlant de territori.
La planificació cultural hauria de formar part de l’equilibri territorial i de l’equitat. Tothom ha de tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats i això no passa. Si no hi ha planificació territorial, difícilment n’hi haurà de cultural. Els equipaments estan concentrats, en gran mesura, en la ciutat de Barcelona; per tant, tenim un dèficit. A més, les orquestres o teatres que viuen del patrocini públic no es deixen veure gaire per la resta del país. Considero que els grans equipaments públics haurien d’arribar a la resta del país.