Abans que res, convé que t'avisi, hipòcrita lector, germà meu: aquest article no tracta directament de llengua. Tampoc tracta directament de música. Potser, ben mirat, no tracta directament ni de pintura. Més ben dit, tampoc directament d'escultura. Aquest article, principalment, tracta directament de la fortalesa de la fragilitat, ja que aquest text està escrit poques hores més tard d'haver fet un exercici que et recomano facis: sortir de casa, arribar-se als Espais Volart de la Fundació Vila Casas i entrar a l'exposició En veu baixa d'Antoni Llena: una retrospectiva antològica sobre l'obra d'aquest artista barceloní, un dels grans noms de l'art contemporani català dels últims seixanta anys.
David i Goliat, una de les escultures urbanes més conegudes d'Antoni Llena. (Viquipèdia Commons)
El drapaire de la fragilitat
El vuitanta per cent de l'obra d'Antoni Llena ja no existeix. Ha desaparegut, ja sigui perdent-se o desfent-se, però al cap i a la fi, deixant de formar part d'aquest món. Ben mirat, treballar amb material de rebuig, escorrialles o fragments per tal de crear obres plenes de doblecs, fissures, sutures i estrips té aquests perills, dels quals Llena tanmateix n'està immensament orgullós. "A la meva vida, no he fet res que no fos fràgil i no he volgut preocupar-me mai per fer una carrera artística", confessa l'autor de les gairebé 600 obres que poden veure's en una exposició concebuda com un concert. O, més ben dit, un quartet de quatre parts on les obres parlen entre elles en veu baixa, xiuxiuejant-se les unes a les altres en aquesta espècie de retrospectiva d'un naufragi.
Una obra feta a partir d'una cinta mètrica i dos troncs de cautxú. (Fundació Vila Casas)
Xiuxiuejar, ben mirat, també és un verb que denota fragilitat. Un paper de fumar no crida quan topa amb el fresseig del vent. Tampoc parla. En tot cas, parla fluix. O més ben dit, xiuxiueja. El mateix fan totes les creacions de diverses èpoques i estils que omplen un recorregut expositiu que no segueix un eix cronològic i en el qual s'ajunten creacions avantguardistes dels anys seixanta, dibuixos de l'any passat, obres de gran format dels anys noranta, esbossos d'obres inacabades i fins i tot obres dins una caixa. O, més ben dit, una finestra. Passejar-se per En veu baixa és entendre que tot es pot dir d'una manera diferent i anar repetint com un lloro "o, més ben dit" davant cada peça de Llena, ja que les peces també et parlen a tu i t'interroguen, et fan dubtar i et diuen coses, ni que sigui amb un fil de veu digne d'aquell capellà mort de son de la cançó de Manel.
Sofisme 7, d'Antoni Llena. (Fundació Vila Casas)
Peces que et parlen, germà meu, i que són capaces d'emocionar no per allò que transmeten des d'una vessant plàstica o estètica, sinó per allò que transmeten des d'un punt de vista teòric. O, més ben dit, conceptual. Tot pot dir-se d'una manera diferent, ja que el llenguatge de l'art té aquest poder: no parla una sola llengua, sinó un idioma amb el qual és capaç de dir coses fins i tot quan qui parla no coneix cap abecedari. O, més ben dit, fins i tot quan un drap, cabells, grapes o un paper de fumar s'ajunten en un mateix univers i conversen entre ells, mantenint així un diàleg amb la història de la pintura.
La resiliència de la resistència
He decidit començar l'article amb l'avís que aquest text no seria el que potser creies que era, potser perquè Antoni Llena també juga a aquest joc en moltes de les seves escultures, quadres o obres tridimensionals. Si tot pot dir-se d'una manera diferent és, potser, perquè hi ha una llengua que ha mort. El títol d'aquest article, doncs, és idèntic al títol d'una de les peces de l'exposició, concretament d'una exposada a la tercera part del recorregut, en el quartet titulat "Sense penediment". Es tracta d'un quadre tridimensional estructurat com un tríptic amb dos elements eteris a cada banda i una sèrie d'elements centrals que fan ressonar el títol de l'obra: Escriure en una llengua que es mor. "No és una sola llengua, com es veu al quadre, sinó dues. D'una banda, el català. De l'altra, la pintura", m'explica l'artista quan li pregunto què recoi vol dir aquell títol després que les escorces vàries, el cautxú, el paper de seda o les cintes adhesives amb mosques mortes de l'interior del quadre m'hagin parlat en veu baixa durant els dos minuts que, com una eternitat, m'he passat intentant comprendre per què l'obra em colpia amb una intensitat absolutament inefable.
Escriure en una llengua que es mor, una mena de retaule dessacralitzat. (Fundació Vila Casas)
Si la pintura és una llengua que es mor, Llena s'ha passat la vida reinventant la forma de comunicar-se amb altres codis fins al punt de tornar al punt de partida i fer el boca-boca al malalt. Al segon quartet, "Noli me tangere", ho fa: 500 dibuixos fets durant els mesos de pandèmia que formen un immens moral. O més ben dit, un teatre del món. Un testimoni artístic i visual d'aquells mesos en què no vam poder-nos tocar gens i que Llena va viure amb tanta intensitat que, fins i tot, va acabar patint un vessament cerebral en plena crisi sanitària pel coronavirus. L'exposició acaba amb el quart quartet, titulat "Viatge d'hivern", igual que la composició de Schubert: una passejada que, com la de la cançó, és un trajecte d'alta intensitat emocional a partir de 38 caixes-finestra que poden comprendre's com una sola seqüència.
Les caixes-finestra de "Viatge d'hivern". (Fundació Vila Casas)
Un viatge en línia recta que condensa tota la personalitat d'un artista que va decidir deixar de crear durant deu anys després del seu debut de la mà de Tàpies, que va creure en la mort de la pintura, que després va investigar amb altres formats i conceptes i que, finalment, va tancar-se a un soterrani per pintar dibuixos al pastel mentre tots estàvem a casa fent pa amb llevat i descobrint el Zoom durant el confinament. O, més ben dit, un artista que escriu sense paraules i parla una llengua sense diccionari, però que sembla creure en allò que va escriure Joan Vinyoli en aquell poema de Tot és ara i res protagonitzat per una gerra trabucada que algú ajunta amb resines sintètiques perquè serveixi novament.
Llena sembla haver entès profundament el poema, escrit en una llengua que es mor. O més ben dit, una llengua moribunda. Per desgràcia. Sembla, doncs, combregar amb allò de "Tractem-la bé,/ mirem d'acostumar-nos/ a la fragilitat i no posar-la a prova." que diu Vinyoli, però aplicat a la seva obra, ja que és això el que ha fet: construir no només una idea de l'art, sinó també un diàleg imaginari entre tots dos. Entre ell i Vinyoli, potser, però sobretot entre ell i ell mateix. Sigui com sigui, un quartet ple de veus. O més ben dit, una conversa en veu baixa a la qual estem convidats a parar l'orella.