Enciclopèdia Catalana publica Tàpies, biografia d’un compromís, i ho fa de la mà dels màxims especialistes en l’obra d’aquest artista. Es tracta d’un gran llibre de luxe, en una edició limitada i numerada, amb reproduccions d’alta qualitat de les obres de Tàpies, que va acompanyat d’un llibre d’estudi, amb les aportacions de diversos experts, amb fotografies i documents reveladors (alguns d’ells inèdits) i unes entrevistes que complementen l’obra. En parlem amb Carles Guerra, director del llibre i director de la Fundació Tàpies, amb Xavier Antich, col·laborador del llibre i president del patronat la Fundació, i amb Joan Ricart, director editorial d’Enciclopèdia.
Què és aquest llibre?
J.R. Aquest és un llibre que estava pendent. Forma part d’un projecte que Enciclopèdia Catalana ha dedicat als grans mestres de la pintura catalana. Ja teníem llibres sobre Miró, Brossa i Picasso. Ens faltava Tàpies, i hem desenvolupat aquesta feina amb la Fundació Tàpies, i això ens ha permès d’encarar el projecte amb la gent que més en sap, i, alhora, a la institució li va bé posar aquesta edició al servei d’una investigació ja realitzada.
Quina relació té aquest llibre amb l’exposició Antoni Tàpies: biografia política, que es va presentar a la Fundació l'any passat?
C.G. Aquest llibre es beneficia de la recerca que es va fer amb l’exposició, que intentava estudiar Tàpies en el període 1947-1977. L’exposició va permetre reunir una constel·lació d’obres que no s’havien vist en molts anys. Aquest llibre s’aprofita d’aquell esforç d’investigació, però a diferència de l’exposició, abasta tota la trajectòria vital de l’artista. Tàpies, biografia d’un compromís posa a prova les teories anteriors sobre Tàpies, i ens permet anar més lluny a l’hora d’analitzar unes obres que són molt polisèmiques.
Aporten una nova relectura de l’obra de Tàpies?
C.G. Hem pogut resseguir obres que Tàpies realitza en moments molt determinats, com Composició amb números, que té a veure amb la mort d’Oriol Solé Sugranyes, al que va matar la Guàrdia Civil en la fuga de Segòvia... Tàpies no disposava de fotos de la mort de Solé Sugranyes... Però escriu 29 números, el del nombre d’evadits, i en taca un de sang, el de l’assassinat, que és Oriol Solé Sugranyes. I les formes del quadre reflecteixen el taüt enterrat al túmul. Aquest és un quadre d’història, en un sentit molt literal. La mateixa mare de Solé, quan el va veure, va dir “aquest quadre parla del meu fill”. I va convertir-se en l’emblema d’un esdeveniment dolorós.
Tàpies no deixa de fer quadres d’història, en un estil molt modern
Tàpies va poder denunciar l’actualitat sense fer art figuratiu?
C.G. Amb obres com Composició amb números, Tàpies no deixa de fer quadres d’història, en un estil molt modern. És com Manet, quan pinta el quadre de la mort de l’emperador Maximilià, que no ha vist, però que ha documentat. Però hem de ser molt cautes a l’hora de definir un art polític. Ara sabem que l’obra que Tàpies dedica a Puig Antich no la va començar amb aquesta intenció, sinó que quan van executar-lo ja la tenia pràcticament acabada.
Quines obres inclou Tàpies, biografia d’un compromís?
C.G. El llibre fa un recull cronològic i incorpora 213 obres. Seria com l’exposició que mai no s’ha fet, i que mai no es podrà fer, sobre la política en l’obra de Tàpies. No només es vol explicar les obres que hi ha aquí, sinó també oferir una clau per interpretar el conjunt de la seva obra (tant les obres explícitament polítiques com les que no ho són).
Qui escriu en aquest llibre?
C.G. Incorpora gent diversa, des de professors experts en Tàpies, com Lola J. Blanco o Javier Pérez Segura, fins a Albert Mercadé, que analitza el conflicte existent entre Tàpies i els artistes conceptuals catalans, o una escriptora com Flavia Company, que analitza la sèrie Teresa per mostrar que l’acció política Tàpies també la duu a l’àmbit privat, al de la parella.
A qui s’entrevista en aquesta obra?
C.G. Es va entrevistar, expressament per al llibre, a gent que va tenir un contacte estret amb ell: Xavier Folch, company de les èpoques del PSUC; George Raillard, un home molt culte que dirigia a l’època l’Institut Francès i que és el crític que més la va encertar a l’hora de definir el potencial polític de l’obra de Tàpies; Pere Gimferrer, que ens va explicar que el quadre El coratge del poble s’inspira en un visionat de la pel·lícula del mateix nom de Jorge Sanjinés... I també s’entrevista a la Teresa, la seva companya, que gairebé mai no ha concedit entrevistes.
Però Tàpies, en principi, no es va destacar com a artista antifranquista...
X.A. L’obra de Tàpies inicialment va ser usada per la diplomàcia cultural franquista, però l’any 1958 va dir prou, i va trencar amb el règim. L’any 1962, arrel d’una exposició a la Tate Gallery organitzada pel govern espanyol, ell nega el permís d’exposar les seves obres. I quan un col·leccionista que tenia quadres seus els ofereix a la galeria, Tàpies denuncia la Tate, i guanya la denúncia. A partir d’aquest moment es desmarca de les iniciatives governamentals.
La participació de Tàpies en la resistència antifranquista és indestriable de la seva experimentació artística
Com aconsegueix Tàpies ser un artista de la modernitat en una Espanya franquista ancorada en el passat?
X.A. Ho fa amb un posicionament molt singular. Tàpies, quan comença a fer exposicions a París i Londres queda conceptualitzat com a artista dels corrents més moderns d’Europa. I el fet que el categoritzin així fa que de seguida tingui projecció europea... Però ara es pot descobrir que tot i que Tàpies comparteix el llenguatge dels artistes dels anys 50 o 60, el seu posicionament polític és molt militant, cada cop més. És algú que té reunions amb cèl·lules clandestines del PSUC, amb gent com Pere Ardiaca, i es relaciona amb grups de la resistència franquista quan viatja a París. Formarà part de la gent que demanarà signatures contra l’execució de Puig Antich. El seu treball artístic no està desvinculat de la seva militància política (militància entre cometes, perquè no és qüestió de carnets). Ara podem veure que el seu posicionament, tan progressista pel que fa a l’art, no és només una qüestió d’estil, sinó una forma de veure la seva participació en la resistència antifranquista, que es indestriable de la seva experimentació artística.
C.G. Tàpies mai no deixarà de ser l’artista de la modernitat sense democràcia.
El contingut polític de l’obra de Tàpies augmenta progressivament?
C.G. La posició de Tàpies està sempre clara, però l’entorn és el que és i l’artista, per poder difondre la seva obra, n’abaixarà el “volum polític”. Tàpies viu a Barcelona, ha decidit quedar-se i sap que no pot forçar la màquina excessivament i anirà fent temptatives. Hi ha una gestació del seu compromís polític, com es pot comprovar a la seva documentació privada. Ell parteix d’un rebuig a l’hostilitat cap a la llengua catalana, i poc a poc va involucrant-se en la resistència antifranquista, en la Caputxinada, en la tancada de Montserrat... Com en el cas d’altres artistes, es va gestionant una consciència política, que en principi és intuïtiva... Alhora que Tàpies es forma en el taoisme o que estudia les pràctiques artístiques de l’art africà o precolombí, fa la seva formació política: llegeix Althusser, Adorno, Lefebvre... Amb el temps fa una pràctica artística més reflexiva. L’any 1966, en una entrevista a França, ja qualifica Espanya com un desert, i parla d’una situació de “postguerra civil”.
Però sempre va rebutjar certes formes de l’art militant...
C.G. Ell sempre es va posicionar a les antípodes del realisme socialisme, que considerava una “caricatura de l’art”. El compromís polític, en la seva obra, és una cosa més complexa... És una pràctica visual molt més sofisticada que la d’altres artistes com Eduardo Arroyo, que fa una paròdia dels 25 Años de Paz franquistes, molt evident. L’obra de Tàpies és com un manifest, no un simple exercici estètic. A Montserrat Roig, en una entrevista, li va dir que qualsevol ratlla dels seus quadres transportava catalanitat i compromís polític. És molt diferent que el que esperem avui en dia de l’art.
La catalanitat aflora per arreu en l'obra de Tàpies
Com marca la catalanitat l’obra de Tàpies?
C.G. Hi aflora per arreu, fins i tot en algunes de les obres que semblen que no són les més polítiques. En un dels seus quadres, quan l’hem estudiat en detall, hi hem trobat una inscripció de “Visca Catalunya”, que més tard havia estat parcialment esborrada...
X.A. A fora, la catalanitat de Tàpies es llegeix de forma molt explícita i molt clara. En una entrevista a Le Monde, Tàpies ja subratllava el caràcter catalanista que singularitzava el seu antifranquisme. I això a Espanya va ser menystingut. Només Gimferrer, més tard, vincularà l’actitud de Tàpies amb el catalanisme. A Espanya se’l vincula més a l’antifranquisme polític. La catalanitat de Tàpies en certa mesura inquieta als seus companys de viatge; alguns comunistes de l’Estat espanyol se senten molestos per un catalanisme molt fort, que està a la base del seu compromís polític. Tàpies entén el catalanisme com la passió de la llibertat, com ho feia Lluís Nicolau d’Olwer. Vincula lluita nacional amb lluita social.
Algun exemple de l’obra política de Tàpies?
X.A. Jo posaria com a exemple Blau amb quatre bandes roges, una obra extraordinària del 1966 que ara està al Reina Sofía. Les quatre barres són un detall al quadre, però no ho són si pensem que és l’any de la Caputxinada, quan el compromís de Tàpies per la defensa de les llibertats i la democràcia s’aferma. La Caputxinada és el primer acte antifranquista en què Tàpies. Les quatre barres, al quadre, són un crit de protesta. L’exhibició una senyera, el 1966, encara comporta presó. Per això titula el quadre Quatre barres a seques, i no La senyera... I quan la revista Cavall Fort, a la mateixa època, li demana una portada, torna a representar les quatre barres amb una deconstrucció figurativa del cavall de Sant Jordi. Aquell mateix 1966, l’editorial Aymà li demana la seva opinió sobre la política del país per a un llibre col·lectiu i li passa un qüestionari. Tàpies el respondrà, però no l’envia i no es publica, però hi diu coses molt potents, com que “El problema català no existeix, el que hi ha és un problema espanyol”. I reivindica pràcticament el dret a l’autodeterminació.
I quina obra proposaria vostè?
C.G. Jo, per exemple, em fixaria en El toro, una obra primerenca, del 1951. Els toros que pinta Tàpies, els pinta quan llegeix García Lorca, Alberti... Tàpies fa el seu exercici per repensar Espanya. Amb aquesta iconografia dels anys 50 recorre a un toro estrany, un toro assiri, però vinculat alhora a l’espanyolitat.
Imatge de portada: Antoni Tàpies, Esperit català. 1971. Procediment mixt sobre fusta. 200 × 275,3 cm. Museo de la Universidad de Navarra, Pamplona.