Les arrels són importants, serveixen per orientar-se. Aquesta veritat, tan útil per als individus com per a les nacions, és la que va dur Lluís Racionero a escriure la seva primera novel·la. Corrien els anys vuitanta, Catalunya acabava de recuperar l’autonomia i, decidit a començar una carrera literària, l’urbanista urgellenc va entendre que la millor manera de fer-ho era remuntar-se a l’època dels trobadors, és a dir, a l’arrel del fet diferencial de la nostra cultura. Així va néixer Cercamon, una història d’aventures ambientada al segle XII, amb un gran protagonisme per a l’heretgia càtara i bastida amb l’objectiu de reivindicar una forma catalana-provençal d’entendre la política i la vida. Acabats d’emergir de la foscor de la dictadura, Racionero volia recordar als seus lectors que, temps ençà, havia existit un país guiat per uns costums “més refinats i oberts” que els de les corts castellanes, un país que va quedar truncat per la batalla de Muret i del que els catalans érem els hereus morals.

L’oposició entre dos universos

Aquesta forma d’entendre el passat, de la que la majoria de nosaltres som deutors, és, tanmateix, producte d’una època molt concreta, un moment d’esperança (d’innocència, si es vol) que ja fa temps que està morint. Això és el que he pensat llegit Dolça a la terra de fang, la darrera creació d’Antoni Veciana (Reus, 1977). Publicada per La Segona Perifèria, la novel·la explica la vida imaginada de Dolça de Provença (1095-1127), comtessa occitana, consort de Ramon Berenguer III i mare de Ramon Berenguer IV. Ens trobem davant d’una història que transcorre al segle XII, temps del trobador Cercamon (1135-1152), temps, que, això no obstant, se'ns presenten d’una forma molt menys optimista. A diferència de Racionero, que dibuixava el món català i l’occità com una continuïtat, Veciana entén els Pirineus com una frontera ben establerta. D’una banda, tenim el refinat món provençal, d’on arriba Dolça; de l’altra, el comtat de Barcelona, terra de frontera, bruta, aspra, cruel i incapaç d’engendrar homes que no siguin uns salvatges absoluts.

D’una banda, tenim el refinat món provençal, d’on arriba Dolça; de l’altra, el comtat de Barcelona, terra de frontera, bruta, aspra, cruel, incapaç d’engendrar homes que no siguin uns salvatges redomats

Tal contrast, representat per la comtessa i pel bàrbar del seu marit, és el que, a mesura que avancen les pàgines, acaba dibuixant-se com el motor argumental del llibre. Perquè més enllà dels cameos de Joan de l’Os (no confondre amb Jacques Delors, expresident de la Comissió Europea), dels recursos estilístics marca de la casa i d’altres filigranes medievalitzants, el tema clau de la novel·la de Veciana és l’oposició entre dos universos: masculí i femení, refinat i salvatge, trobadoresc i militar, provençal i català. Això, que ja s’intueix durant el viatge que Dolça fa des del seu Llenguadoc natal fins a la trista i freda Barcelona, acaba quedant clar en un al·legat on la comtessa ens diu que els catalans només serveixen per escriure “receptes de cunya”. Per si no n'hi hagués prou, Dolça (a qui el seu marit ha fet la vida impossible per tots els mitjans) aprofita per llançar una maledicció: “a les batalles crucials, deixareu elms i espases per anar a sopar. Els teus nets, Ramon Berenguer, perdran el que tu has malaguanyat, perquè la nit abans del dia que t’ho jugues tot (...) beuran fins a caure rodons, i l’ensendemà només seran bons per caure morts per llances”.

doca a la torre de fang
Coberta de Dolça a la Torre de Fang d'Antoni Veciana publicat per La segona perifèria

Atemptant contra l’autoestima nacional

Són paraules greus que, més enllà de la seva considerable mala bava, compten amb l’agreujant d’atemptar contra un dels pilars més ben establerts del nostre discurs historiogràfic-sentimental, segons el qual els problemes de Catalunya van començar amb la derrota de Pere el Catòlic a la famosa batalla de 1213. Aquí se’ns presenta una altra tesi, la del país maleït, condemnat d’antuvi per una mena de propensió a la derrota i a la banalitat. “Els poetes palatins de Barcelona haurien rebut una pluja de tronxos i peles en qualsevol mercat provençal on haguessin gosat rotar els seus versos”, clarifica Dolça. En aquesta forma d’entendre el país, Veciana, que afirma refugiar-se “dins l’escriptura” per escapar del “desengany” que li provoca “la situació nacional”, em recorda bastant a un altre autor reusenc: Miquel Bonet. Ben mirat, no cal gaire imaginació per traçar un paral·lelisme entre els discursos del peix monstruós que protagonitza El dia de l'escórpora i el monòleg amb què Dolça abandona el seu consort. “Heu pogut ser lliures i heu escollit ser com sou” diu l'escórpora, “Catalunya comença per la mateixa lletra que covardia” diu la dona de Ramon Berenguer III. Les frases poden sonar diferents, però amaguen una mateixa manera de plantejar-se la vida i la literatura.

Veciana, que afirma refugiar-se ‘dins l’escriptura’ per escapar del ‘desengany’ que li provoca ‘la situació nacional’, em recorda bastant a un altre autor reusenc: Miquel Bonet

A risc d’obviar les moltes diferències estilístiques que els separen, no em sembla forassenyat entendre Bonet i Veciana com a part d’un mateix corrent literari. Una mena de neodecadentisme que focalitza el seu gran talent prosístic (absolutament innegable) en atemptar sistemàticament contra l’autoestima nacional, una literatura que pot ser agraïda de llegir, però que sona a cant de cigne, a rendició perpetua. No seré jo qui els critiqui per fer-ho, de fet, en tenen tot el dret del món. Ara bé, no sé fins a quin punt es tracta d’un camí sostenible. Un cop arrencades, les arrels es tornen inútils i la desorientació augmenta. Jo entenc que tothom ha de matar al pare, però els avis i encara més els avis dels avis, són les cordes que ens lliguen al nostre centre de gravetat permanent, és a dir, a l’únic lloc des d’on podem crear obres que sobrevisquin al pas del temps. Ho sap la Rosalía, que, com Racionero, va començar la seva carrera parlant-nos d’Occitània i ho hauria de saber Veciana, que, ho vulgui o no, és tan net de Dolça com de Ramon Berenguer.