El Palau de la Música ha acollit aquest vespre l'entrega del 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, reconeixement que Òmnium Cultural atorga ininterrompudament des de l’any 1969. El guardó s’entrega cada any a persones que, per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, han contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Enguany el premi ha estat per l’escriptora mallorquina Antònia Vicens.
Amant de les paraules
“És una amant de les paraules, una de les màximes exponents de la potència literària dels Països Catalans, i una dona que ens recorda la importància de la nació completa, l’estima pel territori i el seu paisatge i la lluita pels ideals”, va destacar el president d’Òmnium, Xavier Antich el passat mes de març quan l'entitat va descobrir el nom de la guanyadora del 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “Tenir l’oportunitat de fer arribar aquest premi a les Illes Balears és també una manera de reivindicar políticament la nació completa i el vigor de la llengua i la cultura catalanes”.
Trajectòria
Antònia Vicens compta amb una extensa obra publicada al llarg de la seva vida que inclou novel·la, poesia poesia, narrativa breu, contes per a joves i textos periodístics. Escriptora des de ben jove, publica la primera obra, Banc de fusta, amb 25 anys. Un any després guanya el prestigiós Premi Sant Jordi de Novel·la amb 39º a l’ombra, una novel·la considerada un dels textos fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle. Un debat sobre el turisme i gènere, i també un qüestionament sobre les relacions de poder. Aquesta obra catapulta Vicens dins el panorama literari català i serà traduïda al castellà i l’alemany. L’univers mallorquí i els problemes d’equilibri entre el turisme i la conservació del territori és una de les fonts d’inspiració de les primeres obres d’Antònia Vicens; l’agonia de la dictadura, el camí cap a la democràcia, la lluita de la dona per aconseguir un lloc d’igualtat en la societat, per tenir poder de decisió sobre el seu propi cos, per fer valdre la seva intel·ligència, a més d’un gran amor per conservar les paraules autòctones, són els temes que marquen la seva novel·lística.
Durant la dècada dels 80, continua escrivint i publicant bàsicament novel·les. També fa col·laboracions a premsa, com els contes que escriu al Diari Avui i les memòries d’infantesa al Diario de Mallorca. La primera incursió al gènere poètic és al 2009, amb la publicació del recull Lovely. El seguirà Sota el paraigua el crit, i Fred als ulls, de 2015, que rep el clam unànime de la crítica. El recull Tots els cavalls rep el premi Cavall Verd Josep Maria Llompart de l’Associació al millor poemari de l’any en llengua catalana. El 2017 rep l’encàrrec d’escriure el poema oficial per al Dia Mundial de la Poesia de la Institució de les Lletres Catalanes, que es tradueix a 20 llengües. El 2020 publica Pare què fem amb la mare morta.
Aclaparada pel premi
L'acte d'aquest vespre ha estat un homenatge a la persona guardonada. Una emotiva cerimònia que ha girat al voltant de la seva figura, tant pel que fa a l’àmbit artístic com del contingut de la seva obra. L’objectiu de la vetllada, igual que el mateix Premi, ha estat divulgar l’obra i la trajectòria d'una Antònia Vicens que setmanes enrere va declarar estar “totalment aclaparada per aquest premi”, afegint que “la lliga amb un estrany compromís amb les paraules” que tant estima: “Les que m’han donat passió, llibertat i rebel·lia”. “De petita en col·leccionava, de paraules, creia que si en tenia moltes, entendria el dolor de totes les coses. Eren paraules en la suor i en la sang de la terra”. Vicens explicava que fa 60 anys, a l’escola no els ensenyaven a escriure ni a llegir en català: “Era una llengua de carrer, de feina i no tenia cap prestigi”. Per això ha volgut agrair la feina feta per Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear amb les seves classes de català, on ella mateixa va assistir com a alumna: “El català ara té el prestigi que li toca i s’ha obert camins, es tradueix molt, però sempre està perseguit o acorralat, obligant-nos a viure en l’aguait de cada batalla, perquè saben que si ens fereixen la llengua, ens sagna l’ànima”. Vicens afegia que “és un honor estar al costat” de totes les guardonades amb el Premi d’Honor que, com Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló, Maria Antònia Oliver, Isabel-Clara Simó, Marta Pessarrodona i Maria Barbal, l’han precedit.