Nascuda a Santanyí (Mallorca), Antònia Vicens i Picornell té vuitanta-tres anys de vida i vuitanta-tres anys d’escriure. Li han atorgat la Creu de Sant Jordi (1999), ha guanyat el Premi Ramon Llull (2004), el Premi Nacional de Cultura (2016) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2022), entre molts altres reconeixements. El 2022 va publicar Pare què fem amb la mare morta (La Breu Edicions), el seu darrer poemari, i ara veu la llum Crideu la mort errant, digueu-me on va (La Magrana), la seva primera novel·la en catorze anys.
Per a la narradora mallorquina, escriure és un espai de llibertat on ni la trajectòria ni l’edat entren en escena. Amb una vitalitat encomanadissa i un ús dels mots hipnòtic, s’avé a asseure’s a la recepció de l’hotel on s’hostatja a Barcelona per parlar d'expressar amb mots i de no fer-ho, però també de dolor i de bellesa, de negror i de llum, de poesia i novel·la i de solitud i llibertat.
Crideu la mort errant, digueu-me on va és la catorzena novel·la que publica. La seva és la història d’una vida escrivint. Si avui li prohibissin escriure, què passaria?
Que desobeiria, perquè no podria parar d’escriure. Quan escric, jo desaparec. Som aquella passió i aquella sensació. Però jo, com a tal, desaparec. Quan encara no sabia escriure, de petitona, escoltava les dones que tenia al voltant —perquè els homes eren a la feina— i ja veia que les paraules tenien molta força, perquè segons què deien, ploraven, i segons què deien, reien. Vaig començar a col·leccionar paraules i em vaig adonar que una paraula darrere una altra paraula componia una història i tenia un poder. La meva habitació eren quatre parets fosques i jo podia dibuixar un jardí amb les paraules. Escric perquè no sé fer res més.
Vaig començar a col·leccionar paraules i em vaig adonar que una paraula darrere una altra paraula componia una història i tenia un poder
“A mi m’han enterrat i ressuscitat unes quantes vegades”, deia en una entrevista al Temps. Ha guanyat gairebé tots els premis a guanyar. Si del que escriu se’n parla o no se’n parla, als seus 83 anys, a vostè li importa?
Quan un escriu no té cap edat. És cert que, com a persona i com a dona, tinc 83 anys i estic feta una merda. És clar que hi ha hagut temporades que s’han barallat per mi, i temporades que m’han silenciat, però jo sempre he tingut les mateixes ganes d’escriure, al marge de si m’han fet cas o no m’han fet cas. Em recordo, ja de petita, escrivint, encara que només fos de pensament.
Quan un escriu no té cap edat
L’any 2020 explicava que, en acabar el seu darrer poemari, Pare, què fem amb la mare morta, va quedar com si alguna cosa l’hagués buidada. Ara, però, hi ha tornat amb Crideu la mort errant, digueu-me on va. Què ha canviat?
Quan vaig publicar el darrer poemari, la novel·la ja hi era. Fa molts anys que els personatges de Crideu la mort errant, digueu-me on va van venir a casa i van tocar el timbre. Quan escric poesia, però, no puc escriure novel·la. No tinc ment per dedicar-me a dues coses. No puc. Després del poemari, vaig estar una temporada —per qüestions de salut—, que no hi podia veure, ni escriure. Els personatges de la novel·la tampoc no estaven prou madurs, però els anava investigant, anava entenent per quins camins em duien. M’ha costat molt aquesta complicitat i m’ha costat molt dotar cada personatge de la seva ànima i el seu misteri. M’ha dut molts anys de feina i molts anys de deixar reposar la novel·la.
I doncs, quin és el procés per “posar-se a escriure”? Un s’hi ha de “posar”?
Per començar a escriure, alguna cosa ha de repicar dins el meu cap. No escric mai per escriure. Ha de ser una història que primer m’ha de commocionar a mi, primer he de tractar amb els seus personatges. I fer-los un càsting: qui entra i qui no. I després ha d’anar madurant, madurant i madurant. Una persona no es fa en dos dies, sinó serien de paper i tinta i prou.
Fa molts anys que els personatges de Crideu la mort errant, digueu-me on va van venir a casa i van tocar el timbre
Després d’aquest esforç perllongat per escriure Crideu la mort errant, digueu-me on va, també sent que s’ha buidat?
Moltíssim, moltíssim. El que passa és que mentre feia la novel·la també m’han anat venint poemes, i quan hagi descansat, m’agradarà escriure’ls i reescriure’ls. Jo no dono per acabat cap text fins que no està editat. I fins i tot llavors, m’envien les galerades i em poso a corregir. Novel·la i poesia són molt diferents, però en totes dues hi ha una part molt personal, molt íntima, però també una part de càlcul.
És una novel·la que fa patir una mica.
No fa patir ni més ni menys que la realitat, només cal que obris el telenotícies. Hi ha sempre unes imatges tan cruels que em fan demanar-me com pot ser que els humans siguem capaços de tant de dolor i tant de terror. La novel·la també és una manera de demanar-ho. A tot això, jo intento posar el dolor en una balança amb la llum i la bellesa. Una guerra, rere una altra guerra, rere una altra guerra i, alhora, els humans també creem moltes coses belles. Per suportar tant de dolor, tenim la bellesa. Tot i així, i ha alguna cosa en mi que sempre es pregunta el perquè del mal. No ho sabré mai, això és una resposta que només si Déu existís podria donar.
A la novel·la, entre moltes altres coses, toca temes especialment delicats —com ara els abusos sexuals infantils— amb una cruesa que fins i tot s’agraeix, sense filtres ni subterfugis. Hi ha intencionalitat en escriure sobre segons què pel broc gros?
Sí, la intencionalitat és arribar al cor del lector. Si les coses són així, cal una imatge que vagi directa a l’emotivitat.
Intento posar el dolor en una balança amb la llum i la bellesa
I es podria aconseguir aquest mateix objectiu prescindint del parlar popular de què es serveix?
Sempre m’ha semblat que el parlar popular és tan ric i té una música tan preciosa, que seria un crim arraconar-lo. A la novel·la hi ha paraules del parlar popular, sí, però totes estan vives, no n’hi ha cap de congelada, ni treta de cap viver. N’hi ha que estan de moda, i n’hi ha que estan menys de moda. Però si m’interessa una paraula, l’agafo i la poso al seu lloc. Aquesta és la feina de l’escriptor: posar cada paraula al seu lloc perquè tingui tot el seu efecte: explicar un sentiment, un dolor, una llum. Tot és una balança. Una imatge preciosa pot ser esgarrifant. Les paraules tenen molts colors i, igual que el pintor barreja colors per aconseguir el blau que vol, les paraules poden fer exactament el mateix. El problema és que les paraules són cruels i ens fugen. Sovint, quan ens posem a escriure allò que hem pensat, les paraules ja se n’han anat. Per escriure-les cal sortir a rescatar-les.
Sembla que tota la història de Crideu la mort errant, digueu-me on va és la història d’una nena que busca respostes i que s’enfronta al patiment d’haver perdut la innocència massa aviat.
Si jo no hagués estat una nena visionària en temps de misèria, segurament no hauria pogut fer una Elisenda amb aquesta gana d’entendre el món i de cercar un poquet de llum entre la negror que l’envoltava. De vegades, és dins de la soledat i el dolor que una es pot tornar creativa. L’Elisenda té deu anys i se sent abandonada. És llavors quan comença la solitud que pot donar llum.
Si jo no hagués estat una nena visionària en temps de misèria, segurament no hauria pogut fer una Elisenda amb aquesta gana d’entendre el món i de cercar un poquet de llum entre la negror que l’envoltava
El dolor de l’Elisenda, la protagonista de la novel·la, també va molt lligat a les adversitats de ser una dona. Hi ha autobiografia, aquí?
No hi ha autobiografia, però algunes experiències m’han servit per entendre i donar consistència al personatge. A la novel·la també hi queda clar que els homes són de la cultura que els han donat. Hi ha en Piero, per exemple, que és un desgraciat, gelós i possessiu, amb la mateixa set de venjança que ja tenia el seu pare. Però alhora, he intentat que cada personatge masculí fos tan únic com cada personatge femení.
I no hi ha perills en literaturitzar la violència sexual?
La violència sexual no es pot tolerar, però es pot mostrar perquè forma part del món. Abans, l’home era l’home de la casa i, quan es moria el pare, el germà gran passava a tenir el control de la mare i les germanes. Hi ha homes que això encara ho duen a dins, que es pensen que són els amos del món. Ho mostro perquè m’agrada mostrar-ho, i perquè em sembla que, en certa mesura, això encara és així. No cal que tapem aquesta violència, aquesta rancúnia i aquesta memòria de ferides passades. Si tapem el mal, no el podrem guarir mai, tampoc.
La novel·la es remet a molts fets del passat. El feminisme encara té sentit, avui?
Quan jo era petita, va haver-hi moments en què no volia ser una dona. Recordo que, quan les dones del nostre carrer sortien a la fresca, una altra dona sempre passava per davant amb el cap molt baix, i les altres deien “en aquesta, l’home li pega”. Com a criatura, no podia entendre com aquelles dones podien dir allò i no fer res. Per què no consolaven la dona, per què no li demanaven explicacions a l’home. No volia ser una dona perquè els exemples que jo vaig tenir eren còmplices de la cultura patriarcal. Jo no vaig tenir model. Veia els homes i tampoc no volia ser un home. El meu problema és que no sabia què volia ser, perquè aquells temps de misèria eren còmplices del terror. Sempre explico que vaig néixer feminista sense saber que existia la paraula. A vint anys vaig haver d’anar a treballar al món hoteler, que aleshores era un món d’homes i em vaig haver de fer valenta per sobreviure. Malauradament, el món no canvia en deu anys.
Sovint hi treu el cap la Guerra Civil, a la seva obra.
És que fa uns anys de la Guerra Civil no en parlava ningú, hi havia un silenci imposat brutal. Als pobles i als barris, quan jo era petita, encara hi havia moltíssima gent que havia perdut familiars. Només fa dos anys que han trobat els ossos i la ploma de l’Aurora Picornell. De la Guerra Civil tampoc no en vaig sentir a parlar mai ni quan tenia vint anys, ni quan en tenia trenta. Hi havia gent que havia mort i hi havia gent que havia matat. Ara han passat unes quantes dècades i sembla que, mica en mica, hem avançat unes passetes. En parlo perquè no me’n van parlar.
Mallorca no ha tingut ningú al govern que estimi la llengua
No hem parlat ni de país, ni de llengua.
L’any 61 jo anava de Santanyí a Palma en autobús per fer un curs de català. Ningú no es creia que anés a Palma a estudiar mallorquí, perquè, per què val un curs de mallorquí? Em deien de tot, em deien puta per anar-hi. Igual que quan vaig anar a l’hotel, que em deien que era una feina d’homes. He viscut tota la crítica de coses que ara semblen molt normals. Tot això que explico ara sembla ciència-ficció. Anava a Palma a estudiar català i dormia a casa d'una tia velleta meva i la crítica era brutal. Quan la meva mare sentia aquests comentaris, patia molt. Era tot clandestí. Mallorca no ha tingut ningú al govern que estimi la llengua. Hi ha molta gent que estima la llengua i hi ha gent educada, sí, però també hi ha molta ignorància. Sembla que no hi ha interès en fer entendre, sobretot a la gent que ve de fora, que Mallorca és una altra història. S’obren botigues sense la necessitat ni de fer un curs perquè qui t’atengui ho faci en mallorquí. Hi ha un desinterès immens. El problema de la llengua s’accentua perquè els polítics que hem tingut fins ara no han fet la feina que havien de fer, perquè no han estat valents i perquè no l'han estimada prou. En lloc d’invertir en cultura, a Mallorca ho han venut tot.
Alguna vegada ha explicat que, per poder escriure bé, vostè necessita viure retirada, que no pot ser a la roda de programes de ràdio, articles i entrevistes, mentrestant.
Jo no vaig tenir coratge per fer tot això i me’n vaig tornar a Cala d’Or, necessitava aquell trosset de cel blau. El cel de Barcelona era gris. Jo volia escriure perquè, per mi, escriure sempre ha estat llibertat. Puc ser despiatada quan escric els personatges i mostrar-los en tota la seva misèria, però també me'ls arribo a estimar molt i la intenció és que el lector se’ls arribi a estimar molt.
Llavors, quan acabi la promoció de la novel·la, el pla és tornar-se a enretirar? Aquest és el cicle de l’escriptura?
Jo ja somio en la setmana que ve. Si no fos en solitari, no podria escriure. Jo necessito viure en solitari, respirar en solitari i, tot i així, no em sento mai sola, no sento la soledat. Jo fujo de la rutina d’asseure’m a les nou del matí a escriure, seria com anar a una oficina. Per mi, escriure és la cosa del moment. Sempre he escrit allà on hi pot haver un pi, a casa, davall d’un taronger. Allà on sigui. No he tingut mai una taula d’escriure. Si tingués taula d’escriure, es convertiria en una feina i ja no seria llibertat.