Antonio Sitges-Serra és catedràtic de Cirurgia de la Universitat Autònoma de Barcelona i cap del departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar. Però, alhora, és autor de Si puede, no vaya al médico (ed. Debate - Libros del Zorzal), un llibre molt crític amb les pràctiques mèdiques actuals que ha tingut molt d’èxit i que aviat veurà la seva segona edició. Amb anècdotes molt il·lustratives, un allau de dades, molt d’esperit crític i bones dosis de sentit de l’humor, Sitges-Serra ha fet un llibre que és absolutament rigorós, però que alhora pot ser llegit per qualsevol.

Què li han comentat els seus col·legues que han llegit el llibre?

La veritat és que hi ha de tot. El metge de trinxera, el metge assistencial, és testimoni del que explico al llibre, i he tingut molts correus felicitant-me... Els metges que estan vinculats a institucions són més recalcitrants al que explico jo, perquè no porten el lideratge intel·lectual que haurien de portar, i estan una mica molestos. Però aquest llibre no busca culpables, busca bàsicament explicar la situació...

La medicina està més al servei de la indústria que del ciutadà?

Els fons voltor no només estan al sector de l’habitatge, a la banca o al periodisme. El capitalisme més agressiu també té un pacte amb la indústria farmacèutica i amb la que es dedica a la tecnologia mèdica. Són sectors que creixen a molt de ritme, i són molt rendibles per als inversors. Les farmacèutiques són mediadores entre el gran capital i el metge i el pacient, i tenen una agressivitat comercial brutal vinculada al sistema del capitalisme desregulat que tenim ara en marxa. Jo no diria que la medicina està més al servei de la indústria que del ciutadà. La medicina s’ajuda de la indústria que és un actor més, però el que succeeix és que els interessos de la indústria no sempre són els del ciutadà.

Les desigualtats afecten a la salut?

Sí, certament. Els quatre pilars de la salut són la higiene (entesa en un sentit molt ampli), les vacunes, els antibiòtics i la cirurgia menor (no les grans operacions, sinó les que afecten a coses molt comunes, com les hèrnies). Sovint, la nostra salut no depèn d’un robot o d’un medicament virguer. Els països que han assolit avenços en aquests quatre pilars han fet un gran salt en la salut, però en canvi, els països que tenen problemes de seguretat alimentària o d’atenció mèdica bàsica tenen grans problemes de salut.

La despesa mèdica tendeix a incrementar-se més i més. Aquest increment és sostenible?

Un dels temes que preocupa més als experts en la sanitat és l’increment del porcentatge del PIB que es dedica a temes mèdics. Perquè cada cop la despesa mèdica creix més i a la llarga això no podrà mantenir-se.

Hi ha un desequilibri entre l’increment de la despesa sanitària i la millora de l’estat de salut de la gent.

L’increment de la despesa mèdica garanteix un increment de la longevitat dels europeus?

No. Categòricament. Hem assolit una expectativa de vida llarga sobre els quatre pilars que mencionava, i sobre un cert desenvolupament del coneixement i de la tecnologia mèdics. Però l’eficàcia de la medicina, en l’actualitat, experimenta uns increments decreixents. La meva impressió és que cada cop invertim més temps i més diners per tenir un increment de l’esperança i la qualitat de vida menor. Hi ha un desequilibri entre l’increment de la despesa sanitària i la millora de l’estat de salut de la gent.

Estem pagant entre tots investigacions per a tractaments que tan sols beneficiaran a alguns?

La recerca mèdica està pagada per fons públics i per fons privats. Els beneficis que aporten a vegades podrien resultar esbiaixats. Si hi hagués una vacuna pel paludisme, serviria molt per als països en desenvolupament. Ara bé, hi ha tractaments per al càncer, per exemple, que són extremadament cars, i a la fi només els podran aprofitar els països rics. Però fins i tot així els beneficis que se’n podran treure seran limitats. A vegades la gent que té diners pensa que amb fàrmacs caríssims o amb grans robots estaran millor de salut, i això no és veritat, tampoc.

Tot és qüestió de xifres: mous els números i generes milions de malalts

S’està disparant el consum de certs medicaments, com els ansiolítics. Com és això?

Tota la medicació neurolèptica està realment molt estesa. L’usa entre un 8 i 10 % dels homes i prop d’un 25% de les dones... Hi ha molta ansietat, angoixa, depressió... Tot això és producte de la medicalització. La psiquiatria està medicalitzant àmbits tradicionals de l’esfera privada: el dol, la menopausa, la sexualitat... La psiquiatria promou l’administració de fàrmacs en camps nous. I els interessos industrials i professionals fan incrementar el nombre de malalties i la seva prevalença. A vegades tot és qüestió de xifres. La hipertensió s’incrementa perquè canvien els valors de mesura de la tensió: mous els números i generes milions de malalts.

Cada cop els metges es troben amb més resistències als antibiòtics. Aquest problema s’hauria pogut evitar?

S’ha estat molt permissiu amb el maneig dels antibiòtics. També és veritat que se’n fa un ús molt extens amb malalts crítics i amb hospitalitzats. No només és qüestió del que es  vengui a la farmàcia o del que no, que ho és (s’hauria de restringir la venda). Cada cop hi ha més medicina i cirurgia intensiva. I aquests malalts necessiten antibiòtics d’ampli espectre, i això genera resistències. Aquest és un dels problemes que també afecten a la sostenibilitat del sistema.

En els propers anys es pot limitar molt l’expectativa de vida

Sembla que els problemes es multipliquen, per al sistema sanitari...

Els que han estat els quatre pilars de la salut, a principis del segle XXI comencen a tenir problemes. Els antibiòtics van començar a distribuir-se el 1947 i van ser molt eficaços, però ara aquest gran fàrmac comença a ser inútil a causa de les resistències. La higiene, la qualitat de vida, està amenaçada pel canvi climàtic. La cirurgia menor està una mica desprestigiada: als mitjans mai no es parla d’un metge que opera hèrnies, es parla d’una cirurgia major, la menor està en franca desconsideració. I les vacunes ara comencen a ser qüestionades, per l’abús de la indústria, en part, però també per la hipocondria social. I això pot limitar molt l’expectativa de vida. Als Estats Units n’estan perdent, i a França també. Aquest fenomen el provoquen factors de l’entorn, no la qualitat de la medicina en sí.

A Si puede no vaya al médico afirma que hi ha medicaments que, no només no curen, sinó que fins i tot n’hi ha que han arribat a matar... No hi ha prou control sobre la indústria farmacèutica?

Teòricament un medicament, abans de ser aplicat, passa per uns filtres molt rigorosos, que funcionen molt bé sobre el paper. Però continuem tenint problemes. Els assajos clínics faciliten que de tant en tant es pugui colar un medicament letal. A vegades es fan amb assajos amb paràmetres que no són representatius del conjunt de la població, i quan s’apliquen sobre la població general donen efectes indesitjats. A vegades la demanda social fa que s’acceleri l’aprovació d’un medicament i a la fi hi  ha problemes. Entre una cosa i l’altra, finalment es poden colar medicaments potencialment mortals. En el llibre cito un article recent de la Universitat d’Oxford que ha estudiat més de 90 medicaments aprovats i que han resultat ser mortals. Alguns d’ells han trigat en retirar-se fins a dos anys; i en molts casos s’ha retardat la retirada fins que les evidències eren incontestables, probablement per maximitzar-ne la seva rendibilitat.

L’home sempre ha somniat amb la immortalitat. Ara hi ha qui creu que la medicina la li donarà. S’equivoca?

Sí. En el llibre explico que per entendre aquest raonament cal ser conscient de la substitució de les utopies socials per les utopies científiques... Al segle XX hi havia utopies sobre la societat equitativa, sense classes...  Però aquestes teories van fer figa i les utopies que funcionen bé avui són les científiques i les populistes. Dins la utopia tecnocientífica s’hi inclou el somni de la immortalitat. Avui en dia és molt arrelat, i també té el suport de la indústria.

És molt irresponsable intentar allargar la vida fins als cent anys

Vostè hi creu?

Jo soc molt més prudent i penso que probablement estem assolint uns nivells d’expectativa de vida que ratllen les possibilitats biològiques. Fins i tot des d’un punt demogràfic i de responsabilitat social és molt irresponsable intentar allargar la vida fins als cent anys. Si allarguem molt la vida ho farem a costa de més càrrega de malalties, i això provocarà càrregues familiars, socials i financeres.

Quina és la solució?

Ens hem de reconciliar amb la mort.

Cada cop es proposen més campanyes de detecció de malalties abans que el malalt no denoti símptomes, com les del càncer de mama. Són efectives?

L’efectivitat d’una campanya s’ha de mirar globalment. Aquest criteri s’ha d’aplicar a les mamografies, a la detecció precoç del càncer de còlon, del de pròstata... En els tres casos la disminució de la mortalitat per aquestes malalties es veu poc afectada per les polítiques sistemàtiques. La reducció de la mortalitat és molt petita. En el cas càncer de mama s’ha constatat que a mitjà termini, la mortalitat per totes les causes combinades (el càncer de mama i altres patologies) no s’altera substancialment. En termes absoluts, l’impacte és molt baix. Ara, aquí també hi ha molts interessos, i també hi entra la política. L’oferta de cribratges és benvinguda per una societat hipocondríaca.

Vostè no en sembla ser un entusiasta, d’aquestes polítiques...

Es pensa poc en les seves conseqüències. Per evitar un mort hem fet 25.000  mamografies, amb un cost altíssim. Hem tingut falsos positius que generen molta tensió i que afecten molt a qui els pateixen. Hi ha hagut biòpsies i cirurgies que no han estat positives... Cal considerar tots els processos que s’han hagut de fer per salvar algú. I en les polítiques de cribratge, el balanç cost – benefici és molt pobre. I això és el que treu valor a les polítiques de cribratge. Els diners es podrien destinar a polítiques de nutrició, de maternitat, d’estils de vida, que podrien ser molt més beneficioses.

Molts articles de divulgació mèdica fomenten la hipocondria social

Serveix de alguna cosa llegir cada dia articles de divulgació mèdica?

Jo crec que hi ha massa articles. Com que hi ha demanda, se’n produeixen contínuament... Però en realitat, molts són improductius i a vegades fomenten la hipocondria social, tot i que de tant en tant hi ha columnes especialitzades on es diuen coses amb sensatesa. Però a vegades els titulars poden ser aberrants. Jo en faig col·lecció i en tinc d’espectaculars. Per exemple: “Si sopes aviat, no tindràs càncer” o “Les tesis provoquen malalties mentals”. El periodisme mèdic té poc aparell crític, i m’agradaria que hi hagués una informació més seriosa en aquest camp. En això soc una mica crític amb els medis... Seria bo que els diaris fessin columnes més serioses.

I els articles mèdics de les revistes científiques, són sempre tan rigorosos com haurien de ser?

A Si puede, no vaya al médico analitzo a fons aquesta problemàtica. La publicació científica mèdica, avui en dia, està molt qüestionada. Com que hi ha molta pressió sobre els investigadors, i han de publicar molt per emplenar el seu currículum, això afavoreix, si no el frau, la irrellevància... Es fan moltes coses que no serveixen per a res i que a vegades costen molts diners. Fer un article a una revista solvent amb fons europeus pot costar més de 200.000 euros. I el problema és que a vegades aquests articles són irrellevant. Hi ha sociòlegs de la ciència que ho han estudiat i que mostren que es fan molts papers amb poca utilitat clínica. La recerca és difícil: necessita paciència, honestedat, i treballar fora dels focus. La voràgine de publicacions va en contra de la qualitat. I això sense parlar dels conflictes d’interessos: hi ha revistes subvencionades per farmacèutiques...

Cura prendre els aliments miraculosos que anuncien per televisió?

No hi ha dubte que l’estil de vida és essencial per a la salut. Un dels exemples més clars és el gran problema que tenen les societats desenvolupades amb la mala alimentació. Als Estats Units gasten tant en sanitat com nosaltres i tenen 10 anys menys d’esperança de vida. El seu problema és de transgressions de l’estil de vida raonable. I d’això en sabem cada cop més. Però la medicalització de les dietes és un error. Els aliments funcionals estan molt qüestionats, i veiem la llarga mà  de la indústria medicalitzant la nutrició. En general, hem de ser molt refractaris a aquests missatges publicitaris que promouen alguns elements com generadors de salut. Els elements funcionals són bàsicament un invent de la indústria. Un altre cas és el de la gent que té al·lèrgia i que no pot prendre segons quins productes...

El problema de l’obesitat és al cap, no a l’estómac

Quin és aleshores, el paper de la dieta?

S’ha de saber de quantitats i qualitats d’aliments per fer una dieta equilibrada i correcta. No es tracta tant de dietes miraculoses. La majoria de dietes s’estan popularitzant per aprimar. I en realitat, quan et tornes obès, cal, sobretot, molt d’esforç per recuperar hàbits correctes. No és qüestió de recórrer a operacions. La cirurgia de l’obesitat, per sí mateixa, no és correcta. No et serveix de res operar-te si no canvies els teus estils de vida. La cirurgia de la obesitat és un gran frau. El problema és al cap, i no a l’estomac.

Hi ha dietes molt diverses, i algunes són contràries a les altres. A qui fer cas?

Contínuament ens van donant contraindicacions del que s’havia dit abans. Tot això, són jocs de mans. El terreny de la recerca en nutrició és molt pantanós, amb molts tipus d’interessos creuats.

Els estudiants han d’entendre que la Medicina no és una branca de la Biologia

Els futurs metges passen molts anys estudiant. Molts. Se’ls forma adequadament per acomplir la seva funció?

Un dels objectius del llibre és ajudar als estudiants a entendre el món que es trobaran quan surtin de la bombolla. Les facultats són molt competents en divulgar certs aprenentatges, però l’estudiant gairebé no rep inputs de determinats temes. No tenen una visió de gran angular de la medicina. En general, la sensibilitat pels fonaments de la sociologia mèdica els cau lluny. La culpa no és seva. Les autoritats acadèmiques viuen també d’esquena a això. Els estudiants han d’entendre que la Medicina no és una branca de la Biologia. La Medicina és tracte amb el pacient, és empatia, és coneixement social...

Com resoldre-ho?

Un dels problemes és que avui en dia a la carrera de Medicina hi arriben alumnes que no han tingut contacte amb les humanitats. Això és un disbarat.. Així és molt difícil que entenguin la professió en el seu context i amb les seves misèries. Tant de bo aquest llibre entrés a les aules! Seria molt útil que l’alumne entengués quin serà el seu entorn social i laboral quan surti al mercat.

Molta gent desconfia de la medicina, potser amb motiu, i es posa en mans de teràpies alternatives. Els anirà millor?

En alguns casos no: al llibre explico la trista història d’Steve Jobs. Però depèn de la patologia. En algunes patologies, menys orgàniques, psicosomàtiques, les teràpies alternatives poden ser d’ajuda, perquè el terapeuta parla amb el malalt i pot ser una ajuda psicològica per a ell, que no curaria una malaltia orgànica. Hi ha malalties que poden trobar un alleujament en teràpies alternatives. Però si tens una malaltia orgànica greu, com un càncer o un ictus, un tractament alternatiu poc t’ajudarà. Et pot ajudar, com a molt, a fer front a la situació (i això, depèn dels pacients), però a nivell terapèutic sol tenir poca eficàcia. Però hi ha molta dolença al límit entre lo físic i lo psicosomàtic que pot alleugerir-se amb tractaments no necessàriament farmacològics.